Per un país de tots, l’escola en catalàEl Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) s’ha pronunciat sobre la legalitat del model lingüístic de l’escola catalana i ha emès una interlocutòria que valida el caràcter general del català com a llengua d’aprenentatge a l’escola catalana, però dóna en part la raó als demandants (tres famílies que volien que els seus fills fossin escolaritzats en castellà). Aparentment, es respecta la validesa del model català d’immersió lingüística, fixat per les lleis catalanes i que ha funcionat molt bé durant trenta anys, però que fou posat en quarantena per la sentència sobre l’Estatut. Tanmateix, la interlocutòria dóna joc a altres instàncies judicials superiors perquè puguin pronunciar-se més clarament sobre la legalitat o no del caràcter vehicular del català a l’escola. També obre la porta a una escolarització a la carta, fent possible que altres famílies puguin acollir-se amb èxit a la mateixa excepció que les tres demandants. Això dificultarà la feina dels docents i complicarà l’organització dels centres; però el més greu és que posa en qüestió el dret de les institucions democràtiques catalanes d’organitzar el sistema educatiu propi. És curiós que tres famílies hagin pogut moure tribunals i sacsejar tot el sistema educatiu de Catalunya, quan al País Valencià desenes de milers de demandes d’escolarització en català han estat rebutjades per sistema i s’han fet derivar per força a l’escolarització en castellà. Darrere d’aquests atacs contra la nostra llengua no hi ha una preocupació per l’educació dels fills ni un debat pedagògic: hi ha una posició ideològica clara, contrària a la normalització lingüística i disposada a trencar la convivència i la cohesió social per tal de fer descavalcar el català d’un dels pocs àmbits on compta amb un espai favorable.
La cançó de les balances. El Govern català ha publicat les balances fiscals i constatem que, segons el model de càlcul més benigne, Catalunya ha tingut de mitjana un dèficit fiscal del 8% del PIB entre els anys 1986 i 2009. El 2009 el dèficit va ser de 16.409 milions d’euros, el 8,4% del PIB, mentre que durant el període 2006-2009 la mitjana va ser 8,2%. El desequilibri dels comptes fiscals de Catalunya suposa que cada català va aportar el 2009 a l'Estat 2.241 euros més del que en va rebre per part de l'administració central. Una xifra que s'eleva fins als 2.251 de mitjana anual des del 2006. I s’enfaden si en diem “espoli”. Recordem que a Alemanya, per llei, el desequilibri fiscal –establert per contribuir a la solidaritat interterritorial– està limitat a un màxim del 4% , i que tot i això els lands més rics se’n queixen. En canvi aquí, el Govern central ja ha deixat clar que el corredor ferroviari mediterrani no és prioritari, i deixa entreveure que es podrien destinar recursos a finançar obres faraòniques alternatives, que Europa ni demana ni desitja, però que farien content l’electorat d’altres comunitats (paradoxalment, no pas la valenciana!). Pagant nosaltres, per variar, mentre ens acusen de ser els culpables de la disbauxa econòmica i ens titllen d’insolidaris.
L’ANC, una alternativa sòlida. Recentment s’ha constituït l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). És un moviment transversal i explícitament no partidista –es va acordar que no es presentaria mai a cap elecció política–. Un moviment que vol mobilitzar la societat i empènyer partits i institucions cap a l’objectiu d’assolir la independència del nostre país. L’assemblea va néixer amb uns 7.000 simpatitzants i compta ja amb prop de 300 agrupacions locals o sectorials. És una bona notícia, enmig dels mals temps que corren: quan veiem com s'està espoliant la riquesa del país, com s'està destruint el nostre teixit econòmic i financer, com ens és impossible construir les nostres infraestructures i com es fa tot el possible per destruir la nostra llengua, la nostra cultura i per menysprear els nostres representants i institucions nacionals. L’ANC no vol ser una organització més, sinó l'organització nacional que empenyi la societat cap a la plena sobirania. De moment, a prop d’aquí ja s’han constituït agrupacions locals a Manresa i Berga, Sant Fruitós de Bages, Sant Joan de Vilatorrada, Castellbell i el Vilar, Cardona, Castellnou de Bages i Santpedor, Súria, Sant Vicenç de Castellet, al Moianès i, fa pocs dies, a Navàs. A Balsareny, de moment no sembla que hi hagi pressa per confegir un grup local, però és clar que els qui se sentin motivats per la causa independentista poden contribuir-hi donant-se a conèixer a les associacions de localitats properes. Segur que hi seran ben rebuts, que de feina a fer prou que n’hi ha, i faran falta braços i voluntats, i recursos. Que tot està per fer i tot és possible... però malament si esperem que ens ho arreglin els altres.
CCB
.jpg)
