Creuant l'Àsia: la Ruta de la Seda

Quan parlem de la Ruta de la Seda és inevitable pensar en Marco Polo i en el llarg viatge que feien dels caravaners d’aquella època creuant tota l’Àsia fins a arribar a la Xina Oriental. Alhora, aquesta ruta està associada a l’exotisme i a un cert grau de perillositat que, tanmateix, formen part del seu atractiu. El nostre petit equip de viatge –una balsarenyenca i tres olotins– va intentar recórrer-la gairebé sencera i durant un mes, tot i algunes modificacions forçades per temes logístics i per l’encant o la curiositat que ens despertaven alguns indrets.

Skyline de Xangai

Si bé el nostre grup estava format per quatre persones, no va ser fins a Xangai
que ens vam trobar tots plegats per iniciar aquesta aventura. Així doncs, el viatge va començar enmig d’una de les metròpolis més grans que existeixen a la Xina i al món actualment. Alguns l'anomenen «la perla de l’est»; però, pel que vam poder comprovar, no llueix gaire. Tot i tenir un skyline prominent, la resta de la ciutat no és tan glamurosa, però sí plena de curiositats.

Guerrers de terracota de Xian (Xina)

L'organització xinesa no deixa de sorprendre’ns, sobretot pel que fa als horaris del transport públic, fet que vam comprovar al tren de Xangai fins a Xian. Ja hi tornàvem a ser, dormint en un vagó obert d'un tren carregat d’asiàtics i respirant l’autenticitat del viatge. Des de l’inici no ens vam poder desprendre del mal temps i vam patir les inclemències meteorològiques de les boirines que ens amagaven part del paisatge, així com dels núvols que ens deixaven caure una cortina de pluja més o menys dèbil però constant. La visita al mausoleu de Xian no en va ser una excepció, de manera que trobar refugi a cada tomba va ser un alleujament! Tothom deu haver vist els guerrers en fotografies o exposicions com les del Fòrum, però la imatge in situ és realment imponent, tot i que, per problemes de conservació, només se n'ha excavat una petita part. Realment, una «feina de xinos», com diríem aquí. Quin detall, quina patxoca i quina por que fan totes aquelles figures arrenglerades mil·limètricament; si tots van al més enllà, us assegurem que no hi ha lloc a la dreta del Pare!

Mercat de Kashgar, Xinjiang (Xina)

A la Xina és força complicat trobar bitllets de tren amb poca antelació; per això no ens va quedar més remei que fer un salt amb avió fins a Urumchi, a la regió de Xinjiang (al nord-est de la Xina). Res, petita, com quatre o cinc vegades França, i que va ser notícia no fa gaire per múltiples disputes entre la població local musulmana (uigur) i la xinesa (principalment de l’ètnia han). La veritat és que el viatge d’avió va ser preciós i ens va obsequiar amb la imatge d’una regió muntanyosa completament nevada i il·luminada per la claror de la lluna. Pràcticament només vam trepitjar Urumchi un matí per anar a buscar el tren que ens havia de portar fins a Kashgar, però ja vam poder veure el contrast que es feia evident entre les cares de la gent i també en la senyalització de cartells amb presència de caràcters orientals, ciríl·lics i musulmans. Estranya barreja, oi?

Karakorum Highway, Xinjiang (Xina)

El recorregut fins a Kashgar (24 hores de tren) va ser bastant llarg i feixuc, tot creuant el desert de Taklamakan (en llengües turques: lloc sense retorn), on de tant en tant passàvem per alguna vall més verda amb els pics nevats al fons, però amb molt poques parades i gent a la vista.  A Kashgar vam estar-hi un parell de dies i vam aprofitar per recórrer la Karakorum Highway fins a Tashkurgan (gairebé a la frontera amb el Tadjikistan i el Pakistan), on, després d’haver passat per alguns controls militars i altres anècdotes, vam poder contemplar paisatges espectaculars entre pics de més de 7.000 metres d’alçada. L’endemà ens esperava un dia dur: havíem de creuar la frontera amb el Kirguizistan (país no gaire amic de la Xina, per cert). Després d’esperar-nos fins a cinc hores a la frontera –els funcionaris xinesos fan una pausa d'aproximadament tres hores per dinar– sense que passés absolutament ningú i en un lloc gens acollidor, ens vam enfilar en uns camions kirguisos que van ser tan amables de portar-nos a l'altre cantó, ja que la zona de terra de ningú és d'uns set quilòmetres. Un cop arribats a terra kirguisa, un lloc desolador i sota un cel de tempesta amenaçador, vam agafar un taxi fins a Osh, on al final vam arribar entrada la mitjanit i ens vam instal·lar en un pis d’aspecte totalment soviètic, molt autèntic. Aquí ja havia canviat la cosa: no tenia res a veure amb la Xina, semblava que estiguéssim a la Rússia més profunda. Per logística, però, vam creuar a l’Uzbekistan l’endemà mateix.

Samarcanda (Uzbekistan)

L’Uzbekistan... ai, colla de lladres! Aquesta gent és molt llesta i ja ha après a fer negoci del turisme. Tot i ser una dictadura militar, un estat absolutament policial, el suborn és el pa de cada dia. De totes maneres, en vam aprendre ràpid i vam salvar els mobles en més d’una ocasió. De Taixkent (la capital) vam seguir cap a l’oest per visitar ciutats tan espectaculars com Samarcanda –amb les seves madrasses, mesquites i mausoleus–, d’altres de molt reconstruïdes com Bukhara, i algunes de més exòtiques i acollidores com Khiva –amb unes tonalitats molt contrastades entre els turqueses i els ocres.

Khiva (Uzbekistan)

Tornant a Taixkent vam patir els estralls intestinals provocats pel menjar uzbek (dels quals ja estàvem advertits), i que vam patir durant el nostre vol fins a Teheran (Iran). Precisament durant el viatge ja vam tenir el primer contacte amb una dona iraniana molt oberta, amable i interessada en nosaltres. La veritat és que aquest comportament no va ser un cas aïllat, ans al contrari, es va convertir en la tònica habitual al país persa. La veritat és que vam quedar molt impressionats i satisfets amb l’actitud i l’amabilitat d’aquella gent. Si bé és cert que vam observar algunes vestimentes més de caire tradicional i obligatori –nosaltres mateixos ens havíem de tapar les extremitats i la part femenina del grup també el cap amb un mocador–, ens va fer l’efecte que el país volia un canvi, o això és el que es respirava en molts sectors de la població; un canvi, però, difícil d'aconseguir.

Teheran (Iran)

Inicialment teníem la intenció de creuar l’Iran pel nord, just per sota del mar Caspi, però vam decidir que la nostra ignorància d’aquest gegant mereixia una inspecció per algunes de les seves ciutats. Així doncs, des de Teheran vam viatjar cap al sud durant uns dies, passant per Esfahan, antiga capital persa i on hi ha la famosa plaça porxada de Naghsh-i Jahan; Yazd, situada en ple desert i d’on són molt característiques les torres de refrigeració, i finalment Shiraz, temps enllà famosa pels seus vins i per la proximitat de la mítica Persèpolis.

Basar d'Esfahan (Iran)

Tot i la visita llampec en aquest gran país, vam confirmar la nostra voluntat de prolongar-hi més l’estada, però era impossible a causa d’una qüestió de temps, calés i visats. El fet que portéssim ja gairebé tres setmanes veient mesquites, minarets, madrasses i basars no ens va aturar per sortir a fer el nostre volt diari pels carrers de les ciutats esmentades, per indrets poc concorreguts o simplement observant la faràndula mentre ens preníem un bon batut.  Això sí, de les 12 del migdia a les 4 de la tarda no corria ningú pels carrers, a causa de el calor, bastant insuportable. Malgrat la impressió positiva general del país, no podem oblidar que certs costums, tradicions i sobretot obligacions, principalment en temes de vestimenta, són difícils de comprendre i es fa carregós conviure-hi.

Persèpolis (Iran)

Persèpolis (Iran)

I com no podia ser d’altra manera, la nostra imatge final d’aquest gran país va ser la visita, durant la tarda i el capvespre, de la impressionant ciutat de Persèpolis. Trepitjant aquestes ruïnes, un pot comprendre el perquè d’algunes de les notícies que apareixen en portada a molts diaris. Finalment, i després de fer un salt aeri impressionant, ens vam prendre un parell de dies a Istanbul. Bé, què cal dir d’aquesta ciutat del Bòsfor que no sigui positiu?

Laia Prat Ortega, Toni Bassaganyas Bars, Eduard Palomer Roca i Francesc Ribas Aulinas
Fotos: Eduard Palomer Roca