El
passat diumenge 13 de març va tenir lloc la Caminada Popular de Balsareny.
Enguany n’hem celebrat la trentena edició. La primera va ser el 7 de juny de
1987 i, després de tants anys seguits sense fallar mai, hem arribat a aquesta
fita amb ganes de poder continuar.
Unes
330 persones es van aplegar a Balsareny al voltant de les 8 del matí, per
començar a caminar, entre balsarenyencs i gent dels pobles i comarques veïnes.
La inscripció, com de costum, valia 8 euros en general, i 6 per als socis del
Centre Excursionista de Balsareny, entitat organitzadora de l’esdeveniment. El
dia començava amb molt fred, amb temperatures negatives de 4 o 5 graus, és a
dir, amb una autèntica glaçada, però de mica en mica es va anar escalfant i va
lluir el sol tot el matí. Els caminants, tanmateix, no van notar gaire el fred:
el fet de caminar ja escalfa.
El
recorregut va ser molt variat: aquest any hi havia algunes pujades ben fortes.
De tota manera, el trajecte total era de 15 quilòmetres i mig, més o menys com
els darrers anys, que van transcórrer tots al sector sud-oest del terme
municipal balsarenyenc. Cal dir, com a anècdota, que un dels participants la va
fer corrent i a les 9.21 del matí ja era a l’arribada. Déu n’hi do!
Però
tots els altres van anar al seu ritme, més ràpid o més lent, i van començar a
caminar sobre les 8 travessant el poble des del Trull fins al Callerís, per
agafar la pista de can Berengueres, sempre de pujada fins arribar a l’anomenat Forat
de la Noia, al peu del Pla de Calaf. Abans, tanmateix, en un pla on hi ha un gran
dipòsit d’aigua, a uns dos quilòmetres de la sortida, s’establia el primer
avituallament i control, amb coca i beguda per a tothom. Encara estava tot per
descobrir!
Des
del Forat de la Noia els caminants varen seguir la seva ruta agafant el camí
del Solà, però, abans d’arribar a l’antiga casa, es trencava per l’esquerra, i
en baixada, se seguia un caminet que, de mica en mica, anava descendint fins
arribar a la riera de Conangle, que calia travessar i continuar-hi caminant en paral·lel,
seguint un petit bosc de ribera. Més endavant es deixava la riera (que continua
cap a la Caseta del Gener) i, trencant a la dreta, s’agafava el tram més
costerut de la caminada: un quilòmetre gairebé tot de forta pujada, amb una
trajectòria de ziga-zagues que culminava en un altiplà molt bonic, on es troba
l’antiga casa, en ruïnes, del Mas Tosquer. La compensació dels participants,
que arribaven suant i envermellits a l’altiplà, era que allà mateix hi havia el
control segon i avituallament de l’esmorzar, amb entrepà de botifarra i vi. Una
estoneta de relaxació per a la majoria de gent, que albirava, des d’aquell
indret, una estupenda panoràmica.
A
continuació, es marxava del Mas Tosquer, per un camí orientat cap a la Torre de
Castellnou, monument que servia de referència com a orientació en tota aquella
zona. Però, al cap de poc, el camí feia baixada i, seguint per la vora d’uns
camps, tornava a pujar per arribar al turó on es troba una altra casa abandonada
del nostre terme: el Colell. Des d’aquí, es tornava a baixar i, a menys d’un
quilòmetre, entremig del bosc, ens trobàvem amb l’antiga església preromànica
de Sant Vicenç d’Aladernet, que va ser restaurada ja fa molts anys i encara
aguanta i es pot veure força bé, però segurament caldria pensar a netejar la
zona i valorar si valdria la pena tornar a fer-hi algun arranjament perquè
finalment no caigui del tot, perquè ha passat molt de temps... Aquesta
interessant zona del Mas Tosquer - El Colell - Sant Vicenç, amb la Torre de
Castellnou com a sostre, l’hem recuperada afortunadament en aquesta caminada
del trentè aniversari. Havia format part de les nostres primeres caminades,
però ben bé des dels incendis del 94 no s’hi havia tornat.
El
camí seguia després, de nou al costat de la Riera de Conangle, i novament en
forma de pujada, fins arribar a la carena del capdamunt de la Baga Fosca, on es
va instal·lar el tercer control i avituallament de les tradicionals taronges.
Era un indret molt bonic, des d’on es pot veure un bon paisatge, però el dia
oferia molt poca visibilitat, que no permetia veure ni tan sols els Prepirineus,
cosa que sí que era possible el dijous i el divendres abans. Què hi farem! La
meteorologia és així. Una altra vegada serà.
Finalment,
els participants afrontaven l’etapa final, d’uns 3 quilòmetres i mig, vorejant
aquella mateixa carena fins al peu del Serrat del Maurici, des d’on es baixava
pel dret per un corriol que et portava a la carretera de Súria i es retornava
al poble pel carrer de la Riera fins al túnel de sota la Casa de la Vila.
Creiem
que va ser un recorregut atractiu, que va agradar a la majoria de caminants.
Tots ells es van endur, com a record, una ampolla d’oli d’oliva de qualitat del
Bages, mentre van poder fer el tradicional aperitiu, amb menudalles i refrescs,
a l’arribada, a la plaça de l’Església.
Com
de costum, durant trenta anys, i com des del primer any, al llarg del
recorregut es podia aprendre força elements de la flora autòctona, amb els
coneguts rètols d’arbres, arbustos i herbes de la nostra vegetació mediterrània
d’interior. Tot i que és una època molt primerenca, la primera quinzena de
març, com que enguany no ha fet gaire fred, es podien veure plantes florides
que altres anys no ho estaven. Així, mentre les ravenisses i la foixarda ja és
normal que floreixin al febrer i el març, l’argelaga per exemple, a Balsareny
solia tardar encara algunes setmanes a florir, però enguany hi havia mates amb
flors de cap a cap; com també la sanguinària, que solia esperar fins almenys
finals de març. Igual que la jonça, que aquí acostuma a florir com a mínim a
mitjans o finals d’abril, alguns ens vàrem quedar parats de veure-la florida
ara. Per la seva part, el romaní, sí que floreix gairebé tot l’any, però en
aquesta ocasió ho estava molt més del normal. Bé, constatem allò que hem vist.
És el canvi climàtic? Potser hi té alguna cosa a veure.
A
la tarda, a les 6.30, a la Sala Gran del Sindicat, va tenir lloc, com cada any,
la projecció de les millors fotografies del matí, durant la caminada. A més, es va passar l’audiovisual del C.E.B.
sobre el Pic Astazu, de 3.071 metres d’altitud, assolit l’estiu passat. La
jornada es va tancar amb coca, xocolata i moscatell per a tothom.
Isidre Prat Obradors
Fotos: A. Selgas
