La trentena Caminada Popular

El passat diumenge 13 de març va tenir lloc la Caminada Popular de Balsareny. Enguany n’hem celebrat la trentena edició. La primera va ser el 7 de juny de 1987 i, després de tants anys seguits sense fallar mai, hem arribat a aquesta fita amb ganes de poder continuar.

Unes 330 persones es van aplegar a Balsareny al voltant de les 8 del matí, per començar a caminar, entre balsarenyencs i gent dels pobles i comarques veïnes. La inscripció, com de costum, valia 8 euros en general, i 6 per als socis del Centre Excursionista de Balsareny, entitat organitzadora de l’esdeveniment. El dia començava amb molt fred, amb temperatures negatives de 4 o 5 graus, és a dir, amb una autèntica glaçada, però de mica en mica es va anar escalfant i va lluir el sol tot el matí. Els caminants, tanmateix, no van notar gaire el fred: el fet de caminar ja escalfa.

El recorregut va ser molt variat: aquest any hi havia algunes pujades ben fortes. De tota manera, el trajecte total era de 15 quilòmetres i mig, més o menys com els darrers anys, que van transcórrer tots al sector sud-oest del terme municipal balsarenyenc. Cal dir, com a anècdota, que un dels participants la va fer corrent i a les 9.21 del matí ja era a l’arribada. Déu n’hi do!

Però tots els altres van anar al seu ritme, més ràpid o més lent, i van començar a caminar sobre les 8 travessant el poble des del Trull fins al Callerís, per agafar la pista de can Berengueres, sempre de pujada fins arribar a l’anomenat Forat de la Noia, al peu del Pla de Calaf. Abans, tanmateix, en un pla on hi ha un gran dipòsit d’aigua, a uns dos quilòmetres de la sortida, s’establia el primer avituallament i control, amb coca i beguda per a tothom. Encara estava tot per descobrir!

Des del Forat de la Noia els caminants varen seguir la seva ruta agafant el camí del Solà, però, abans d’arribar a l’antiga casa, es trencava per l’esquerra, i en baixada, se seguia un caminet que, de mica en mica, anava descendint fins arribar a la riera de Conangle, que calia travessar i continuar-hi caminant en paral·lel, seguint un petit bosc de ribera. Més endavant es deixava la riera (que continua cap a la Caseta del Gener) i, trencant a la dreta, s’agafava el tram més costerut de la caminada: un quilòmetre gairebé tot de forta pujada, amb una trajectòria de ziga-zagues que culminava en un altiplà molt bonic, on es troba l’antiga casa, en ruïnes, del Mas Tosquer. La compensació dels participants, que arribaven suant i envermellits a l’altiplà, era que allà mateix hi havia el control segon i avituallament de l’esmorzar, amb entrepà de botifarra i vi. Una estoneta de relaxació per a la majoria de gent, que albirava, des d’aquell indret, una estupenda panoràmica.

A continuació, es marxava del Mas Tosquer, per un camí orientat cap a la Torre de Castellnou, monument que servia de referència com a orientació en tota aquella zona. Però, al cap de poc, el camí feia baixada i, seguint per la vora d’uns camps, tornava a pujar per arribar al turó on es troba una altra casa abandonada del nostre terme: el Colell. Des d’aquí, es tornava a baixar i, a menys d’un quilòmetre, entremig del bosc, ens trobàvem amb l’antiga església preromànica de Sant Vicenç d’Aladernet, que va ser restaurada ja fa molts anys i encara aguanta i es pot veure força bé, però segurament caldria pensar a netejar la zona i valorar si valdria la pena tornar a fer-hi algun arranjament perquè finalment no caigui del tot, perquè ha passat molt de temps... Aquesta interessant zona del Mas Tosquer - El Colell - Sant Vicenç, amb la Torre de Castellnou com a sostre, l’hem recuperada afortunadament en aquesta caminada del trentè aniversari. Havia format part de les nostres primeres caminades, però ben bé des dels incendis del 94 no s’hi havia tornat.

El camí seguia després, de nou al costat de la Riera de Conangle, i novament en forma de pujada, fins arribar a la carena del capdamunt de la Baga Fosca, on es va instal·lar el tercer control i avituallament de les tradicionals taronges. Era un indret molt bonic, des d’on es pot veure un bon paisatge, però el dia oferia molt poca visibilitat, que no permetia veure ni tan sols els Prepirineus, cosa que sí que era possible el dijous i el divendres abans. Què hi farem! La meteorologia és així. Una altra vegada serà.

Finalment, els participants afrontaven l’etapa final, d’uns 3 quilòmetres i mig, vorejant aquella mateixa carena fins al peu del Serrat del Maurici, des d’on es baixava pel dret per un corriol que et portava a la carretera de Súria i es retornava al poble pel carrer de la Riera fins al túnel de sota la Casa de la Vila.

Creiem que va ser un recorregut atractiu, que va agradar a la majoria de caminants. Tots ells es van endur, com a record, una ampolla d’oli d’oliva de qualitat del Bages, mentre van poder fer el tradicional aperitiu, amb menudalles i refrescs, a l’arribada, a la plaça de l’Església.

Com de costum, durant trenta anys, i com des del primer any, al llarg del recorregut es podia aprendre força elements de la flora autòctona, amb els coneguts rètols d’arbres, arbustos i herbes de la nostra vegetació mediterrània d’interior. Tot i que és una època molt primerenca, la primera quinzena de març, com que enguany no ha fet gaire fred, es podien veure plantes florides que altres anys no ho estaven. Així, mentre les ravenisses i la foixarda ja és normal que floreixin al febrer i el març, l’argelaga per exemple, a Balsareny solia tardar encara algunes setmanes a florir, però enguany hi havia mates amb flors de cap a cap; com també la sanguinària, que solia esperar fins almenys finals de març. Igual que la jonça, que aquí acostuma a florir com a mínim a mitjans o finals d’abril, alguns ens vàrem quedar parats de veure-la florida ara. Per la seva part, el romaní, sí que floreix gairebé tot l’any, però en aquesta ocasió ho estava molt més del normal. Bé, constatem allò que hem vist. És el canvi climàtic? Potser hi té alguna cosa a veure.

A la tarda, a les 6.30, a la Sala Gran del Sindicat, va tenir lloc, com cada any, la projecció de les millors fotografies del matí, durant la caminada.  A més, es va passar l’audiovisual del C.E.B. sobre el Pic Astazu, de 3.071 metres d’altitud, assolit l’estiu passat. La jornada es va tancar amb coca, xocolata i moscatell per a tothom.

Isidre Prat Obradors

Fotos: A. Selgas