Deixalles al bosc

 
El passat mes de març unes persones van abocar un munt de deixalles enmig del bosc del nostre terme. A l’inici del camí que va de la carretera d’Avinyó, a dos quilòmetres del pont del Riu, cap a Serra-sanç. Entre les deixalles hi havia matalassos, calaixos, armaris, un bagul, una persiana, ampolles de vidre, caixes de plàstic, una revista de Som Sallent i materials escrits sobre les Enramades, bosses de menjar per gats comprats a Bon Àrea, un curs d’instal·lador electricista, moltes bosses grans d’escombraries plenes d’objectes vells... Tot plegat semblava que haguessin buidat un pis. Molta feina per a la brigada municipal quan ho ha hagut de treure.

Per descomptat, per transportar totes aquestes deixalles cal un vehicle de dimensions considerables: una furgoneta gran o un camió, i difícilment ho pot carregar i descarregar una sola persona.

Aquest fet desagradable ens pot servir per reflexionar una vegada més sobre aquests comportaments que afecten de manera negativa la cura del medi i que, més enllà de rebutjar-los, podem mirar d’entendre per què continuen apareixent.
 
Difícilment els podem entendre com a deguts a la ignorància dels autors: avui tothom té informació més que suficient per saber prou bé què s’ha de fer i què no s’ha de fer amb les deixalles. I semblaria que ningú pot ignorar allò que és una conducta socialment rebutjable i rebutjada per la ciutadania en general, al marge de creences, partits, edats o condicions. 

 

Aquesta conducta tampoc es pot explicar perquè suposi un esforç econòmic difícil d’assumir per ningú. Gairebé al contrari: per anar a la deixalleria a portar-hi tota mena de productes de rebuig ni paguem més, ni costa més que deixar-los allà on no toca. No suposa un esforç significatiu portar les deixalles on està establert. Ni de temps, ni d’accessibilitat. No és més difícil llançar els trastos vells en els llocs destinats per fer-ho que anar-los a tirar enmig del bosc.
D’altra banda, és molt difícil que els protagonistes d’aquestes accions s’ho pugin justificar: quines raons sostenibles es poden donar a ells mateixos perquè s’ho puguin permetre? Escampar porqueria pel bosc perjudica a tothom; perjudica també, podríem dir, a les seves famílies i a les persones més properes a elles. Alhora, és difícil de justificar una posició “negacionista”, dient que això que han fet no fa mal a ningú: fa mal als altres, fa un mal social i fa un mal ecològic. A qui se li acut fer una cosa així? No hi ha justificació possible. Què passaria si tothom ho fes?
 
Si descartem un tema d’ignorància i de dificultat, quines altres explicacions podríem tenir en compte per comprendre aquestes conductes? Des de l’educació, entesa en sentit ampli, probablement podem trobar-ne diverses:
 
La primera és simplement la falta d’educació per a la cura d’allò col·lectiu. De la mateixa manera que hi ha qui no ha après a cuidar-se ell mateix o a conservar en bon estat les pròpies pertinences i els seus espais físics personals —com pot ser la pròpia roba o el seu habitacle—, hi ha qui no ha après a cuidar els espais de vida en comú o a preservar el medi.
 
En ocasions l’explicació apunta més cap a la manca d’empatia, a la incapacitat de posar-nos al lloc dels altres: per empatia habitualment sabem com afecta els altres allò que fem o deixem de fer; per empatia ens satisfà veure que allò que fem fa que les persones del nostre entorn se sentin bé. Per empatia ens podem sentir malament quan veiem que fem sentir malament a les persones del nostre entorn. La descurança per allò que perjudica als altres pot estar relacionada amb una incapacitat empàtica.
 
Una altra via d’explicació està relacionada amb l’atracció que algunes persones senten per la brutícia i per embrutar. Habitualment ens atreu la neteja, però hi ha persones a qui també els atreu la porqueria. Molts nens i nenes, abans dels cinc o sis anys, senten una atracció per les defecacions, sobretot per les pròpies. De grans hi ha qui ha conservat vestigis d’aquesta atracció: l’expressió “em cago en...!”  o ”merda!” en seria una mostra. En tot cas, una certa atracció per la brutícia —o si més no, per no rebutjar-la— de vegades és un element explicatiu de conductes d’aquest tipus. També es pot entendre com una manera de vehicular l’agressivitat: qui no se sent bé amb sí mateix, qui està enfadat amb ell mateix, qui sent malestar i el projecta al món i “es caga amb tot”. Qui està enfadat amb el món. Alguns n’havien dit ressentits socials.
 
Les pulsions hostils serien, doncs, una altra línia d’explicació. La mala llet. La pulsió destructiva existeix. Trobem persones que no han après a contenir-la i la projecten als altres. Igual que hi ha qui va a destruir per destruir, per exemple, el mobiliari urbà. D’altra banda podem observar en algunes persones la veneració pel mal, com en les sectes satàniques. Hi ha qui s’hi sent atret. Probablement l’expressió “viva la muerte” hi té també relació.
 
Egoisme i afany de poder també entrarien dintre els factors significatius per entendre aquests actes incívics. També ho estarien la tendència a saltar-se les normes, més enllà de si estan ben posades i si tenen sentit. Hi ha normes i prohibicions que estan dubtosament justificades; però n’hi ha altres que amb tota evidència són oportunes i necessàries: que no ens podem saltar un semàfor en vermell, per exemple, ho ha d’admetre i d’entendre qualsevol persona sensata, al marge d’idees, tendències, religions, edats i condicions. També podem observar les conductes perverses, que venen a dir “ho sé, que no s’ha de fer, però tot i així ho faig”. Com a manera de sentir-se amb més poder, el poder d’estar per damunt de la llei, encara que suposi una greu falta de consciència cívica.

El perfil del negativista és el d’aquell que s’ha quedat atrapat a portar la contrària per sistema, que tendeix a estar en contra de tot, de manera semblant a l’actitud rebel dels infants cap als dos anys i mig, quan organitzen les rebequeries en els llocs més inoportuns. En llenguatge especialitzat se’n diu “la fase del no”, normal i habitual en nens i nenes d’aquestes edats, i que quasi tothom supera amb poc temps, per bé que alguns hi queden atrapats tota la vida.
 
Quines explicacions de totes aquestes que hem descrit corresponen als qui han deixat la porqueria enmig del bosc? Probablement diverses de juntes. I ben segur que en trobaríem altres. Però més enllà de comprendre per què se’ls va acudir de llançar les deixalles, tots sabem, i ells també saben, que això no s’ha de fer.
 
L’educació ha de servir per aprendre a posar-nos límits a allò que ens perjudica a nosaltres mateixos, que perjudica als altres, que és negatiu per al col·lectiu social i que atempta contra el medi.  L’educació ha de servir també per contenir el propi egoisme, l’afany de manar als altres i les tendències hostils; ha de servir per desenvolupar l’empatia, per aconseguir una bona articulació de la cura personal amb el respecte als altres i a allò que ens és comú. Ben segur que aquests factors, quan no s’han incorporat, estan darrere de molts d’aquests actes incívics, i no només d’aquests a què ens referim en aquest cas concret.
 
Si algú pogués identificar o ajudar a identificar les persones que han buidat el pis al bosc durant aquest mes, tal vegada se’ls podria dir alguna cosa substancial des del punt de vista educatiu.
 
Comissió de Medi Ambient. Balsareny Educa