Sentiment professional: plors i indefinició

PUNTA DE BRAU
 
Avui, i com he dit tantes vegades, gràcies a la sort de poder llegir alguns dels meus columnistes, em plau fer-vos arribar (des de la columna de Carme Vinyoles, del diari El Punt Avui) unes paraules sobre què és sentir la professió envers els més vulnerables: les llàgrimes d’un metge.
 
Abans, però, he de dir amb tota honradesa que em sumo a la protecció en el dolor del metge però, com he dit i pensat des d’un principi de l’anomenada Covid-19, no comparteixo la manera en què es va gestionar l’alarma per fer front a aquesta malaltia que tantes i tantes morts ha ocasionat. Però anem als fets:
 
“Tarda del 18 de juliol, diumenge, a Mateur, població del nord-oest de Tunísia, un petit hospital de parets blanques i sòcol blau saturat de pacients de Covid, alguns instal·lats als passadissos, un grup de familiars esperen inquiets a l’ombra d’un immens arbre. Surt un metge, duu guants blancs i un mòbil a l’orella, penja i es posa a plorar desesperadament: falta oxigen, el camió no vindrà i a dins els malalts s’estan asfixiant. Les llàgrimes i la desolació d’aquest home, captats per una càmera i difoses per les xarxes, expressen el dramatisme d’uns episodis que es repeteixen a molts indrets del món; alguns ben visibles, com a l’Índia i al Brasil, on hem conegut l’impacte del mercadeig criminal de bombones; d’altres que no sabem ni sabrem mai, però realment no costa imaginar la terrible agonia que s’escampa entre els contagiats dels països empobrits. Diguem-ho clar: estem assistint a una paorosa onada de morts polítiques”.
 
Per sort, dic jo, avui, ja en els nostres dies de novembre sembla que el món, malgrat aquest enemic invisible, pot tenir l’esperança d’uns dies millors.
 
Josep Gudayol i Puig