DE MEMÒRIA (41)
Quan jo era jovenet —d’això ja fa molt temps—, la gent
naixia i moria a casa, llevat de cas d’accident. A Balsareny i arreu. Tots dos
esdeveniments, ben naturals d’altra banda, trasbalsaven la vida de les famílies on tenien lloc. I si el naixement
d’una criatura en una casa era un trasbals feliç, generalment desitjat i
esperat, la defunció d’un familiar solia ser un fet trist, més encara si el
difunt era un infant o un jove. I fins i tot si de vell enllà ningú no passa,
el difunt o difunta era plorat.
Quan a una casa hi havia un mort, com es deia
vulgarment, ja hi havia al poble persones del veïnat, voluntàries,
desinteressades i generalment expertes, que ajudaven la família a vestir-lo o
vestir-la. Feina desagradable per als familiars, en moments de desorientació i
pena. Avui ho fan especialistes dels serveis funeraris, però abans aquest ofici
no existia. La segona persona que passava per la casa, si descartem el capellà,
que habitualment acompanyava a ben morir els moribunds, era el fuster. En
aquells temps —parlo de fa seixanta o setanta anys— no existia la indústria de
les caixes mortuòries amb els seus catàlegs i categories. Al seu lloc, el
fuster anava a prendre la mida del difunt per a fer-li un bagul o taüt de la
seva talla. Eren caixes de fusta, tal com solen representar-les encara avui els
dibuixants d’acudits, recobertes de roba negra amb voravius daurats,
generalment, o amb roba blanca si el mort era un albat, o sigui un infant. A
Balsareny, el fuster de llavors solia ser el Joan Torras, conegut com el Met,
que les feia sovint a l’aire lliure,
davant del seu taller a la plaça de les Monges, si no plovia.
A la casa mortuòria, com diuen les esqueles, el
trasbals s’incrementava amb la vetlla del difunt. Els parents, veïns i coneguts
de la casa anaven desfilant de mica en mica, s’hi quedaven estones o passaven
discretament segons el cas, ploraven o feien si més no cara compungida, i
glossaven la bondat i les virtuts del desaparegut. Bondat i virtuts molt
superiors en mort que en vida, és clar. Això no ha canviat. I es començava i s’acabava
amb el consuetudinari «acompanyo en el sentiment», fórmula perfecta per,
justament, amagar els propis sentiments.
La feina a la casa es complicava amb l’arribada dels
parents de fora —alguns que feia temps que no s’havien vist— i la manera
d’allotjar-los, sovint complicada. Diuen que abans es feien, en aquests casos,
àpats mortuoris, però jo no ho recordo. Si l’enterrament era l’endemà —i sempre
ho era—, bé calia donar-los taula i llit... En fi, que la família solia acabar
amb el cap com un bombo de tant saludar gent i fer-los el compliment en moments
en què el dol cobria l’ànima del més propers al difunt i no s’estava per
romanços. Però sempre s’havia fet així. Avui, amb els tanatoris, dins de la desgràcia,
tot és més senzill.
Tot s’acabava amb l’enterrament, cerimònia inevitable
que venia a reblar el clau d’una circumstància tan dolorosa, la certesa d’un
viatge sense retorn. I un enterrament religiós, és clar. Els enterraments
civils, vigents durant la Segona República (1931-1939), no van tornar a ser
possibles fins després de l’aprovació de la Constitució vigent, amb la
restauració de la democràcia. Enterrament religiós que calia negociar amb el
rector de la parròquia, per l’hora en què es faria i per la solemnitat que se
li volgués donar. Perquè hi havia classes d’enterraments segons el nombre de
capellans que hi assistissin, d’acord amb una tarifa establerta, i que se
solien celebrar sense missa de cos present, fos al matí o a la tarda, per raons
de les normes litúrgiques d’aleshores. Acordat tot, la cosa anava així. La
carrossa fúnebre, engalanada de negre o de blanc, segons l’edat del difunt,
anava a buscar-ne les despulles a la casa (fins i tot, carretera enllà, els
dels barris de Navàs que llavors eren del municipi i també de la parròquia de
Balsareny) i les portava a l’església, on el o els capellans concertats
cantaven una absolta, pregària en llatí adequada a la circumstància.
Arribats aquí,
potser cal precisar que a Balsareny hi havia una carrossa fúnebre, com a molts
llocs, de les que es veuen en
documentals antics i, encara avui, en enterraments excepcionals. Era senzilla,
però absolutament digna (algú sap on para, avui?). Vulgarment l’anomenàvem «el
carro dels morts», amb molt poca elegància.
A l’església, durant l’absolta o, excepcionalment, la
missa, els assistents es col·locaven segons el sexe: els homes a l’esquerra del
temple i les dones a la dreta, mai de mai barrejats —avui pot semblar
inimaginable. Acabada la cerimònia a l’església, la comitiva anava cap el
cementiri. L’encapçalaven els escolans amb creu alçada i el capellà que
presidia, amb capa pluvial (un ornament litúrgic avui poc usat), seguit, si
n’hi havia, dels altres capellans contractats, de la carrossa fúnebre i de tots
els assistents: els homes davant, les dones darrere.
Arribats al cementiri, el capellà que presidia feia una
pregària acabada amb un parenostre i acomiadava el dol amb un breu parlament
adient al difunt i a les seves circumstàncies familiars. Això en el millor dels
casos. Si no, el parlament era anodí i rutinari. La quantitat de gent assistent
a aquest darrer acte de la vida donava la mesura de la popularitat o de la
simpatia del mort i de la seva família i solia ser motiu de comentaris (de qui
hi havia anat i, sobretot, de qui no hi era).
Ja veieu que les coses, avui, han canviat molt pel que
fa a l’escenografia, si es pot dir així. Només n’hi ha una que perdura:
l’aclaparadora presència de la mort i de la definitiva separació que comporta per
als qui queden.
Jordi Planes
