Els enterraments

DE MEMÒRIA (41)

Quan jo era jovenet —d’això ja fa molt temps—, la gent naixia i moria a casa, llevat de cas d’accident. A Balsareny i arreu. Tots dos esdeveniments, ben naturals d’altra banda, trasbalsaven la vida de les  famílies on tenien lloc. I si el naixement d’una criatura en una casa era un trasbals feliç, generalment desitjat i esperat, la defunció d’un familiar solia ser un fet trist, més encara si el difunt era un infant o un jove. I fins i tot si de vell enllà ningú no passa, el difunt o difunta era plorat.

Quan a una casa hi havia un mort, com es deia vulgarment, ja hi havia al poble persones del veïnat, voluntàries, desinteressades i generalment expertes, que ajudaven la família a vestir-lo o vestir-la. Feina desagradable per als familiars, en moments de desorientació i pena. Avui ho fan especialistes dels serveis funeraris, però abans aquest ofici no existia. La segona persona que passava per la casa, si descartem el capellà, que habitualment acompanyava a ben morir els moribunds, era el fuster. En aquells temps —parlo de fa seixanta o setanta anys— no existia la indústria de les caixes mortuòries amb els seus catàlegs i categories. Al seu lloc, el fuster anava a prendre la mida del difunt per a fer-li un bagul o taüt de la seva talla. Eren caixes de fusta, tal com solen representar-les encara avui els dibuixants d’acudits, recobertes de roba negra amb voravius daurats, generalment, o amb roba blanca si el mort era un albat, o sigui un infant. A Balsareny, el fuster de llavors solia ser el Joan Torras, conegut com el Met, que les feia  sovint a l’aire lliure, davant del seu taller a la plaça de les Monges, si no plovia.

A la casa mortuòria, com diuen les esqueles, el trasbals s’incrementava amb la vetlla del difunt. Els parents, veïns i coneguts de la casa anaven desfilant de mica en mica, s’hi quedaven estones o passaven discretament segons el cas, ploraven o feien si més no cara compungida, i glossaven la bondat i les virtuts del desaparegut. Bondat i virtuts molt superiors en mort que en vida, és clar. Això no ha canviat. I es començava i s’acabava amb el consuetudinari «acompanyo en el sentiment», fórmula perfecta per, justament, amagar els propis sentiments.

La feina a la casa es complicava amb l’arribada dels parents de fora —alguns que feia temps que no s’havien vist— i la manera d’allotjar-los, sovint complicada. Diuen que abans es feien, en aquests casos, àpats mortuoris, però jo no ho recordo. Si l’enterrament era l’endemà —i sempre ho era—, bé calia donar-los taula i llit... En fi, que la família solia acabar amb el cap com un bombo de tant saludar gent i fer-los el compliment en moments en què el dol cobria l’ànima del més propers al difunt i no s’estava per romanços. Però sempre s’havia fet així. Avui, amb els tanatoris, dins de la desgràcia, tot és més senzill.

Tot s’acabava amb l’enterrament, cerimònia inevitable que venia a reblar el clau d’una circumstància tan dolorosa, la certesa d’un viatge sense retorn. I un enterrament religiós, és clar. Els enterraments civils, vigents durant la Segona República (1931-1939), no van tornar a ser possibles fins després de l’aprovació de la Constitució vigent, amb la restauració de la democràcia. Enterrament religiós que calia negociar amb el rector de la parròquia, per l’hora en què es faria i per la solemnitat que se li volgués donar. Perquè hi havia classes d’enterraments segons el nombre de capellans que hi assistissin, d’acord amb una tarifa establerta, i que se solien celebrar sense missa de cos present, fos al matí o a la tarda, per raons de les normes litúrgiques d’aleshores. Acordat tot, la cosa anava així. La carrossa fúnebre, engalanada de negre o de blanc, segons l’edat del difunt, anava a buscar-ne les despulles a la casa (fins i tot, carretera enllà, els dels barris de Navàs que llavors eren del municipi i també de la parròquia de Balsareny) i les portava a l’església, on el o els capellans concertats cantaven una absolta, pregària en llatí adequada a la circumstància.

Arribats  aquí, potser cal precisar que a Balsareny hi havia una carrossa fúnebre, com a molts llocs, de les que es veuen  en documentals antics i, encara avui, en enterraments excepcionals. Era senzilla, però absolutament digna (algú sap on para, avui?). Vulgarment l’anomenàvem «el carro dels morts», amb molt poca elegància.

A l’església, durant l’absolta o, excepcionalment, la missa, els assistents es col·locaven segons el sexe: els homes a l’esquerra del temple i les dones a la dreta, mai de mai barrejats —avui pot semblar inimaginable. Acabada la cerimònia a l’església, la comitiva anava cap el cementiri. L’encapçalaven els escolans amb creu alçada i el capellà que presidia, amb capa pluvial (un ornament litúrgic avui poc usat), seguit, si n’hi havia, dels altres capellans contractats, de la carrossa fúnebre i de tots els assistents: els homes davant, les dones darrere. 

Arribats al cementiri, el capellà que presidia feia una pregària acabada amb un parenostre i acomiadava el dol amb un breu parlament adient al difunt i a les seves circumstàncies familiars. Això en el millor dels casos. Si no, el parlament era anodí i rutinari. La quantitat de gent assistent a aquest darrer acte de la vida donava la mesura de la popularitat o de la simpatia del mort i de la seva família i solia ser motiu de comentaris (de qui hi havia anat i, sobretot, de qui no hi era).

Ja veieu que les coses, avui, han canviat molt pel que fa a l’escenografia, si es pot dir així. Només n’hi ha una que perdura: l’aclaparadora presència de la mort i de la definitiva separació que comporta per als qui queden.

Jordi Planes