Pàgines

dijous, 2 de maig del 2013

Dos homes singulars


DE MEMÒRIA  (25)

Joan Antoni Maya. Foto: Francesc Maya
 
1.– Joan Antoni Maya

Amb el títol d’Homenots, Josep Pla va escriure una sèrie de retrats literaris de personalitats del seu temps que havia conegut més o menys i on, amb la seva prosa àcida, manifesta les seves simpaties o antipaties personals envers aquells personatges avui històrics.

No vull, ni puc pas, comparar-me amb el gran escriptor empordanès. Però des de la modèstia de la meva memòria antiga, avui parlaré de dos homes singulars que van marcar els meus records d’infant: el Joan Antoni Maya i el Joan Sarri, tan diferents entre ells i, alhora, coincidents en algunes circumstàncies. Que quedi clar des d’ara que no es tracta de fer-ne les biografies —de memòria no en sóc capaç— sinó d’evocar algun tret de la seva personalitat pública.

El Joan Antoni Maya i Bonvehí era l’agutzil del poble, com ho havia estat el seu pare. L’agutzil era la cara visible de l’autoritat municipal, l’executor de les ordres de l’alcalde i el zelador de les ordenances municipals del temps, que no eren pas les mateixes d’ara. Fins al punt que el cognom Maya i la funció que exercia es confonien dins de la meva ment infantil que  em duia a pensar que a cada poble hi havia un «maia» (i sé positivament que no sóc l’únic a qui això passava) i no pas un agutzil. El Maya, com era conegut, havia superat règims polítics i vist passar molts alcaldes sense que, aparentment, això afectés en absolut el compliment de les seves funcions. El recordo com un home adust, seriós, fins i tot temible quan jugàvem a futbol a la plaça, lloc prohibit, i ell et venia a confiscar la pilota si no t’afanyaves a córrer (i després ho anava a dir als pares!). Estic segur que, per dintre seu, s’hi feia un tip de riure.

Foto: Arxiu Jordi Sarri

El Maya, com a autoritat que era, tenia dret a la vara de comandament, que exhibia amb molta dignitat en els actes públics, com és ara a les misses solemnes a què assistia l’Ajuntament. El Maya era també el nunci, o sigui l’encarregat de fer les crides oficials o privades (aquestes previ pagament) de viva veu per les cantonades i carrers del poble, sempre al mateix lloc i, naturalment, en castellà. Portava una trompeta: si feia dos tocs, l’anunci era oficial («Por orden del señor Alcalde se hace saber...»), i si només en feia un, era una cosa particular (com el pas d’un espectacle de saltimbanquis, per exemple). La megafonia pública actual no era ni imaginable.  Com ja vaig dir fa temps, el Maya era l’encarregat de supervisar i d’oficialitzar el pes dels porcs que es mataven pels carrers, davant de les carnisseries. Tasca que exercia amb solemnitat. També, com a oficial del jutjat de pau, el Maya assistia a tots els  casaments religiosos que, com encara avui, tenien valor civil (el casament civil no existia en temps de Franco). Ell feia firmar als nous esposos els papers per al registre civil. És, sens dubte, la persona que ha assistit a més casaments sense ser-hi convidat. Això és el que recordo personalment de la funció oficial del Maya. Segur que feia moltes més coses que, com que no m’afectaven gens o no em cridaven l’atenció, han passat de llarg de la meva memòria. Però no pas la seva figura seriosa que es manifestava en un altre aspecte de la seva rica personalitat: el teatre.

Efectivament, ja des d’abans de la guerra el Joan Antoni Maya era un gran aficionat al teatre: a veure’l, a fer-ne i, especialment, a dirigir-ne. I no només ell. A Balsareny hi havia dos grups de teatre d’aficionats: el Centre Parroquial, on no es deixava fer teatre amb dones, si no és fins cap al final, quan la carrincloneria es va diluir; i el Casino, on es feia teatre de debò, del corrent, amb dones actrius. El Maya feia teatre de debò. Després de la guerra i quan es va construir la Pista Catalònia, el Maya va dirigir allà diverses obres amb gran èxit. D’ell i de la seva filla gran, la Carme Maya i Comas (la Carmeta), una actriu excel·lent, de gran versatilitat i naturalitat que hauria pogut fer carrera en unes altres circumstàncies (és la meva opinió personal, recordant les seves actuacions). Però és que darrera seu hi havia la direcció del seu pare, enèrgica, potent. Em ve al cap haver-lo vist mostrar, com si l’actor fos ell, la manera d’interpretar el personatge amb una presència que imposava, a l’hora d’un assaig. Era un Maya tan diferent de l’agutzil! Tot i que de vegades penso que algun dels seus posats d’agutzil tenien un bon tros de teatrals.

I per acabar amb aquest personatge, una anècdota de la seva infantesa  que ell mateix em va explicar quan jo ja era més gran. El petit Maya i el també petit Jaume Torras Riba (que més tard seria un religiós claretià) van fer una entremaliadura memorable. Al pont de cal Parador, per sota del qual passava el carrilet (avui no en queda res), els dos vailets van esperar que passés un comboi. I, aprofitant que la màquina, en sortir de l’estació, no portava gaire empenta, quan passava pel pont van tirar un gat viu per l’ampla xemeneia que aleshores tenien els trens. Els marrameus del gat es van confondre amb els renecs del maquinista i amb les corredisses dels dos vailets. M’ho explicava, el Maya, rient de la seva entremaliadura. I llavors vaig veure que l’home que m’havia fet temor de nen, també havia estat un nen. I això me’l va fer encara més gran.
(Continuarà)

Jordi Planes  
 
Foto: J. Rodergas. AFB - Galeria Biblioteca Pere Casaldàliga.
Any 1964. Mn. Ramon Roca inaugura la Creu. Hi podem veure, entre altres, l'alcalde Josep Casaldàliga,
Carles Casas, Lluís Marquès, Salvador Sansa, Francesc Camprubí, Francesc Domènech i Joan Vallès.
Joan Antoni Maya és a l'esquerra, en primer terme.

 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.