Te'n recordes, Laura?

COL·LABORACIÓ

L'altre dia vaig veure un documental per televisió. Parlaven de jardins botànics a les ciutats grans i importants. Concretament, Londres i Florència. La paraula jardí botànic encara em recorda un cert misteri, i això que fa anys que no he estat en cap, però encara recordo les flors rares, els llocs ombrejats, els arbres magnífics, com un que deien que només podia viure allà pel microclima que es formava, i un dia passejant per Barcelona en vaig veure dos o tres que eren iguals. En aquests llocs t'imagines homes misteriosos amb lupes a la mà i caçapapallones per si veuen alguna espècie rara. El que comento és petit, però poètic i bonic.

Al costat del jardí hi ha un espai també fantàstic, creat durant la mítica exposició de 1929; és com una espècie de masia esplèndida. Amb tot això, encara no he dit que el jardí botànic a què em refereixo és a Montjuïc. Ara que estan fent obres, no, però fa un temps es podia entrar a veure’l; abans només el podies veure de lluny, quan es pujava cap a l'estadi.

Vaig tenir una vegada un company de treball que el seu pare era metge als barris de barraques dels Tres Pins i Can Valero. Tenien una caseta bonica amb jardí i pou. Era un privilegiat: deia que sovint hi feien festes, en aquella casa tan diferent de les altres.

Al cap d'uns anys els meus fills pujaven a l'estadi i a las pistes d’atletisme de Serrahima per fer esport. Montjuïc em va semblar sempre ple d'històries, de present i de passat, però gairebé sense futur, o amb un futur com aquests temps que vivim. La gent no acostuma a pujar per allà gaire sovint, llevat que facin alguna cosa cridanera al Palau Sant Jordi. Montjuïc és un lloc de veritats i llegendes. Quina diferència de lloc, i quina diferència de mentalitat ens recorda aquesta muntanya! Quan era un adolescent havia pujat allà per veure com volaven els petits avions amb un motor de benzina (suposo que era benzina). Ara van dirigits per un control remot, o potser ni tan sols n’hi ha. Si se’ns feia molt tard observàvem les parelles ocultes entre les plantes, a veure què feien. Tot era misteriós i pecaminós, llavors.

—T’avorreixo amb els meus records, Laura?

—No, ja saps que m'agraden les teves històries de joventut.

(Vam treballar junts durant molts anys, crec que uns trenta. No, no pas al mateix lloc: quan jo me n'anava d'un lloc a un altre ella sempre venia amb mi. Era la millor secretària del món. Com els entrenadors de futbol actuals, ​​vaja. Segurament va ser d'aquesta manera perquè la van enviar els millors déus a canvi que el Maig del 68 no triomfés).

—Molt bé, però que et sembla si ens n’anem?

—Sí, ja vinc, un segon que acabo una cosa que ....

—Ja hi som, com cada dia!

—Bé, acaba de pressa mentre obro la porta, que estan trucant i tu no te n'assabentes ¡

—Josep, mira qui és!...

Érem a l'oficina i ja era l'hora d'anar-nos-en. A aquesta hora generalment arribava un comercial d'aquells que eren molt pesats; nosaltres érem l'últim client del dia que visitava i a més estava molt a prop de casa seva.

Però aquell dia, qui va venir va ser un matrimoni, que per més senyes ell era electricista i ella bruixa.

Al cap d'uns minuts d'estar parlant, la Mercedes, que així es deia la bruixa, va dir:

—Darrere aquesta porta petita de ferro, què hi ha?

—No res, només un petit pati de llums d'aquest edifici.

—Doncs darrere la porta hi ha un home.

Tu i jo ens miràvem amb cara d'estranyesa, te'n recordes?

—Sí, sí, hi ha un home.

Ens vam posar a riure, i li preguntàrem com era.

—És un home de mitjana edat... Uns 50 anys, poc cabell, no gaire alt i porta un vestit marró.

Gairebé no es va parlar de res més. Ens acomiadem i cadascú a casa seva.

L'endemà, i l'altre, tu i jo ens preguntàvem com podia la Mercedes dir allò amb tanta seguretat. Si mai no havia estat en aquella oficina, ni coneixia ningú que pogués relacionar-se amb tot allò.

Va passar el temps, i un dia va venir un senyor que tenia cura de la neteja dels patis de llums de tots aquells edificis. Només ell tenia la clau i només era ell qui venia.

Aquest va ser el millor moment per preguntar al senyor de la neteja.

—Si us plau, volem saber una cosa que ens té intrigats des de fa un temps. En aquest pati va passar mai alguna cosa?

—Sí.

—Què?

—Que un senyor es va suïcidar.

—De debò?

—Sí, era un pobre home que tenia depressions arran d'una regulació on treballava, a la Hispano Olivetti, màquines d'escriure, ja sabeu…

—I com era, aquest senyor?

—Doncs era un home de mitjana edat... Uns 50 anys, poc cabell, no gaire alt i portava un vestit marró.

Te'n recordes, Laura?

Josep Estruel