El crític i el criticaire

 
Segurament, una de les habilitats que més ens convindria treballar és la capacitat crítica. Per no empassar-nos totes les mentides que ens arriben des dels mitjans de comunicació, de les sessions parlamentàries, de la publicitat; per prendre més consciència de quan ens volen atrapar mitjançant l’emocionalització programada dels discursos; per tenir més en compte el control d’allò que es presenta com a notícia i d’allò que no, i els intents constants de seducció de les formacions polítiques. Per damunt de tot, per analitzar racionalment què pretén fer cadascuna i què pretén no fer.

 

El pensament crític seria la capacitat d’analitzar la realitat i les coses que passen, amb una cura exquisida a l’hora de seleccionar informació de fonts fiables, entendre’n els biaixos i gestionar adequadament els propis prejudicis, idees prèvies, creences i altres obstacles, exteriors i interiors, que ens impedeixen pensar de manera sensata.
 
De fet, estem travessant un temps en què semblaria que interessa a bona part de l’estament polític, mediàtic i financer que estiguem prou adormits com per comprar qualsevol idea o qualsevol proposta que ens vulguin vendre. Els obstacles que posen al pensament crític connecten perfectament amb les nostres vulnerabilitats. Això ens posa en perill d’empassar-nos qualsevol insensatesa que ens presentin prou ben embolicada.
 
El problema s’agreuja quan confonem ser crític amb ser criticaire, perquè la línia és molt fina i, en lloc de procurar desenvolupar el pensament crític, ens dediquem, per lleig que sigui, a criticar-ho tot i tothom. Aquest mal hàbit ha existit sempre, però, en aquest moment, els parlamentaris i algunes tertúlies televisives són, llastimosament, una de les millors escoles que han existit mai. Observem en les seves pràctiques un exercici pervers de tirar brutícia al primer que s’acosta, una exhibició de les males arts dialèctiques, de la necessitat de presència a qualsevol preu, del deler de fer espectacle, de la manera de vehicular les pròpies pulsions hostils, d’exacerbar les més baixes passions dels oients i, qui sap si, per a alguns, la clara intenció de conservar la poltrona.
 
Però estaria bé no seguir el seu magistral modelatge. Perquè ser crític no és criticar més, sinó aprendre a mirar millor, a pensar millor i, sobretot, a jutjar millor.
 
I, per fer-ho, podríem tenir present una seqüència en cinc fases per educar-nos en el pensament crític: 

1. Adonar-nos que hi ha qui té interès que siguem insensats, manipulables i endormiscats; i que nosaltres, de vegades, ens hi deixem arrossegar amb una facilitat sorprenent.
   
2. Identificar els obstacles externs que dificulten que pensem críticament: les mentides, la selecció interessada de les informacions, l’emocionalització dels missatges, la incentivació de les baixes passions...
   
3. Identificar també els obstacles interns que dificulten el pensament crític: els prejudicis, les creences, els tòpics, la mandra de pensar...
   
4. Educar la nostra capacitat crítica, aprenent a qüestionar, contrastar, analitzar i formar-nos els nostres propis criteris.
   
5. Posar aquesta capacitat al servei de nosaltres mateixos i de la col·lectivitat, perquè pensar críticament no sigui només una eina de defensa personal, sinó també una contribució a una societat més lliure i més conscient.
   

Balsareny Educa