Santa innocència! Vaig trigar a raonar-ho

PUNTA DE BRAU

Són les cinc de la tarda i a fora fa un dia esplèndid. Com sempre, em disposo a fer-vos arribar el meu apunt literari de reflexió i dono gràcies, malgrat les meves cataractes, de poder-ho fer.
 
Assegut al davant de la meva màquina d’escriure he de dir-vos que estic trist. També sembla que les tecles de la màquina ho notin i es resisteixen a imprimir l’afer que intentaré explicar-vos: cada mes penso a buscar una persona per tal de demanar-li si li semblaria bé de fer una entrevista per tal d’omplir el meu espai mensual del Sarment. Doncs som-hi! Intento fer el contacte pertinent i no hi trobo la persona en qüestió, però sí una tercera persona que em diu: Josep, avui al matí no hi és, vine a la tarda. I seguint la resposta, a la tarda torno al lloc en concret i una altra persona em diu: “Josep, acaba de marxar i m’ha dit que et trucaria”. Trucar-me? Però si no té cap telèfon meu! Tot seguit, li dono el meu número i les gràcies.
 
Innocent de mi, vaig trigar a raonar-ho. El fet és que no volia parlar amb mi. Això m’entristeix, perquè soc un home sociable i conegut, i em sembla que l’actuació de la persona en qüestió envers mi és incorrecta; però sempre he respectat la llibertat de tothom. Bé, he tingut la necessitat d’explicar-vos-ho.
 
Josep Gudayol i Puig