Lourdes Santasusana i Canal

 

 
La Lourdes va néixer al Solà d’Aladernet, una masia del terme municipal de Balsareny, avui en runes, un 15 d'abril de l’any 1928, al si d’una família de masovers. Era la penúltima dels sis fills del Joan i la Maria. Va passar una infància dura, en què sovint va haver d’assumir tasques domèstiques avui impensables per als nens i nenes actuals. Sempre deia que no parava pas a pensar els perills que arreu hi havia, només que calia seguir endavant amb penes i treballs.
 
Ens explicava que va passar gana, especialment en el període de la Guerra Civil i més concretament quan el front va passar per casa seva, que com moltes altres patí saqueig, i por, molta por en sentir xiular les bales i veure els excessos dels soldats. Recordava en especial l’ajut humanitari de la casa de Candàliga, on sovint anava a peu i tota sola. Va viure i patir l’epidèmia de tifus de principis de la postguerra. També ens mencionà les caminades que havia de fer per anar a comprar i vendre, a buscar el metge amb el ruc, o per anar a missa. Ens parlava així mateix de les estades que va passar en una masia de la serra de Noet, a prop de Berga, d’on, tot i haver de guardar vaques essent encara una nena, en guardava grans records.
 
Part de l’adolescència i la joventut la visqué a Balsareny en un hàbitat força menys hostil. Va treballar ben aviat a la fàbrica tèxtil de cal Viñas, al Molí, en el que va ser bàsicament el seu ofici de tota la vida, el de teixidora. També cosia i feia roba a mida, especialment camises. Com tot el jovent, també tenia la seva colla; entre altres, ens explicà que no faltaven cap any a l’Aplec de Joncadella, a missa i  a ballar sardanes, i això que hi havia un bon tros a peu.
 
Va festejar amb el Josep Ribera, el Pepet de cal Fenàs, amb qui es casà als 25 anys i hi va anar a viure com a jove. La família, i l’educació i formació dels seus dos fills, que van arribar força aviat, van ser els seus  principals objectius, juntament amb una preocupació envers les famílies i persones desvalgudes i amb necessitats, que en la mesura de les seves possibilitats sempre va voler ajudar; un sentiment que va conservar tota la seva vida. A casa es treballava dur, jornal i mig el Pepet, i la Lourdes el jornal a la fàbrica, que complementava a casa criant conills, cosint per als seus i per altri, a més de les tasques pròpies de la llar, que en aquells temps assumia la dona en la seva totalitat. Va patir la crisi del tèxtil que l’obligà a treballar en diferents indrets del ram i també en el torn de nit, durant un període força llarg de temps, pràcticament fins arribar a la jubilació.
 
Va tenir una jubilació força tranquil·la i va poder fruir, juntament amb el Pepet, dels nets, i també dels amics, amb qui anaven a ballar per aquí i allà i de tant en tant feien un bon tiberi, i ocasionalment gaudint també d’algun viatge organitzat. Passava molt de temps a la granja dels seus germans, el Joan i el Rossendo, on tenia un hort que cuidava juntament amb el Pepet i el Llorenç, i on feien petar la xerrada gairebé totes les tardes.
 
Els amics van anar caient, ara l’un, ara l’altre, i també el Pepet, que morí poc després d’haver celebrat amb joia el cinquantè aniversari de casament. Aquest fou un punt d’inflexió on assumí la nova situació de viudetat vivint sola, estant al cas de la família, dels fills i néts i també dels cinc besnets que van arribar més tard: era per a tots i totes l’àvia Lourdes; també per a les amistats i els veïns i veïnes; i més o menys sempre estava al cas d’allò que passava al poble. Cada any pels Traginers solia reunir la família i per postres ens feia una crema que era per llepar-se els dits. Tenia el costum de caminar sovint fins a cal Maiol o sota el Castell o més enllà del pont del Riu i cap a la font de la Roca i també la del Musset, i al camí del Solà, on va néixer. Continuà passant força estones a la granja, amb el seu germà Rossendo, cuidant l’hort i les gallines i parant la fresca tot arreglant el país.
 
Els anys passen i, arran de la pandèmia del Covid, la Lourdes va anar a viure a Sant Joan de Vilatorrada, a casa del fill gran, per tal de poder superar amb companyia aquest mal tràngol. Va tornar ocasionalment petites temporades, coincidint amb el bon temps, a casa seva, cada cop més espaiades. No oblidà mai Balsareny. Si no físicament, el vivia tot llegint i comentant regularment la revista Sarment, pràcticament fins la fi dels seus dies. Morí en pau el 28 de desembre de l’any 2023, a l’edat de 95 anys.
 

Àvia Lourdes,

 

Han arribat els vostres dies a la fi.

Heu tingut una vida de generós doll

i en el moment d’aquest obligat destí

deixeu petja, sempre sense fer soroll.

Marxeu, però en el record brilla

la vostra constant lliçó d’humanitat

vinguda d’una persona humil i senzilla

estimada i volguda per tot el veïnat.

Gràcies per tots els dies que heu estat amb nosaltres.

 

La família