‘El declivi del carbó’: Ramon Soler a la Biblioteca

 

 
El dijous 11 de gener va tenir lloc a la Biblioteca Pere Casaldàliga la darrera xerrada del cicle de memòria històrica a càrrec del berguedà Ramon Soler i Riba. Com les tres anteriors, referides a la vida i el treball al Berguedà els darrers segles, sobretot el segle XX, gràcies a la meticulosa recerca del mateix Soler, amb l’ajut d’alguns col·laboradors, al llarg de molts anys.
 
Les tres primeres conferències van tractar sobre el Carrilet de Manresa a Guardiola de Berguedà, les fàbriques tèxtils del Baix Berguedà i els oficis perduts a les colònies tèxtils. Pel que fa a aquesta darrera sessió, Ramon Soler va tractar del declivi del carbó. Tot i que Soler, ara ja jubilat, es va dedicar al tèxtil, l’àmbit de la mineria al Berguedà també li ha interessat molt.
 
Soler va exposar, durant una hora  i mitja, incloses les intervencions dels assistents (una vintena de persones), tota la història del carbó com a importantíssim recurs econòmic que fou des de l’inici de la seva explotació, fa uns 250 anys. Va presentar el tema amb l’ajut d’una projecció de diapositives:  65 magnífiques fotografies històriques, insòlites moltes d’elles, i totes molt ben comentades, en què es reflecteix com s’explotava una mina de carbó des del segle XVIII fins al segle XXI.  

 
En les seves explicacions, Soler va fer referència a la gran quantitat de mines —pous o galeries— que hi va haver al Berguedà, que es van anar tancant totes (en algunes encara es conserva la boca-mina, mentre que en altres aquesta està tapada). Va propiciar el tancament el fet que era una feina molt dura, amb molts perills i amb molts sinistres, tot i les mesures de seguretat, que eren totalment insuficients. També hi havia moltes imprudències.
 
Va destacar que, malgrat que les més conegudes eren les de Fígols, hi va haver també explotacions als municipis de la Pobla de Lillet (el primer lloc on es va explotar, els pous del Catllaràs), la Nou de Berguedà, Guardiola de Berguedà, Cercs, Vallcebre i Saldes. Va explicar els diferents tipus de carbons i el fet que les darreres explotacions que hi va haver eren de lignit, un carbó de baixa qualitat, cosa que també va influir en el tancament progressiu dels diferents pous.
 
Soler també va parlar de les colònies mineres, anys enrere plenes de gent, on hi havia hagut economat i altres serveis, i actualment pràcticament buides. Les tres colònies mineres són Sant Corneli, Sant Josep i la Consolació, totes elles molt properes a les galeries de les mines de Fígols i les del municipi de Cercs, i properes a la central tèrmica de Cercs, que cremava el carbó, i que va estar activa del 1971 al 2011 (aquesta ja era la segona central de l’indret, que havia substituït la primera, en terme de Fígols, inaugurada el 1929). El carbó que es cremava a la tèrmica procedia, des de feia anys, en un 40 % de Sud-àfrica i, des de 2005 fins al final, era totalment carbó de Polònia. Aquest carbó forà era hulla, que té més poder calorífic i molt menys sofre (contaminant) que el lignit. 

 
A les fotos també es veia com es traslladava el carbó des dels punts d’extracció fins a les vagonetes que el portaven a la central o se l’enduien a través del tren; el carbó baixava pels anomenats “plans inclinats”, amb cintes transportadores i amb vagonetes tibades amb cables. Més de la meitat del carbó produït sortia del Berguedà: anava al Bages, al Vallès, etc. En aquella època el carbó tenia molta sortida.
 
També va explicar, amb molta pena, la seva recerca d’informació sobre els molts accidents que, com hem dit, sempre van acompanyar desgraciadament la vida dels miners i les seves famílies. El més greu de tots va ser el de la mina Clara de Saldes, el 1944, amb 34 morts i 6 ferits, fenomen que, davant la inexistència de mesures de seguretat i dels advertiments previs de la inspecció oficial, va ser clarament tapat pel règim franquista. L’accident es va produir per l’explosió del grisú, agreujat per la gran quantitat de pols de carbó que es produïa a Saldes perquè allà les vetes de carbó eren ben verticals.
 
El segon en importància, i segurament en el record de molts lectors. va ser a la mina Consolació (coneguda com “la mina nova”, oberta el 1924), de Fígols, el novembre de 1975, en què van morir 30 miners i hi va haver 5 ferits, a causa d’una explosió del gas grisú. Aquest fet va accelerar el tancament definitiu de tots els pous. 

 
Altres aspectes que va tocar en Soler van ser, per exemple, la pugna que hi va haver al llarg dels anys entre les dues empreses que explotaven els carbons del Berguedà: Carbons del Pedraforca i Carbons de Berga; l’ús dels llums de carbur —que substituïen les antigues làmpades d’oli— per il·luminar les galeries; i el treball de les dones, que, lamentablement, mai no van tenir un càrrec de responsabilitat (directius, encarregats, escrivents... sempre eren homes); sinó que la seva feina principal era rentar el carbó un cop  extret, però majoritàriament no treballaven. També va fer referència a les vagues reivindicatives dels miners, entre les quals destaca la revolta de 1932, sobretot a Fígols, però que es va estendre a les mines del Bages (Balsareny, Sallent, Súria, Cardona).
 
Com a curiositats: les típiques visites de les autoritats de cada època, com la visita del rei Alfons XIII, el 1908, a la mina de Sant Josep, una de les més potents que hi hagué; i la recepció a Berga el 1966 del general Franco, que va  visitar una exposició sobre la conca minera de Berga i els seus projectes; visita que va donar com a rendiment la construcció de la central tèrmica de Cercs, impulsada per FECSA; ja hem dit que primer hi va haver la de Fígols i amb Franco es va signar l’acord per fer-ne una de nova. Una altra curiositat és que, als anys 40 i més endavant, a Sant Corneli hi vivia gent procedent de quasi totes les províncies d’Espanya; això va fer que es fes servir el castellà gairebé per tot. Per altra banda, és curiós que a Guardiola, durant molts anys, sempre es veia fosc, per la pols del carbó que es transportava (baixava des de Saldes-Vallcebre). També va fer un esment de les explotacions a cel obert, com la de Fumanya, gràcies a la qual es van descobrir les petjades de dinosaure.
 
Una prova del treball dur del miner és que, un cop entraven a la mina, els miners allà hi menjaven i hi feien les seves necessitats, cosa que generava brutícia i propiciava que sovint hi hagués rates i  ratolins. Era molt important la higiene dels miners.
 

Actualment, com molts dels lectors ja haureu visitat, ens queda, com a element turístic de la zona, el Museu de les Mines de Cercs, que inclou una visita amb vagoneta, al llarg de mig quilòmetre, per l’interior de la galeria de Sant Romà. Les exposicions es troben en un edifici adjunt, que antigament era “el hogar del minero”. Soler va reclamar que tant de bo es poguessin visitar més instal·lacions de les mines i les colònies, com a museu, perquè ell va tenir ocasió d’entrar a la xemeneia grossa de la central tèrmica i el va impressionar molt.  
   
Per acabar, Ramon Soler va agrair l’acolliment rebut a Balsareny durant aquestes quatre sessions de memòria històrica que ha portat a terme darrerament. I, després dels forts aplaudiments del públic, va signar alguns dels seus llibres que té a la venda: Fil i carbó, Peguera, l’ànima d’un poble, Peguera i l’home de gel, Un somriure ajuda a viure, Xemeneies del Berguedà i Estel.
 

Li agraïm la seva tasca divulgadora, que l’ha dut a fer, aquest any passat mateix, un centenar de xerrades en centres educatius, biblioteques i altres llocs. Diu que enguany ho reduirà sensiblement, ja que també vol descansar. Moltes gràcies.
 
Text: Isidre Prat Obradors
Fotos: Ana Pérez Hidalgo