Francisco García Lozano, ‘sensei’ de karate a l’O2

ESP'ORTISTES DE BALSARENY 

 

L’afició al karate del Francisco García va començar veient pel·lícules d’arts marcials, que tant es van popularitzar a les dècades del 1960 i 1970, i amb una colla d’amics en parlaven i van anar llegint sobre aquest estil de lluita, que practicaven al bosc; després van “ocupar” una nau (en el més benvolent sentit de la paraula), un espai que no feia servir ningú, a l’antiga bòbila, però que tenia un propietari! Cal dir que en van marxar de bones maneres, tal com hi havien entrat.

 
—Anem, doncs a l’inici. Com es va formar el grup de karate a Balsareny?
 
—El J. Santos (DEP) sempre n’havia estat l’impulsor i dirigia les sessions o entrenaments informals de l’inici. Més endavant, el Club Natació Balsareny, a l’antic “complex de les piscines”, tenia un petit gimnàs i la Junta va demanar al J.Santos, que ja era sensei (mestre), que n’impartís classes; i els de la colla vam ser els seus alumnes. Fèiem preparació i ens examinàvem a Manresa per pujar de graus, obtenir experiència i titulació.

 
—Anys més tard es va deixar de fer aquesta disciplina a nivell municipal. Com vas seguir la teva formació quan es va desfer el grup?
 
—Em vaig incorporar al Judo Manresa i allà vaig formar-me i ampliar més els coneixements sobre aquest tipus d’art marcial. Durant un període curt de temps també vaig anar a entrenar-me a Sallent i després a Manresa amb l’Esport 7, on encara continuo.
 

—El karate té una jerarquia establerta en el grup o família amb la qual entreneu.
 
—Sí, per sobre de tot hi ha el “sensei” (mestre); per sota, el “senpai” (germà gran), que col·labora amb el sensei, i els “koais” (germans petits), que serien els alumnes en formació; però cal destacar que tot és una gran família i no s’entendria sense un respecte entre nosaltres, entre “tots i totes”. Per això ens basem en el dojo kun, que són una sèrie de preceptes que tenim escrits i penjats a la paret de l’espai on practiquem l’esport; preceptes que hem d’interioritzar i generalitzar a la vida real, en el nostre dia a dia.
 
—Ens detalles aquests preceptes?
 
—Sí: abans de cada sessió, els koais i el sensei seiem en seiza i recordem els preceptes per tal d’adoptar l’actitud correcta d’ànim i les virtuts de lluita, tant en el dojo com a fora. És una disciplina que cultiva uns valors dins i fora de la pràctica de l’esport. El dojo kun consta d’aquests cinc preceptes:
 

• Buscar la perfecció del caràcter.
• Defensar la veritat, ser sempre lleial.
• Cultivar l’esperit de superació; esforçar-se sempre.
• Respectar: els companys, el mestre, la família i a tothom en general.
• Evitar els comportaments violents.

 —Com es desenvolupa una classe? Té parts diferenciades?
 
—La pràctica del treball es divideix en tres formes: primer, el kihon, que es una part més física i tècnica de preparació del cos en aspectes de velocitat, força, tècniques bàsiques com tsuki (punys), uke (defenses) o geri (puntades) amb altres combinacions de tècniques. Es treballen posicions del cos, moviments, rotacions... La posició del cos per a un karateka és important per tenir un bon equilibri i estabilitat. 

La segona part de la classe és el kata, que de forma breu vol dir l’aplicació del kihon en un combat imaginari. Es tracta de donar resposta ràpida i segura i una acció eficaç a una situació que se’t presenta. 

I en tercer lloc, el kumite és el que en diríem el combat cos a cos, amb control absolut. En aquest format s’aplica la pràctica de les tècniques que aprenem amb un oponent real. Cal dir que aquest darrer pas no té sentit ni és eficaç sense una bona preparació individual de kata.

 
—Molt bé, em sembla que entenem bé l’essència i el format d’una classe de karate. A l’O2, tu ets el sensei?
 
—Sí, la Laura Santamaria, antiga propietària de l’O2, ja em va proposar de fer classes, però per raons laborals i de família no em va ser possible; i va ser amb el Cristià que vaig poder compaginar els “tempos” i fer-hi classes.
       Tinc un grup que vam començar plegats. Llavors els nens tenien 6-7 anys i ara en tenen 14-15. Som un grup de 8 a 10 persones que es bastant fix; és clar que hi ha hagut alguna alta i baixa.
       Als alumnes se’ls forma en l’aspecte d’un esport entre el cos i la ment i de la convivència. Fem dues classes  a la setmana i competim en kata. L’abril passat vam participar a al Campionat que es va celebrar a Manresa amb doios de Cornellà, Vic, Manresa, St. Joan Despí, etc., i el nostre equip de karate de l’O2 va obtenir uns bons resultats: tres copes i tres medalles.
       Cada any, amb les famílies organitzem un entrenament conjunt per viure en directe com són les nostres sessions de treball i com evolucionen els seus fills en la pràctica del karate. Sempre hi ha una bona participació i fem una bona jornada plegats.
       També organitzem unes convivències, Gasuku, on fem entrenaments i jocs, i sobretot convivim com una família, tal com descriu la filosofia d’aquesta art marcial. Vam estar al pantà de Sau i aquest any les fem a Castellnou.
       Esport 7 també ens convida a activitats obertes alguns diumenges. Nosaltres només participem en les competicions de kata, no en kumite, i assistim a seminaris. Es tracta d’obrir-nos com a grup i aprendre cada vegada més. Ara, ben aviat participarem en un seminari a Barcelona amb el gran mestre Ogura de JKA, que té un nivell de 8è dan.

 
—Els alumnes de l’O2 tenen cinturons diversos?
 
—Sí, n´hi ha de taronja, groc, verd...
 
—El sensei és cinturó negre, oi?
 
—Sí, per fer classe, cal ser-ho. Sóc cinturó negre de primer dan i em preparo per examinar-me del segon dan. 
 
—T’agrada fer classes?
 
—Sí, sí. Ja sabeu que, a vegades, a la quitxalla els costa estar quiets i centrats, però les classes són en silenci i si hi ha interrupcions sempre es tracta de fer-los reflexionar sobre els preceptes que ens hem compromès a seguir; s’han d’inculcar i assumir. Tinc molt bona impressió del grup.
       I com que ara estic jubilat  també tinc més temps per formar-me; he estat a seminaris a Lisboa, Eivissa, Cadis i ben aviat me’n vaig a Anglaterra. Sempre intento transmetre als meus alumnes i a la vida tot allò que aprenc en les meves formacions. 

 
Durant l’entrevista, hem après vocabulari propi d’aquesta disciplina i com practiquen el karate a les classes a l’O2 de Balsareny. El Francisco ens explica que les sessions van començar com una activitat extraescolar simple i ara ja és una matèria més dins del gimnàs de l’O2, que també es defineix com una gran família. Hem entès que el karate és un esport, una filosofia de vida i una manera d’inculcar valors i compromís. Gràcies, i que el grup progressi en l’actitud, les tècniques i tots els aprenentatges que inclou el karate-do, que vol dir “el camí de la mà buida”. 
 
Entrevista: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotos: Arxiu F. Garcia