Espigolar: tot per un món més sostenible

CINC MINUTS
 

 
Són les sis de la tarda i, com dic sempre, tinc la sort de trobar-me assegut davant la màquina d’escriure. Un ventet de mitja tarda empeny el gros arbre lledoner del darrere del terrat de casa de la meva filla i el moviment de les seves branques em fa gaudir de moments tan necessaris de pau lloada. Em disposo, doncs, a reflexionar amb tots vosaltres.
 
Espigolar: “Arreplegar allò que un altre ha deixat; arreplegar d’aquí i d’allà”. Agnès Varda va començar a gestar-la [la pel·lícula Els espigoladors i l’espigoladora] fa vint-i-cinc anys, a finals del segle XX, després d’observar, asseguda a la terrassa d’un bar situat davant d’un mercat al carrer, el fet que un cop desmuntades les parades algunes persones recollien allò que els venedors (i els compradors) havien desestimat: trossos de verdures, fruites macades. “Hi ha gent que recull el que d’altres llencem” (Imma Merino, “Espigolar”, secció De set en set, diari El Punt Avui).
 
M’ha agradat molt poder entendre una altra paraula sense haver de consultar el diccionari i poder raonar amb tots vosaltres sobre el mal ús que sovint fem dels aliments: “es calcula que en un menjador de 500 comensals es desaprofiten set tones de menjar cada any”. El titular ve a explicar el malbaratament que es fa del menjar en alguns menjadors escolars, i ara sí que és aquí el que m’ha fet voler compartir amb vosaltres, el que jo diria, la falta d’educadors gastronòmics que pateixen algunes de les nostres escoles. I és que a les escoles no tot són números i lletres, i caldrien persones competents per educar els infants. I als àpats familiars, a casa, també ens han de servir per responsabilitzar-nos tots plegats. 

Josep Gudayol i Puig

Imatge (Wikimedia Commons): François Millet, Les glaneuses (Les espigoladores), oli sobre tela (1857), Musée d’Orsay, París.