Del proverbi africà “quan un vell es mor es crema una biblioteca”

CINC MINUTS
 

 

Són dos quarts de set de la tarda i des de la finestra del terrat de casa puc adonar-me que el bell sol se’n va a la posta i es fa fosc. Un nou dia es mor i puc recordar que la generació dels meus pares i les posteriors a la meva coneixem aquella dita que feia “fosqueja i pel forat de la Noia se’n va el nou dia”. Però també, i dins un tret humorístic, quan aquest punt de l’oest balsarenyenc s’enfosquia quan s’acostava una tempesta dèiem: “quina negror hi ha al forat de la Noia”. He recordat això i m’agrada explicar-ho, ja que formen moments entranyables que valorem i fan memòria, si voleu, de carrer.
 
I precisament em plau reflexionar amb tots vosaltres sobre aquests fets actuals i lamentables de carrer que m’han fet retrobar amb aquesta gran dona escriptora i periodista, Carme Vinyoles Cases, que ens fa arribar aquest “No a l’eutanàsia passiva”.
 
“Fa uns dies la carta d’una dona de 78 anys a un diari expressava veritats com un puny sobre el que anomenava eutanàsia passiva. A què es referia?: que t’empentin a les caixes dels supermercats sense que tinguis temps de posar la compra a les bosses, que et recomanin que demanis al teu net que faci allò que se suposa que no saps fer, que et parlin amb condescendència –“pobre vell”– si et rebel·les contra consums absurds que no t’interessen… Descrivia a base d’episodis quotidians una societat incapaç d’afrontar l’envelliment de les persones que som cada vegada més velles, demogràficament parlant” (Diari El Punt Avui).
 
Escurço la columna perquè és molt llarga i sobrepassaria els Cinc Minuts, però crec que queda ben entesa la reflexió de la lectora de 78 anys; i personalment m’ha agradat recordar allò que els anys et fan recordar.
 
Josep Gudayol i Puig