Climent Ribera, actor i director, filosofia i art teatral

ENTREVISTA
 

 

Són les nou del vespre i estic a punt de sopar. El dia ha estat bo i és una sort poder estar en aquesta pau del mes d’abril a Balsareny. Llàstima que no pugui dir que aquesta pau no es pugui respirar arreu del món. Però, sense entristir-nos, celebro poder obrir un mes més aquesta finestra oberta, avui amb goig oberta de bat a bat que em permet tenir una llarga xerradeta amb en Climent Ribera, actor i director teatral, a qui darrerament hem tingut molt a prop nostre com a responsable director dels Pastorets de Balsareny.
 
Climent Ribera Riera va néixer a Navàs l’1 de febrer de 1993 i actualment resideix a Balsareny. Pel que fa als estudis, li ha interessat molt poc estudiar. Creu que hi ha moltes coses molt més interessants i que es perd el temps durant molts anys estant tancats a les escoles i als centres formatius. Ribera va anar al Col·legi de Teatre de Barcelona, on, per coses de la vida, tal com ens comenta, tampoc va acabar els estudis reglats. Actualment segueix fent coses de formació quan sent que les ha de fer i li ve de gust; ha fet formacions de dramatúrgia a l’obrador de la Sala Beckett. “Sempre he anat treballant i és com més he aprés”, ens diu. Durant el temps de lleure principalment sol estar amb els amics: “sempre rodejats de menjar i beure (que no faltin), no em cal gaire, i si hi pot haver bona música ja ho tenim tot” , ens explica.
 
— Deixa’m rebobinar i preguntar-te; des d’aquells dies de “Qüestió de 4”, com ha evolucionat la teva vida dins el teatre?
 
— Va ser una època preciosa, era molt jove i vaig aprendre moltes coses; tot això em va donar taules i bagatge per la professió i per la vida també. D’aquells dies en queden l’essència, la il·lusió, en queda l’amistat, moltes històries, moltes anècdotes, molts records i aprenentatges. En queda la inquietud i una part de la innocència de l’arrencada que la sumo a l’experiència que ja tinc. En queda tot això, que no és poc.
 
— Darrerament hem sabut que després d’uns anys al capdavant de la direcció dels Pastorets de Balsareny, aquesta passada ha estat la teva última. Per què?
 
— Han estat cinc anys intensos i notava que era el moment perquè els Pastorets caminessin sols. Marxo satisfet i content, creient que he fet una bona feina i havent rebut molts aprenentatges del projecte cap a mi també. No hi ha un perquè, ni una raó concreta, simplement que les coses tenen principi i final (com a etapa) i la primavera passada vaig pensar que era el moment de tancar aquesta etapa. És bo que tots siguem conscients de quan arriba el final de cada cosa, que no som imprescindibles (si no, seríem eterns) i igual que estem de pas per la vida, estem de pas en cada cosa que fem. Tant els Pastorets com jo necessitem foc nou, oxigen i fer les coses d’una altra manera. Em costa molt fer durant gaire temps la mateixa feina i crec que cinc anys són molts!
 
— Com i en què et vas inspirar per fer la direcció dels Pastorets? I de la nova versió que en vas fer els anys de pandèmia?
 
— La idea inicial era fer un camí de tres anys d’anar revisant el tradicional espectacle de Folch i Torres, però el tercer any es va veure truncat per l’aturada que vam tenir tots; no podia perdre una feina més i vaig demanar a la junta si els semblava bé tirar endavant aquesta versió contemporània que vaig crear, no com a encàrrec, sinó com una iniciativa per supervivència, i els vaig agrair molt que acceptessin. No et sabria explicar com és un procés de creació, et ballen coses pel cap: imatges, idees, músiques, frases, llibres, pel·lícules, poesies… (qualsevol estímul pot ser el bo) i un dia, quan la inspiració decideix, sents com si tot el trencaclosques s’anés fent sol i notes com si a dins teu hi hagués una pilota que baixa per una baixada i llavors ja no pots parar. En ambdós casos hi havia unes línies que tenia clares i vaig intentar dur-les a escena intentant replicar el que tenia dins el meu cap.
 
— Què ha significat per a tu agafar la responsabilitat de dirigir un espectacle sobre el somni dels populars Lluquet i Rovelló, i en aquest cas Rovellona?
 
— Els Pastorets son el bressol de les actrius i actors catalans per excel·lència i com a tal em va fer molta il·lusió que els Pastorets que em van fer pujar a l’escenari de petit, ara em demanessin que me’ls mirés, no com a espectador, sinó com a director: tothom podria veure els Pastorets amb els meus ulls! Des de l’any 2004 fins avui (amb una llarga interrupció del 2010 al 2018), els Pastorets m’han portat coses meravelloses; des de pujar a l’escenari, fins a moltes persones que han esdevingut importants a la meva vida, passant per tenir l’oportunitat de conèixer altres Pastorets en diferents aspectes i formats i tenir la sort de poder treballar i aprendre de gent que estimo.
 
— De tot aquest camí d’aquests cinc anys, amb què et quedaries?
 
— Primerament amb les persones: els Pastorets m’han brindat l’oportunitat de conèixer, retrobar, compartir i estar amb gent meravellosa. Però també em quedaria amb tot el que he pogut fer; haver-hi pogut introduir la gran majoria de canvis que volia, haver contribuït a fer un espectacle molt més actual i revisat, àgil i adequat a la sala que tenim. Com, per exemple, despullar l’escenari d’escenografia, les grans escenografies no es porten des de fa anys i això juga a favor quan has de treballar en una sala com el Sindicat (poc preparada per acollir espectacles amb molta gent, sense una bona pinta, sense fons i sense laterals). No oblido que és una sala polivalent i no un teatre, però al Sindicat li convé una bona repassada, sobre tot en temes de llum i so; li convé un equip tècnic que vetlli permanentment per la sala i li convé tornar a tenir les portes obertes a totes les entitats. Li convé vida!
      Em sento orgullós d’haver creat noves dinàmiques, d’haver donat cabuda a tothom qui ho ha volgut, d’haver aportat un rigor i una disciplina; la gent ha de saber que no pot posar condicionants en un projecte on no són sols: no podem fer 25 pastorets, n’hem de fer junts uns de sols! Si s’hi vol sortir, s’ha d’assajar i tot el que té a veure amb el vestuari i la caracterització són una decisió de direcció i no pas dels actors. És important saber marcar unes línies i a partir d’aquí treballar en una direcció. M’ha encantat haver pogut compartir aquest últim any amb l’Aina i la Laia Rodríguez i els desitjo totes les coses bones del món: espero que tota la gent que formen la junta, totes les persones implicades en l’espectacle i tota la gent nova que s’hi pugui anar afegint les acompanyin com es mereixen.
 

Climent Ribera i Núria Gómez, a 'La flor de l'autopista' 

— Balsareny sap de la teva projecció i del teu nou projecte, la companyia “La Swanson”, que comparteixes amb l’excepcional actriu Núria Gómez i que fa prop d’un any vau estrenar “La Flor de l’Autopista”. Ens pots avançar algun altre projecte?
 
— Avançar projectes és avançar-se a coses que encara no han passat; per tant, no puc explicar res. Els processos creatius solen ser llargs, però són per gaudir-ne, no tot es centra en el final del camí, sinó en estar de gust en cada un dels passos que fas. Però sí, La Swanson està centrada en poder dur a terme els seus projectes sense deixar-se emboirar per res més. I sí, per a mi la Núria és una actriu meravellosa, estic molt feliç que una persona com ella vulgui compartir escena amb mi, és una gran persona i una bona amiga que potser sense aquests Pastorets no hauria conegut. Entenem el teatre de la mateixa manera, no som actors al servei d’un públic, això tan sols n’és la conseqüència; som persones que treballem d’això perquè hi som felices, perquè celebrarem llevar-nos cada dia i compartir idees, fer assajos, anar de bolo i el que faci falta!
 
— Per últim, pregunta obligada: què significa per a tu el teatre?
 
— Em costa molt dir què significa, perquè segurament significa moltíssimes coses. Sé que és allò que em fa sentir ple, complet, a gust i que és una cosa que no sabria no tenir a la meva vida. Tinc records clars des dels dos anys i ja llavors tenia aquesta fixació, disfressar-me, representar, imitar... i vaig tenir la sort de poder convertir aquest joc de nens en la meva feina. Malgrat tenir 30 anys, em continuo sentint com un nen i aquesta feina fa que no sàpiga diferenciar un diumenge d’un dilluns, que no pugui planejar massa dies enllà, que no sàpiga que és un sou fix; tampoc sé què és tenir algú que em mani, ni fer coses que no em vinguin de gust, no conec els horaris ni la rutina, cosa que m’encanta. Per tant, dono gràcies a la vida per estar en aquest camí, em sento afortunat perquè el teatre és tan present a la meva vida, igual que de la xarxa de persones que m’acompanyen sempre, sense totes les quals no seria qui soc.

Josep Gudayol i Puig
Fotos: Txus Garcia