Soc una mica oreneta

CINC MINUTS

 

 
Acabem l’any. Sí, un any més del nostre Sarment i amb ell s’acompleix un final i s’estén de nou vers una altra arribada d’un nou any. La columna de Carme Vinyoles (diari El Punt Avui) m’ha fet recordar que aquest anar i venir és comparable amb el primaverenc retorn cap a països climatitzats de l’espècie d’au de les orenetes.
 
Sort, com dic sempre, de poder llegir, gràcies a l’ajut de la lent d’augment que em va fer arribar el Jordi, els meus admirats columnistes; i per mitjà d’aquesta poder-vos intercanviar unes reflexions que considero de proximitat veïnal. La Carme diu el següent:
 
“Torno quan se’n van les orenetes i s’emporten el compliment de qui les veu arribar abans de Sant Jordi, amb els dies llargs i les nits curtes i marxar abans de la Diada quan s’encongeix el temps de claror. Aquest any van celebrar assemblea de comiat el 2 de setembre: divuit entre els pares i les petites nascudes a casa, perfectament alineades damunt els fils de la llum fent giravolts enjogassats amunt i avall, massa a prop de l’era on sempre hi pot haver un silenciós gat caçador, i al final aixecant el vol per no tornar fins l’any que ve. Bon viatge: els que gaudim de viure a pagès (encara que no vivim de pagès) trobem amb la seva fidel migració una elemental forma d’ordenar la vida en funció que hi siguin o no”.
 
La Carme, absent uns mesos a la seva columna habitual, dona les gràcies a les seves companyes, que durant un temps van omplir la seva absència migratòria.
 
Amb aquest raonament avui acaba un any per tornar l’any que ve. Soc una mica oreneta i en dono les gràcies fins aquest ja pròxim any 2023.
 
Josep Gudayol i Puig