José Manuel Oliva Fernández, un estil neocubista en l’art de pintar

ENTREVISTA
 

 

Som a les portes d’un nou Nadal i l’aire matiner del temps hivernal traspassa per les escletxes dels porticons d’aquesta finestra oberta. Avui tinc la sort de poder parlar una estona amb un conciutadà, veí nostre, que fa un temps em vaig assabentar que dedicava el seu temps lliure a la seva afició: l’art de pintar.
 
Per conèixer-nos una mica més, començo dient que José Manuel Oliva Fernández va néixer a Nerva el 19 de juny de 1953, un poble miner de la província de Huelva, on neix el Río Tinto. Ens comenta que “vaig venir a Catalunya l’any 1971 amb la meva família i per curiositat us diré que vam passar la primera nit a la Fonda Pijoan i un dia més tard vam instal·lar-nos a la colònia minera de Vilafruns. I és que es va donar el cas que vam arribar nosaltres abans que el nostre mobiliari”.

 
Oliva va cursar els estudis del temps i li ha agradat sempre anar a caminar, llegir molt —ens diu que s’ha llegit quasi tots els autors contemporanis—, tot i que actualment llegeix menys, ja que dedica molt del seu temps a pintar. També li agrada anar al cinema i veure sèries a la televisió de Netflix i HBO. Ha viatjat i coneix països com Portugal, el Marroc, Itàlia i França, entre altres.
 
— Amb ocasió de poder veure la teva exposició al Casino: com va anar, tot això de dedicar-te a l’art de pintar?
 
— Tot va començar quan treballava de nit i plegava a les sis del matí. Com que havia d’esperar unes hores per portar al col·legi la meva filla, aprofitava el temps tot remenant papers, ja que no sabia pas dibuixar, i vaig adonar-me que no tenia cap base acadèmica. Aleshores vaig arribar a la conclusió que la meva afecció era pintar.

 
— Quant fa que t’hi dediques?
 
— Doncs ja fa uns quants anys, però exactament trobo difícil dir-te quan vaig començar, ja que entre el treball i la pintura se’m fa difícil recordar.
 
— El teu estudi el tens a casa teva?
 
— Sí, dins el pati interior de casa hi ha una estança on el carnisser Rossendo sacrificava els animals. Com a curiositat, et diré que encara conservo el pedestal on els penjava. 

 
— Com s’anomena el teu estil de pintura?
 
— Soc autodidacte i aprenc sempre copiant de l’obra d’un cosí meu; però això sí, sempre amb un toc personal buscant el meu estil. Exactament, però, no en sé dir-te el nom, però jo em defineixo com a neocubista.
 
— Has presentat la teva exposició en algun altre lloc a més de Balsareny?
 
— Sí, ho he fet a diversos llocs, però el més important per a mi va ser l’any 2017 a Nerva, el meu poble. Per a mi va ésser un somni, ja que Nerva és terra d’artistes. Allí va néixer el gran pintor Daniel Vázquez Díaz, que va pertànyer a l’anomenada Generació del 27; i entre altres, el meu cosí, Díaz Oliva.
 
— Has tingut algun altre precedent familiar a part del teu cosí?
 
— No, a part d’ell, no, cap.

 
— Per últim, quant de temps hi dediques, a pintar?
 
— Doncs et diria que normalment unes quatre hores diàries; això sí, no pas cada dia.
 
— Moltes gràcies i bon any amb art!
 
Josep Gudayol i Puig
Fotos: Arxiu J.M. Oliva