Societat i transmissions

CINC MINUTS
  
Soc a casa reconfortat amb la calefacció moderada i em sembla sentir el fred exterior ben propi del temps que som. Com sempre i al davant de la meva eina preferida, la màquina d’escriure elèctrica, em disposo a tenir aquesta breu reflexió, si m’ho permeteu, amb tots vosaltres.
 
He deixat enrere un altre Nadal i amb ell tot aquest seguit de festes tradicionals i seguint lluitant amb aquest enemic invisible, que com he dit tantes vegades no ho veig clar, em permeto remuntar-me cap a una adultesa en la qual em sento reflectit com a conseqüència d’haver llegit la columna de l’Anna Carreras Aubets (El Punt Avui) “No sé anar en bici”:
 
“Imagina una classe d’adolescents de tretze anys. Sí, fa una mica de pudor, s’hi apila pus i sents bajanades contínues. No et quedis amb l’explosió hormonal. Aquí parlaré de bicicletes. La tutora planteja una excursió de tot el dia, una bicicletada des de la ciutat fins al poble del costat. Això a la meva època hauria tingut un cent per cent d’èxit, però ara no: l’any 2021 només hi assistirà la meitat de la classe. Més enllà dels joves que pot ser que no tinguin bicicleta o d’aquells que han tingut algun ensurt sobre dues rodes i es neguen a agafar-la, hi ha un nombre important d’alumnes que no saben anar en bicicleta perquè ningú els ha ensenyat a fer-ho. Atura’t un moment: si un jove de tretze anys no sap anar en bicicleta és perquè quan tenia cinc o sis anys ningú es va dedicar a anar a una plaça o a qualsevol altre lloc, va treure les rodetes de la primera bici, va aguantar el selló fins que va patir de lumbàlgia, va anar corrent al costat del seu plançó per evitar males caigudes i finalment va celebrar que la criatura agafés el control i llisqués”.
 
Cinc minuts llargs, però soc a temps a dir que jo vaig tenir la sort de poder ensenyar a aprendre a pujar en bicicleta al meu germà Toni, a la meva filla Emília i a la meva neta Anna: tot un correu de transmissions.
 
Josep Gudayol i Puig