Núria Gómez: quan l’amor omple els pobles

ENTREVISTA
 

 
L’aire primaveral d’aquest abril obre de bat a bat aquesta finestra oberta i la Núria Gómez ens recorda que l’amor és la força cultural dels pobles.
Nascuda a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà) el 27 de març de 1986, és llicenciada en Art Dramàtic en l’especialitat d’Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona, té el Grau en Estudis Anglesos de la Universitat de Barcelona i actualment està estudiant un Màster en Gestió Cultural a la Universitat Oberta de Catalunya.
 
—Ens pots parlar de les teves aficions o de si practiques algun esport?
 
—El meu esport des de petita ha estat el tennis i, tot i que ara ja no el practico, continua sent el meu esport preferit. He intentat córrer, però no me’n surto, no m’enganxa. Tot i això, m’agrada fer caminades.
 
»M’agrada molt llegir; de fet, és una de les meves aficions preferides. Últimament, em proposo llegir tant com pugui, estableixo reptes de llibres llegits per any i així m’esforço a trobar moments d’on sigui per tal de poder-ho fer. D’entre els últims llibres que he llegit en destacaria Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà; La campana de vidre, de Sylvia Plath; Idaho, d’Emily Ruskovich, i Diaris del Sàhara, de la Sanmao. Tots llibres escrits per dones, per cert!
 
»Juntament amb la lectura, les sèries i el cinema ocupen gran part del meu temps lliure. Però sens dubte, l’últim descobriment han estat els podcasts. Me’ls poso quan faig coses per casa, en els trajectes en cotxe o a vegades també pel carrer. Els meus programes preferits són Deforme Semanal Ideal Total i Tardeo, tots dos a Radio Primavera Sound;  el Crims, de Carles Porta, i L’ofici de viure, de Gaspar Hernández a Catalunya Ràdio. La televisió la miro poc, només per veure les notícies al vespre i poca cosa més. El teatre m’apassiona, però malauradament amb tota la situació de pandèmia, últimament no hi he pogut anar tant com voldria.
 
»M’agrada molt viatjar. Hem fet rutes per diversos països d’Europa amb moto i també viatges a diverses capitals europees. Fora d’Europa, també he estat als Estats Units, l’Índia, Mèxic, al Marroc i al Canadà, on vam viure un any. Ara estem arreglant-nos una caravana i la intenció és poder seguir fent rutes amb el nostre fill.
 
—Balsarenyenca adoptiva. Com vas arribar a Balsareny?
 
—Vaig arribar a Balsareny per amor. Vaig conèixer en Jordi (Selgas) justament a Sant Feliu de Guíxols, en un festival de rock on jo col·laborava i ell anava de públic i a visitar el Xavier Calvet, molt amic seu i que viu a Sant Feliu. I a partir d’aquí ja va estar! Ens vam conèixer el 2009 i el 2012 ja vaig venir a instal·lar-me aquí a Balsareny.
 
—Anteriorment coneixies Balsareny?
 
—No em mateu, balsarenyencs, si us plau. Anteriorment, no coneixia Balsareny. Quan en Jordi em va dir que venia d’aquest poble, no n’havia sentit a parlar mai abans. El que em va agradar de Balsareny és que és molt tranquil (de vegades, una mica massa) i té uns entorns preciosos. De seguida que vaig arribar, em vaig sentir molt acollida.
 
—Sabem la teva plena integració amb els fets culturals diversos de Balsareny. Quina condició demana el procediment?
 
—Les úniques condicions al final se les posa un mateix. Sempre he percebut que hi havia les portes ben obertes i considero que és maco fer coses al poble on vius. És una manera de conèixer la gent que hi viu, sentir-t’hi més integrada i col·laborar amb les entitats.
 
—Les teves dots teatrals venen d’algun antecedent?
 
—Des de petita que ja m’agradava el teatre. A l’escola, sempre era la primera a voler fer l’espectacle, en el bon sentit, és clar. Des de joveneta ja vaig veure clar que em volia dedicar a la interpretació i em vaig posar a fer teatre a l’Agrupació Teatral Benet Escriba de Sant Feliu. Era una entitat molt activa i, de vegades, assajàvem dues o tres obres a la vegada i fèiem bolos per Catalunya gairebé cada cap de setmana. Això em va donar molt rodatge. Quan vaig acabar el batxillerat, em vaig preparar per a les proves d’accés a l’Institut del Teatre i hi vaig entrar. Després de la gran experiència a l’Institut, vaig anar fent cosetes amb companyies pròpies, però mica en mica, la vida em va anar portant per altres camins. Ara ho gaudeixo molt com a afició i no descarto res que pugui sortir en un futur, però m’interessaria més dedicar-me a la part de gestió cultural.
 
—Què significa el teatre per a tu?
 
—A nivell personal, ha estat i és, sens dubte, el meu mitjà d’expressió artística. Com a consumidora de teatre, per mi, és la forma artística que em connecta més amb les emocions i l’experiència humana. El teatre ens parla de persones i és una manera fantàstica de reflexionar i conèixer-nos una mica més com a individus i entendre el món que ens envolta. El teatre obre les fronteres d’un mateix sense haver-te de moure d’una butaca, et fa viatjar des del moment en què s’apaguen els llums de sala. A més a més, el teatre no té límits, o no n’hauria de tenir, és l’art total, amb el permís de l’òpera, és clar. És un art on pràcticament tot s’hi val. És essencialment complet per totes les disciplines artístiques que permet integrar: paraula, gest, música, il·luminació, arts plàstiques… I tot això, que es podria assemblar tant a una sèrie o una pel·lícula, té un fet diferencial clau: l’obra de teatre és única, diferent cada dia, irrepetible, viva.
 
—Pastorets pandèmics. Com t’has sentit interpretant llur personatge satànic d’aquesta versió d’enguany?
 
—Ha estat fantàstic, m’ho he passat molt bé. Tot i que la situació ha estat complicada i érem poques persones als assajos, hem fet molta pinya i hem gaudit molt de l’experiència. Penso que ha estat l’oportunitat fantàstica per donar la volta totalment als Pastorets, almenys per una vegada a la vida. Sacsejar una mica les coses va bé de tant en tant! El Climent Ribera és un crac i li estaré eternament agraïda per donar-me l’oportunitat de poder interpretar Satanàs, poder buscar altres capes al personatge i presentar-lo de manera ben diferent a com el tenim normalment concebut.
 
Josep Gudayol i Puig
Foto: Txus Garcia