Salt, no a l’absència física

CINC MINUTS
  
Com sempre, em trobo a la sala polivalent de casa, assegut de cara a la finestra que dona al carrer per tal d’aprofitar la llum natural de primera hora del matí. Plou, més aviat podria dir que plovisqueja, i de tant en tant, tot aixecant la vista del teclat de la màquina d’escriure, m’adono de com les gotes d’aigua rellisquen d’una en una pel vidre.
 
Avui en obrir el diari tinc el plaer de trobar de nou una reflexió d’una conciutadana balsarenyenca, estudiant de Periodisme, Blanca Soler (“Deu minuts d’amor”, diari El Punt Avui de 18 de febrer de 2021). Des de la ciutat de Salt parla d’unes trucades de deu minuts que els seus familiars poden fer als internats de la secció de psiquiatria. Però voleu participar amb mi de la reflexió que l’amor a les persones pot arribar a fer?
 
“Quant trigaran avui a agafar el telèfon? Han passat vint-i-quatre hores des de l’última trucada i tinc deu minuts per parlar amb ell. Mans fredes, veu tremolosa i cames feixugues. Què li dic amb deu minuts? Que l’estimo? Crec que ja ho sap. Que el trobo a faltar? Crec que ho té més que assumit. Que l’enyoro? L’hospital Santa Caterina de Salt dona deu minuts a cada familiar per parlar amb un pacient hospitalitzat a psiquiatria. Sols hi ha una línia de telèfon per a tota la unitat, per això sols són deu minuts. Parlem del temps? No cal. Li pregunto com està? Li explico com estic jo? Parlem del futur? Juguem a on m’agradaria ser? Tampoc puc plorar perquè seria perdre el temps. El fet de plorar s’allargaria massa. I com deu ser el telèfon des d’on em parla? On és quan em truca? Qui té al seu voltant? Avui m’ha dit, però, que a la saleta on llegeix el diari, ha vist El Punt Avui. I si escric una columna per dir-li que l’estimo? Potser sí, un t’estimo sense presses, que quedi escrit per sempre.”
 
Completament d’acord. Quant d’amor es pot transmetre a través del telèfon? Jo faig un crit pel no a l’absència física.
 
Josep Gudayol i Puig