Els boscos de Balsareny, una lluita entre els incendis i la desforestació

OPINIÓ

  
És ben sabut que estem immersos en un canvi climàtic, causat per l’activitat humana, i que s’ha accentuat des de mitjans del segle XX amb la industrialització i el progrés. Aquesta activitat genera un escalfament global, que any rere any fa pujar la temperatura mitjana del planeta. Si no l’aturem, quin planeta deixarem als nostres fills?
 
Aquest és el problema de la humanitat, i els polítics a nivell mundial es reuneixen, en parlen, sembla que tots hi estan d’acord, que cal prendre mesures... Ara bé, realment es prenen mesures per aturar el canvi climàtic? Entenc que és difícil trobar el punt d’equilibri entre el progrés i la conservació del planeta; però això és cosa dels dirigents. Els ciutadans hauríem de vetllar, posant-hi cadascú el nostre petit gra de sorra, per tal de disminuir la petjada ecològica; entenent petjada ecològica com l’impacte que genera l’activitat humana sobre el medi.
 
Ara preguntem-nos: què hi podem fer, nosaltres? Com hi podem contribuir? 

Focalitzem-nos a casa nostra, és el que més bé coneixem i el que millor podem defensar. Cada comunitat hauria de defensar el medi que l’acull. Catalunya té un clima mediterrani, hiverns freds i estius secs i calorosos. Malauradament tenim el problema dels incendis forestals, que periòdicament ens afecten. Sobretot n’hem sortit perjudicats a la Catalunya central, com ja sabem, amb greus incendis als anys 94, 98... No entraré en la gestió dels incendis, perquè d’això ja hi ha qui se’n ocupa. Ara m’agradaria parlar de la preservació –i per tant, de la no-destrucció– del nostre medi natural.
 
Contextualitzaré uns fets dels darrers mesos. Any 2020. Arriba la pandèmia mundial de Covid-19. Ens confinen. A finals d’abril, ens deixen sortir de casa i ho agraïm després de setmanes confinats. Agafo la bicicleta i me’n vaig a escampar a la boira, a recórrer els camins i els preciosos boscos del nostre poble per respirar aire pur.
 
Agafo camins de la Baga Fosca, passo per la zona de Fucimanya i cap amunt que fa pujada. Fins arribar a la pista forestal que va cap a la torre de Castellnou de Bages. Començo a entreveure quelcom que no m’agrada. Una filera de troncs s’amunteguen al marge del camí i, on hi havia bosc, ara no hi ha res, res de res, tot arrasat. Ho veig i m’entristeixo... Però no s’acaba aquí. Procedeixo a seguir el meu camí direcció a Sobirana de Ferrans i, a l’esplanada de l’encreuament amb la carretera de Súria, un altre cop grans pileres de pins amuntegats... I allí veig la magnitud de la tragèdia. Tot els boscs que hi havia des d’aquell indret fins ben bé el fons de la vall, on transcorre un petit rierol que és el torrent de Sobirana, tot arrasat, ni un arbre dret.
 
En aquell moment recorre el meu cos una sensació d’impotència i una tristesa indescriptible. Un bosc intacte, generador d’oxigen, el lloc on viu un munt d’espècies animals, un espai creat a base d’anys i anys, completament destruït en pocs dies. Em pregunto qui pot haver fer una cosa així, i per quins motius, que no els puc entendre. Em pregunto si tan poc estima la natura; i, si només ho ha fet per interessos econòmics, doncs, penso, que pobre és... Perquè el planeta és el més valuós que tenim, i l’hem de cuidar, no pas destruir.
 
Mesos més tard, comprovo que la cosa ha anat a més, i que aquella tala aberrant només és una petita part de la desaparició dels boscos de Balsareny, perquè carretera de Súria amunt fins arribar a les Vilaredes, a banda i banda de la carretera, el mateix. Hectàrees i hectàrees de boscos arrasats. I un cop més, em pregunto com és possible. Qui ho ha fet i per què? Ho pot fer? Si ho pot fer, qui li ho permet? Si algú li ho permet, com és possible que permeti una cosa així, tan antinatural? Preguntes per a les quals m’agradaria tenir respostes per entendre-les.

 
Després de compatir aquestes impressions, m’agradaria acabar amb unes frases per fer-nos reflexionar:
 
· Una nació que destrueix el seu medi es destrueix a si mateixa. Els boscos són els pulmons de la Terra, purifiquen l’aire i donen força pura a la nostra gent.
Franklin D. Roosavelt
 
· Només després que l’últim riu sigui assecat, només després que l’últim arbre sigui tallat i només després que l’últim peix sigui capturat, només llavors sabràs que no et pots menjar els diners.

Proverbi dels indis americans: Si els arbres donessin Wi-Fi, tot el mon plantaria arbres i aturaríem la desforestació. Llàstima que només produeixen l’oxigen que respirem...
 
Text i fotos: Gerard Feliu Ribalta