A cop de diccionari

CINC MINUTS

 
Fa ja uns dies que hem deixat enrere la coneguda “Candelera”, i crec oportú recordar el calendari popular “si la Candelera plora el fred és fora, si la Candelera riu el fred és viu”.
 
Enguany aquesta data va ésser plena d’una rialla espatarrant, però malgrat la rialla avui gaudeixo d’un sol primaveral, el qual s’escola a través del vidre de la finestra de la meva sala polivalent. Ell, el sol, estimula a través del teclat de la meva màquina d’escriure la meva reflexió.
 
Tinc al costat la columna d’opinió de la Núria Puyuelo i m’estimula el titular “Benvinguts, nanos”. Amb ell gaudeixo de la bona salut dels llibres, que per cert en aquests últims temps, i com a conseqüència de la fatídica pandèmia, a l’igual que d’altres camps com el sanitari, econòmic, esportiu, restauració..., està patint també la seva crisi pertinent. Però anem a la reflexió de la Núria: feia anys que reivindicava la incorporació de “nano”, no hi havia cap motiu per bandejar aquesta paraula al diccionari.
 
“El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans recull diverses paraules per referir-se als nens: xiquet, infant, criatura, sagal, minyó, al·lot... I, des de fa poques setmanes, també nano. Gràcies a la darrera modificació del diccionari normatiu, s’ha incorporat el mot nano, una paraula ben viva en el llenguatge col·loquial i familiar, sobretot a la zona de Barcelona, i que fins ara no era normativa. Al diccionari també s’ha inclòs l’accepció de nano que fa referència a la figura folklòrica formada per una persona que té el cap ficat dins d’un gran cap que li dona l’aspecte de curt de cos”.
 
Quin goig, poder escriure sobre aquest enriquiment del llenguatge a cop de diccionari.
 
Josep Gudayol i Puig