El de sempre i per sempre

PUNTA DE BRAU
 
Són les 6 del matí i, com sempre, estic assegut davant de la meva màquina d’escriure. En aquesta hora sento el plaer de viure una quietud del moment de la mà de la fredor pròpia dels dies d’hivern, i al carrer, llevat d’algun que altre matiner, es respira un silenci absolut.
 
Aprofitant la lucidesa matinal em plau definir-me com el de sempre i per sempre! Sí, em sento afeixugat per aquests moments pandèmics que la societat actual s’ha proposat fer-nos viure i em rebel·lo favor d’un món econòmic, social, cultural i esportiu, contra aquest estúpid, sí, sí, ho repeteixo, estúpid enemic invisible que diàriament ens fa arribar una quantitat de xifres esgarrifoses de persones mortes, en tot l’àmbit mundial.
 
Jo, malgrat en alguns espais pugui semblar el contrari, sempre he respectat i respecto la manera de pensar de cadascú i, a l’empara de la llibertat d’expressió, demano que també se’m respecti la meva manera de pensar i que com sempre faig arribar raonant des d’aquesta columna del Sarment, del qual soc redactor.
 
Periodisme és opinió, observació és aquesta relació entre periodista i lector un fet social que lliurament enriqueix la sociabilitat entre les persones. Per exemple: avui em complau fer-vos arribar un paràgraf de l’opinió de Blanca Soler, que fa uns dies vaig llegir al meu diari El Punt-Avui, opinió que gira sobre el toc de queda actual:
 
“Com quan el pare et deia que no tornessis a tres quarts de quinze, que a les dotze hi fossis a tot estirar. Als 16, la restricció s’ampliava fins a les tres de la matinada i als 18, barra lliure, això sí, amb precaució i responsabilitat. I la mare deia, sigui l’hora que sigui, encara que dormi, vine a dir-me que has arribat. Ara resulta que tots tenim el mateix pare, es diu Pedro Sánchez. Diu que tornem a casa com a màxim a les dotze de la nit i que no ens moguem fins a les sis del matí. Però després surt la mare de la cuina, eixugant-se les mans amb el drap i diu que és ella qui té l’última paraula. La mare diu que prefereix que a les deu siguem a casa...” Resumint, la Blanca, tot recordant el conte de la Ventafocs, diu: “Què passa si arribem a casa a les deu i cinc? La carrossa se’ns haurà convertit en carabassa? Amb les presses, en comptes de perdre la sabata pel camí, em caurà la mascareta...”
 
Josep Gudayol i Puig