Sarment: L’espai natural de la Resclosa dels Manresans

RACONS DEL BAGES

Camí estret al costat de la resclosa, amb l'aguait dels ocells

Avui parlarem de l’espai de la resclosa, però des del punt de vista mediambiental. És un lloc darrerament molt reivindicat, precisament perquè té molta importància com a Espai Natural del Bages. Per això, tothom vol que, malgrat les obres que cal fer a la Resclosa per poder seguir garantint el subministrament d’aigua a Manresa i comarca, es mantingui aquest entorn natural amb el mínim impacte possible. De moment, tot i la urgència que hi havia, les obres no han començat fins a meitat de novembre.

L’espai, en el seu conjunt, és un gran bosc de ribera, que té el seu nucli principal al voltant de la resclosa, però que s’estén gairebé fins a Vilafruns i fins a vora Navàs, seguint el gran meandre de la Rabeia (un gran revolt que fa el riu) i vorejant també Sant Esteve.

On trobem més biodiversitat i abundància és al voltant de la resclosa, per la riba dreta del riu, per on passa un camí estret, i durant els primers 700 metres aproximadament de la síquia, que transcorren per un camí ample, fresc i amb molta ombra.

Allà hi viuen animals, com diverses espècies d’ànecs, sobretot el collverd; el bernat pescaire; la polla d’aigua; la fotja; el blauet; la merla d’aigua; la mallerenga cua-llarga; el pit-roig i altres. També s’hi havien vist llúdrigues, anys enrere; i ara hi podem trobar visons americans invasors.

Pel que fa a les espècies vegetals, hi predominen les capçades d’importants arbres, que esmentarem, però la gran biodiversitat es troba sobretot en arbustos i herbes.

Els verns, a tocar de l'aigua que passa per la resclosa

La unitat vegetal més coneguda, que s’ha fet ara molt popular, pel perill que les obres puguin malmetre’n alguns exemplars, és la verneda, donat que pràcticament és l’única del Bages. Arran de la resclosa hi tenim entre 15 i 20 verns (Alnus glutinosa), que se’ns va assegurar que es podrien mantenir; de fet, són els que més perillen, ja que són els més propers a les obres; algunes de les seves branques estan inclinades, gairebé en horitzontal, fins a un metre a tocar de l’aigua, com es pot veure en una foto. A veure si els podem salvar!

olta heura enfilada als troncs dels pollancres

Si bé aquests verns són potser els més emblemàtics, a la zona n’hi tenim molts més: per exemple, els verns de l’illa del davant de la resclosa, junt amb salzes i algunes altres espècies; també n’hi ha a partir del km 0 de la síquia fins al pont del Riu i fins al Molí. L’extensió de verns continua, per l’altra banda, fins a la Rabeia i entre aquesta i Sant Esteve. Per tant, de moment, no desapareixerà pas del nostre terme, aquest important arbre de ribera.

Lligabosc i vidalba, penjades del tronc d'un pi pinastre

Tornant a la zona del voltant de la resclosa, els principals arbres que es barregen amb els verns són els salzes blancs (Salix alba), pollancres (de dues espècies: Populus nigra i Populus deltoides), oms (Ulmus minor), freixes de fulla petita (Fraxinus angustifolia) i àlbers (Populus alba) (que són els pollancres de tronc i revers de la fulla ben blancs). També s’hi barregen els típics plàtans (Platanus hybrida), que són de fora (els trobem plantats a carrers i jardins, ara no tant com abans), però que s’adapten molt a llocs humits; i, per altra banda, la zona està plena de negundos, una espècie invasora, que no deixa desenvolupar les espècies autòctones; molts exemplars d’aquests negundos, que es troben a l’altra banda del riu (riba esquerra), davant la resclosa (el bosc dels negundos) sí que desapareixeran de la zona, amb les obres (perquè hi han de passar les màquines), però encara ens faran un bé.

Aspecte dels verns, ara a la tardor, de l'illa del davant de la resclosa

A part de la verneda, als primers metres de la síquia, al camí ample, amb molta ombra a l’estiu, i molt transitat, hi destaquen una gran roureda amb aurons i una extensa avellaneda. Els aurons són un grup d’arbres que viuen també a llocs humits i, en aquest espai tan reduït, se n’hi poden trobar ben bé 4 o 5 espècies: l’auró blanc (Acer campestre), l’auró negre (Acer monspessulanum), amb dues subespècies, i la blada (Acer opalus), de la qual es pensa també que hi poden haver dues subespècies, que són molt semblants; els esmentats negundos són també d’aquest grup (del mateix gènere: Acer negundo). Per altra banda, els avellaners (Corylus avellana) són arbres que viuen molt bé a la vora de l’aigua i en què destaquen les seves flors marronoses, agrupades en penjolls (aments), que surten ja a primers de març, i els seus apreciats fruits (les avellanes, comestibles, que en són les llavors).

A part, hi trobem, a la vora del camí, uns 7 o 8 exemplars d’una espècie de pi no habitual, que es devia plantar: el pi pinastre, de fulla llarga i molt punxeguda i pinya gran i allargada. I, al final del camí ample, algunes nogueres, també plantades.

Aspecte dels avellaners, ara a la tardor

En tot aquest sector hi trobem un seguit d’arbustos, que esperem que s’hi mantinguin, com l’aladern, l’olivereta, l’arç blanc (amb aspecte arbori), el sanguinyol, el tortellatge, l’agafamans o rogeta (típica també de l’alzinar mediterrani), l’aladern de fulla estreta, la coronil·la boscana, molt boix (que ara corre el perill de la papallona del boix, un paràsit), la mata o llentiscle i el boix grèvol, una espècie protegida, que no es pot tocar perquè n’hi ha a pocs llocs de per aquí; a part d’alguns altres arbustos.

També hi ha lianes i herbes. Lianes com la vidalba, un tipus de lligabosc i una quantitat d’heura impressionant, que forma veritables catifes al terra i envolta els grossos troncs de pollancres i verns (també hi ha heura arbòria). I herbes com el marxívol, la fetgera i la violeta, totes elles visibles i florides a principis de primavera; la canya; la cua de cavall, que sempre trobem en llocs humits; el romaní; la dent de lleó i el lloreret.

Fixem-nos doncs que es tracta d’una zona amb molta riquesa i biodiversitat, que cal preservar.

Text i fotos: Isidre Prat Obradors