Damião Paridzané: 50 anys contra el genocidi del seu poble

BALSARENY AVUI

Damião Paridzané: 50 anys contra el genocidi del seu poble

Carta núm. 94 - Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga

Als 11 anys, el nen Damião Paridzané va ser expulsat de casa seva. Tota la seva família i parents van ser deportats de la seva terra ancestral. En Damião aviat es va quedar tot sol, sense família: el seu pare i el seu germà van morir a causa d’una infecció de xarampió a l’exili. La seva mare va ser portada a una altra comunitat. El 2012, però, després de mig segle de lluita, en Damião, ja amb 60 anys, cap de la seva tribu, va aconseguir trepitjar de nou la seva terra natal i dur la seva gent amb ell.

“El govern va aprofitar que no parlàvem portuguès i va arribar per sorpresa per prendre la nostra terra”.

Al 1966, avions de l'exèrcit brasiler van deportar els 264 Xavante que vivien a la Terra Indígena Marãiwatsédé, aquí a la regió de l’Araguaia. Un terratinent havia “comprat” tota la seva àrea i en ella hi instal·laria el major latifundi d’Amèrica Llatina: la meitat de tot Catalunya.

“Tots vàrem pujar a l’avió plorant. No ens van deixar dur les nostres robes, ni els nostres estris…Ens ho van fer deixar tot!”

Expulsats de la seva terra ancestral i amb l'estructura social afeblida, la cultura, les tradicions i la forma de vida dels Xavante van minvar fins gairebé extingir-se.

50 anys més tard, però, al 2003, els ancians de Marãiwatsédé van voler tornar a la terra dels seus avantpassats abans de morir, com és costum. Els joves guerrers es van sentir obligats a donar-los aquest retorn i per això, aquell mateix any, 280 persones (nens, joves, adults i ancians) es van dirigir a les portes de la seva terra amb intenció de reprendre-la i tornar a viure (i morir) en ella.

Però en aquell moment la terra dels Xavante estava ocupada per un grapat de terratinents que no estaven disposats a deixar-los tornar. Instigats per polítics i terratinents, els invasors van tallar carreteres i cremar més del 80% de la terra Marãiwatsédé. Així, no van permetre, per la força, als Xavante de retornar a la seva terra. Començava llavors una llarga disputa judicial que no acabaria fins 9 anys després, quan el Tribunal Suprem del Brasil va donar finalment la raó als Xavante i ordenà l'expulsió dels invasors.

Record i agraïment

Amic lector, em plau tornar a recordar la importància que té que l’home sigui agraït. Per què dic això? M’he assabentat, gràcies al meu olfacte periodístic, res oficial però sí a través d’una persona vinculada i amb responsabilitats al butlletí Sarment, que en aquest número 500 la direcció ha decidit conmemorar l’esdeveniment amb un número extraordinari. Des de la meva responsabilitat dins la secció de Publicitat, assumida junt amb l’amic Esteve Carreté des de l’any 1982, com també anteriorment en un cert temps la secció va estar a càrrec de Pere Coromines i Jaume Calvet, crec que és just donar públicament les gràcies a tot el col·lectiu d’anunciants que han donat i continuen donant aquest suport econòmic a la publicació.

Em plau recordar que en les Assemblees anuals, aquesta feina sorda que aporta una respectable ajuda econòmica a la publicació de Sarment, l’amic Antonio Manzano l’havia aplaudit en les seves feines com a tresorer (avui ja fa algún temps que va plegar). Per altra banda, s’ha de reconèixer que, als anunciants, potser aquest seu suport econòmic no els reporti més clients. Per tant, gràcies de part dels companys en la direcció del butlletí i personalment, per la vostra col·laboració, que ha contribuït, i contribueix a tot allò que el Sarment, a través del temps, ha aportat i pot aportar socialment, culturalment i esportivament a Balsareny.

Josep Gudayol i Puig