L'Esbart Bastoners de Balsareny - 2

DE MEMÒRIA (39)

L’Esbart Bastoners de Balsareny, com els molts esbarts dansaires que es van fundar a la mateixa època (anys cinquanta del segle passat) arreu de Catalunya, responia en primer lloc a la necessitat de preservar el folklore català que sentien molts ciutadans del país —coneguts amb el genèric de catalanistes—, com també al deure polític de contrarestar l’ofensiva franquista que deia perseguir el mateix objectiu amb la creació d’una organització anomenada “Coros y Danzas de España”, però que de fet pretenia diluir les tradicions singulars, en el nostre cas catalanes, dins d’un poti-poti descafeïnat que volia representar la diversitat dels “hombres y tierras de España”, segons la terminologia del règim.

Així, el nostre Esbart no s’acontentava amb oferir de tant en tant als balsarenyencs un recital variat de diverses danses pròpies de pobles i viles de Catalunya, sinó que pretenia divulgar-les més enllà del nostre terme municipal i, en alguns casos, ajudar a recuperar el ball tradicional d’algun poble que, o bé l’havia oblidat, o bé estava en perill de perdre’l en la seva puresa. Els responsables de l’Esbart van imprimir i enviar una targeta, en castellà naturalment (!), en què s’oferien per amenitzar festes o esdeveniments de pobles i ciutats de Catalunya amb un recital de danses catalanes. Hi va haver una bona resposta i, d’aquesta manera, l’Esbart Bastoners de Balsareny va divulgar arreu  alhora el nom del nostre poble i les danses tradicionals del nostre país.

D’aquestes sortides de l’Esbart en recordo particularment dues —i lamento haver-ne oblidat d’altres: jo tenia deu o dotze anys i la memòria és esborradissa.

La primera, a Sant Feliu Sasserra,  per la seva festa major. Una festa major de poble rural, molt diferent de les que coneixia. Però encantadora. Resulta que a Sant Feliu Sasserra tenien una dansa pròpia del poble que s’havia mig perdut i desfigurat. El senyor Joan Comas, el folklorista esmentat en el De memòria anterior, va anar a veure i estudiar aquesta dansa, anomenada de Treure ball, la va restablir en la seva forma original i la va ensenyar als dansaires de l’Esbart de Balsareny. Aquests dansaires la van oferir als pobletans de Sant Feliu, en l’oportunitat que he indicat, a la plaça del poble, vestits amb dignitat. Ell, amb gec i armilla, faixa, pantalons llargs, barret de copa i sabates. Ella, amb caputxa o mantellina, gipó, gonella florejada, mitges blanques i sabata fina. Existeix una foto d’aquest dia, força divulgada, on es veuen la Maria Fàbregas i el Pere Casadesús puntejant aquesta bonica dansa senyorial. L’èxit va ser total, ja us ho podeu imaginar. I  el Treure ball avui encara es balla a Sant Feliu Sasserra per la festa major i alguna altra festa senyalada.

La segona sortida va ser al poble de Linya, del municipi de Navès, un poble de masies riques disperses, on l’Esbart va anar també per la festa major del lloc. Ni sala, ni envelat, ni plaça: una era pulcrament escombrada, potser  per tornar als temps llunyans que van veure néixer els nostres balls. Eren temps foscos i en aquella festa de pagès, de sardanes i ballets, no hi podia faltar la parella de la Guardia Civil, no fos cas que passés alguna cosa desagradable per al règim. Podeu comptar! I, en canvi, va passar una cosa que avui pot semblar inimaginable. La cobla, no recordo quina, després d’un parell o tres de sardanes, va i s’arrenca amb La Santa Espina, sardana rigorosament prohibida. Els guàrdies, que no en coneixien ni la tonada, es van quedar impertèrrits, com si res. Però els homes grans, que havien fet, sofert i perdut la guerra —i, amb ella, les llibertats—, entre ells el meu pare, que recordo encara avui amb emoció, i  el Riera Pladevall, ploraven com criatures, llàgrimes avall. Era el primer cop que sentien aquella emblemàtica sardana després de molts anys!

L’Esbart va fer el seu recital amb normalitat, en una atmosfera particular, i entre un públic enfervorit.

Si he explicat tot això que recordo, és per donar compte de l’ambient feixuc que es respirava en aquella època i de com activitats avui innòcues i més aviat  poc apreciades —per exemple el folklore, els esbarts, etc.—, eren en aquells moments autèntics gestos de rebel·lia i de resistència.

Jordi Planes