Pàgines

divendres, 29 de novembre del 2013

Fòrum de la Mineria


40 agents es troben en el Fòrum de la Mineria 

Divendres 22 de novembre es va reunir al Consell Comarcal del Bages el Fòrum de la Mineria. En van fer la presentació la presidenta del Consell, Mercè Cardona, i el delegat del Govern a la Catalunya Central, Juli Gendrau, qui assegurà que “Iberpotash compleix la legalitat”.

Sobre el futur del runam salí, Gendrau va assenyalar que es pot pensar en “recursos miners” i va apuntar que aquesta podria ser “una de les solucions” per aconseguir “la rebaixa d’aquestes muntanyes que malauradament comencen a formar part del paisatge d’aquesta zona del Bages”. “Un d’aquests recursos és l’explotació comercial, i aquest és un dels temes en què l’empresa treballa”. La Generalitat “és exigent” amb el respecte al medi ambient, però aquesta premissa no és “incompatible amb el creixement de l’empresa”.

Tots els agents van coincidir a assenyalar la importància de mantenir els llocs de treball, i l’empresa Iberpotash s’ha compromès a seguir treballant per reduir l’impacte mediambiental de la seva activitat. Per part de la Generalitat, el secretari d’Empresa i Competitivitat, Pere Torres, va explicar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i va expressar la seva confiança en la resolució positiva del Tribunal Suprem. Mentrestant es va mostrar convençut que l’activitat minera a Sallent es mantindrà amb normalitat.

Des de la Generalitat es va manifestar la secretària de Territori i Sostenibilitat, Assumpta Ferran, afermant el compromís de fer complir la llei per assegurar l’activitat de la mineria amb totes les garanties. En la seva intervenció, el director de l’Agència Catalana de l’Aigua, Jordi Agustí, va anunciar que la Generalitat treballa en un pla d’inversions per fer obres al col·lector de salmorres, que es podria afrontar dins aquest mandat.

Els representants dels treballadors, a part de defensar la importància de mantenir els llocs de treball actuals, ens hem unit per aportar solucions. Una d’aquestes és l’explotació comercial del recursos minerals del runam salí del Cogulló. La construcció de una planta de sal Vacuum, que permetrà eliminar primer el runam de la Botjosa, i la posterior restauració del Cogulló amb la valorització de material dels subproductes miners que contenen. La sallentina Laura Masana, diputada al Parlament de Catalunya per ICV, va dir que ja era hora que els sindicalistes “parlessin de medi ambient”. En les mesures de restauració del runam, anys enrere ja comptava “la construcció de una planta de sal a Sallent”. 

El Fòrum ha comptat amb la presència de la presidenta del Consell Comarcal del Bages, Mercè Cardona, i dels partits polítics amb representació a l’ens comarcal, del representants i tècnics dels departaments d’Empresa i Ocupació, Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, dels alcaldes de Sallent, Súria, Cardona i Balsareny, dels responsables de l’empresa Iberpotash, dels representants dels treballadors d’Iberpotash i també dels col·lectius de defensa del medi ambient. Finalment, el fòrum ha comptat amb la participació de la Cambra de Comerç, Pimec, la Federació d’Empresaris de la Catalunya Central, el sindicat Unió de Pagesos i la Plataforma Social de Suport a la Mineria i l’Activitat Industrial a la Catalunya Central.


Andreu Fernández Aguado
Analista

diumenge, 17 de novembre del 2013

Per una mineria sostenible

EDITORIAL












Cal buscar solucions per no tancar la mina

A finals d’octubre es va conèixer una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) anul·lant l'autorització ambiental que el Govern de la Generalitat va concedir a l'empresa Iberpotash l'abril de 2008. Aquesta sentència implicaria el cessament de les activitats extractives de la mina de Sallent-Balsareny.

El TSJC considera que l'activitat que duu a terme l'empresa al runam salí del Cogulló de Sallent no s'ajusta al planejament urbanístic vigent, ni tampoc als anteriors. A més, argumenta que no es va fer una declaració d'impacte ambiental, que considera imprescindible per dur a terme l'activitat.

La Generalitat ha respost presentant un recurs al Tribunal Suprem: l’ocupació preval sobre el runam. Alhora es compromet a treballar perquè es pugui dotar les activitats mineres d'Iberpotash a Balsareny i Sallent de les autoritzacions ambientals legalment necessàries; a continuar elaborant amb l'empresa i els ajuntaments implicats en el pla que permeti el cessament ordenat de les extraccions de potassa a Sallent, l'eliminació en primera instància del runam de la Botjosa amb la reconversió de la zona en sòl industrial i la restauració del runam del Cogulló; i a vetllar perquè les activitats mineres es desenvolupin d'acord amb la llei i es puguin realitzar les inversions anunciades per l'empresa per a la revitalització econòmica de la comarca, que ha de comportar també la progressiva restauració ambiental del territori.

La decisió del tribunal ha sembrat l’alarma a la comarca, que veu perillar més de 600 llocs de treball directes i indirectes. Sindicats, organitzacions empresarials i cíviques i diversos partits polítics han expressat el seu suport als treballadors de la mina i han subratllat la importància que Iberpotash tingui continuïtat a la nostra comarca, complint naturalment les normatives legals exigides. Hi ha hagut una manifestació sindical en suport al manteniment dels llocs de treball, amb el lema "Llocs de treball, sí; medi ambient, també". D’altra banda, s’ha constituït una plataforma empresarial de suport a la mineria, i han circulat octavetes anònimes intentant polititzar la sentència.

La sentència del TSJC, en comptes de resoldre el problema denunciat, en pot generar un altre de pitjor. És obvi que Iberpotash ha de complir les lleis, com tothom, però la solució a la qüestió del runam salí no pot ser el tancament de l’activitat minera, que no resoldria els incompliments mediambientals i provocaria un problema laboral i social afegit en uns temps prou precaris de crisi econòmica i d’atur desbocat.

Al CCB creiem que cal el màxim respecte al medi natural i al medi ambiental; però també al medi social. Per això defensem la conservació i creació de llocs de treball sostenibles a la comarca, i estem a favor de potenciar l’activitat industrial en general, i la minera en particular. Esperem que les gestions del Govern, amb el suport de la societat civil, puguin abocar a una solució raonable.

La paralització de l’activitat minera no posaria pas remei al problema del runam, que s’arrossega des de fa molts anys; en canvi, deixaria sense feina més de 600 famílies, i això suposaria un altre cop molt fort, duríssim, a l’economia del territori i de la gent que hi vivim. Cal que tots els actors socials treballin amb seny per trobar una sortida que afavoreixi el bé comú.

CCB



divendres, 15 de novembre del 2013

Maria Carme i Núria Barrau

ENTREVISTA











Maria Carme i Núria Barrau, a la Rostisseria Barrau

Les germanes Barrau i Boixader, Maria Carme i Núria, des de fa un temps estan al capdavant de la Rostisseria Barrau, oferint tot un assortit de plats preparats.

Nascudes a Balsareny, la Maria Carme el 8 de maig de 1966 i la Núria el 9 de juliol de 1971, ambdues van cursar els estudis primaris d’EGB al Col·legi Guillem de Balsareny. La Maria Carme té molta afició a la lectura; el darrer llibre que ha llegit és Curació quàntica, del Dr. Frank Kinslow. Totes dues coincideixen a dir que en el seu temps de lleure els encanta la música.

—Expliqueu-nos, com va anar el fet de dedicar-vos a rostir pollastres a l’ast?

—A nosaltres des de molt petites que sempre ens ha agradat la cuina i quan vam tenir l’oferiment del primer establiment que hi havia a Balsareny (tots el recordarem, al carrer de Jacint Verdaguer), vam acceptar encantades.

—Sabem la varietat i bona qualitat dels vostres plats combinats. Vau començar aquesta especialitat des del primer dia de la vostra rostisseria?

—Ens plau molt que ens facis aquesta pregunta, perquè la nostra responsabilitat avui per l’alimentació, ens fa recordar els inicis dels nostres plats preparats, el 1999, uns anys més tard de l’obertura de la Rostisseria Barrau.

—Podeu explicar-nos què hi podríem trobar?

—Bé, en primer lloc oferim l’especialitat de la casa: els pollastres i conills a l’ast. I a més a més tenim un assortit de vint-i-quatre plats preparats a casa nostra, entre els quals podeu trobar escalivada, macarrons, canelons, costella i galtes de porc, botifarra amb bolets, esqueixada, patates al forn, verdures al vapor i altres varietats fins a completar-les totes.

—Quins dies i horaris teniu de servei?

—Doncs obrim de dijous a diumenge, de les 9 del matí a les 3 de la tarda, i atenem prèviament els encàrrecs al telèfon 938 200 050.

—Darrerament, i a causa de la crisi, heu notat alguna variació en el consum de vendes?

—Veritablement tothom està travessant moments molt difícils, malgrat que no podem deixar d’alimentar-nos; però és veritat que el consum ha minvat bastant.

—I ja per acabar, disposeu d’algun servei a domicili en el vostre horari de cara al públic?

—La nostra activitat al servei de Balsareny és donar una molt bona atenció a tots els nostres clients, però fins al dia d’avui no tenim establert cap servei a domicili.

Josep Gudayol i Puig




Balsareny Avui

BALSARENY AVUI

Talents a l’atur? Un mitjà públic per a l’esperança

Ja fa un cert temps que els matins dels dijous de cada setmana, a la plaça de la Mel, un jove guitarrista itinerant amenitza musicalment la compra dels balsarenyencs. Sembla un fet inèdit.

Situat a davant del Sindicat, al carrer Ponent, i fent entrada a la plaça, es pot veure al costat dret un noi jove que improvisa cançons tradicionals i també d’autors com Llach, Serrat, Raimon i Ovidi Montllor, entre altres; artistes coneguts i admirats per tothom, i que conformen la història del folklore català popular. Dret amb la guitarra, als seus peus hi té la funda de l’instrument que fa de guardiola improvisada amb unes monedes fruit de l’agraïment balsarenyenc pel seu talent i per aquestes noves generacions, que són la part més afectada per l’atur arran de la maleïda crisi.

El jove mostra el seu agraïment amb unes paraules sordes seguides d’un so tremolós de les cordes de la guitarra, que de ben segur forma part d’un mitjà per a l’esperança. De ben segur que tots, en un moment o un altre, hem vist músics als carrers de grans ciutats o en actes diversos, però un fet com aquest a Balsareny és inèdit.

El darrer dijous del mes d’octubre no hi va ser, a la plaça. Esperem en una pròxima ocasió poder-ne oferir una informació més àmplia per a tots els lectors de Sarment.


Música pop i clàssica al Sindicat

El Cicle de Música balsarenyenc continua endavant i en aquesta ocasió ens plau parlar dels darrers concerts celebrats a la sala Sindicat.

Cal felicitar una altra vegada als organitzadors que en el seu dia tingueren a bé programar en un parèntesi mensual dues actuacions adreçades al públic en general. Ens estem referint, naturalment, al TEMPO i al SONA B. En aquest ja llarg temps de funcionament han deixat llur petjada artística un gran ventall de músics professionals i grups, i a més a més a uns preus molt econòmics.

La sinopsi breu de les darreres actuacions és la següent:

Ramon Mirabet (pop): “passió per a les coses senzilles i cuidades al mínim detall. Tot i que la seva manera d’entendre la música està lluny del glamour dels focus i les portades de les revistes de moda, l’atzar va voler que la popularitat li arribés de la mà del programa “Nouvelle Star” de la televisió francesa. L’extraordinària connexió amb el públic del programa va portar-lo fins a la gran final, deixant una empremta inesborrable entre el públic de mitja Europa”.

Manel Sánchez (clàssica): “la seva brillant trajectòria li ha permès participar en nombrosos festivals internacionals. Va entrar a formar part de l’Acadèmia internacional de Koblenz, sota la direcció del mestre Arniello Desiderio, i va culminar aquest periple amb la interpretació del Concert d’Aranjuez acompanyat de l’Orquesta Filharmònica del Rhin. En l’actualitat compagina la seva agenda de concerts amb l’exercici de professor a l’Escola de Música de la ciutat de Troisdorf, Alemanya”.

Josep Gudayol i Puig








Restes

OPINIÓ
PUNTA DE BRAU

Són les vuit del matí. És fosc i en obrir la porta del pati em sobta un reflex de llum artificial que es filtra per l’obertura enreixada que mena cap a l’accés exterior. Aquesta llum m’espolsa la fina teranyina d’uns ulls espessos, encara, per la son matinal. És el 3 d’octubre de 2013.

De ben segur, però, que quan aquestes ratlles vegin la llum, la llum natural d’un matí de novembre haurà deixat enrere les restes de la foscor d’aquell passat primer de tardor. Sí, adaptats fa anys a l’horari distorsionat amb relació al del sol, els dies avancen o endarrereixen les seves clarors segons la manipulació que l’home hagi decidit fer per mitjà d’una llei natural a través del rellotge.

“A finals de mes haurem de canviar d’horari i adaptar-nos al d’hivern. Però atenció, perquè potser això té les hores comptades. Podria ser que aquella gimcana que hem de fer per manipular tots els rellotges repartits per la nostra vida, per sincronitzar-nos amb tothom, finalment s’acabés. La Comissió per la racionalitzazió dels horaris ha aconseguit que el Congrés dels Diputats s’ho estudiï. Es tracta de recuperar el temps perdut? No, perquè és impossible. Serem capaços de tornar-nos tan europeus de cop? D’entrada es posaria fi a l’horari franquista, una imposició més que es dóna per bona des que el 1942, per simpatia del règim nazi, es va decidir adoptar” (Martí Gironell, Diari Avui, dimecres 2 d’octubre de 2013).

Avui estem on estem i, avalats per un sistema democràtic, ens cal evolució, apartant en el temps tot allò que siguin restes!


Josep Gudayol i Puig 

Meteorologia - Octubre 2013










Temperatura (ºC)

Mitjana (1 minut)           17,8
Mitjana (min.+màx.)      18,2
Mitjana de mínimes       10,5
Mitjana de màximes      26,0
Mínima                           3,1    dia 13
Màxima                         32,8   dia 2
Mínima més alta           16,3   dia 3
Màxima més baixa        17,4   dia 11

Vent (km/h)

Ventada més alta            49,0   dia 4
Velocitat mitjana               6,3
Recorregut del vent      2.546,6 km

Pressió (hPa)

Màxima                        1.011,1    dia 31
Mínima                994,0    dia 1

La pluja (litres)

Dia 3                  1,0
Dia 4                20,8
Dia 22                1,2
Dia 23                0,5

Total                23,5


Francesc Camprubí – Jordi Soler

dimecres, 13 de novembre del 2013

Defensem la mineria, amb respecte al medi ambient

OPINIÓ

Ja comença a ser hora de parlar de les coses tal com són. Fa trenta-vuit anys (1975), el runam de La Botjosa donava les últimes possibilitats de espai. Un any després es dipositaven els primers residus al Cogulló.

Llavors el director de la Mina manava més que un alcalde i fins i tot que el sergent de la guàrdia civil. Els permisos d’abocament no sé si han existit. La contaminació a rieres i rius eren normals. Les mesures eren minses, però queda constància que es detectaven en grams per litre de sals a la riera de Soldevila i en ocasions al riu Llobregat.

Però per sort la legislació mediambiental ha posat una mica d’ordre al que comença de nou. Li demanen que compleixi amb totes les normes i, sinó, no pot obrir. El que ja tenia una activitat ha d’adequar les seves formes de treball, per complir. El runam del Cogulló no està impermeabilitzat: s’hi han fet unes rases perimetrals. En una es recullen les aigües dels residus, que van a parar a unes arquetes, d’on es traslladen a una presa i d’aquí al col·lector de salmorres que les porta al mar.

S’han fet anàlisis d’humitat dels residus per saber el seu contingut en aigua salinitzada. I es calculen els metres cúbics recollits a la presa. Ens dona unes dades molt aproximades a la recuperació de la totalitat de l’aigua dipositada.

La riera de Soldevila és un bon exemple: s’hi havia comès un delicte ecològic temps enrere, ja que fa uns quants anys es va salinitzar. Està pendent de sentència ferma i hi ha directius de l’empresa imputats en el cas. Les anàlisis demostraven quantitats molt per sobre dels límits permesos. A hores d’ara, aquestes anàlisis donen paràmetres que ja no es mesuren en grams per litre de sals, ni tan sols en mil·ligrams per litre. Ara ho fan en parts per milió, pel fet que la salinització ja és molt dèbil.

Per tant, dir que no s’ha fet res, no és cert ni de bon tros; que s’hi han de fer més coses i millor, sí. Totalment d’acord, si hi ha una nova ampliació del runam. S’ha d’impermeabilitzar el terreny i complir escrupolosament amb la legislació vigent. Apostem pel futur de la mineria a Balsareny i Sallent.

Planta de sal Vacuum
Els treballadors d’Iberpotash Sallent-Balsareny volem la construcció d’una planta de sal Vacuum a Sallent, que faciliti la desaparició del runam de la Botjosa i que no aporti quantitats excessives al Cogulló amb la nova ampliació. Que, quan s’acabin les reserves de mineral al pou de Balsareny, amb el pas del temps puguin passar tota la muntanya del runam salí per la nova planta de sal Vacuum. Es tracta d’una fàbrica de cristal·lització de clorur sòdic, mitjançant compressió mecànica, que pot produir unes 750.000 tones l’any, amb una puresa del 99,97%. La planta de sal generaria 32 llocs de treball directes i en la seva construcció treballarien unes 150 persones. La nova planta comportaria millores mediambientals.

La mina no s’acaba el 2014, ni el 2015 ni el 2016 ni el 2017... Senyors accionistes d’Iberpotash, hi ha molt mineral per extreure, si fem les coses bé, és a dir, d’una manera sostenible; els llocs de treball no corren perill. Al contrari, se’n poden crear de nous i donar feina a aturats dels municipis de Balsareny i Sallent.

Andreu Fernández Aguado
Analista

diumenge, 10 de novembre del 2013

Ramon Magem exposa els enginys de la ciència

Balsareny està de festa perquè pot tornar a gaudir d’una important i completa exposició dels “invents del Magem”. L’exposició s’anomena “Els invents que han revolucionat el món”, perquè, com diu ell, “jo no he inventat res, només mostro allò que van idear els grans inventors del passat”. Tot i així, en més d’un cas, ell s’ha inspirat en publicacions o il·lustracions antigues, imprecises i incompletes, i és el seu propi enginy el que hi ha suplert les mancances per fer accessible a tothom una demostració pràctica de com funcionaven aquelles idees del passat.


—Quant de temps portes fent aquesta tasca?

—Porto cap a trenta anys fent maquetes. De primer, les feia per a mi, com un hobby, i me les guardava. Fins que un dia, un encarregat de la mina em va dir: “Per què no les exposes?”. I dit i fet, en vaig parlar amb l’Ajuntament d’aleshores i em van deixar muntar la primera exposició. Després en va venir una altra, algú de fora les va veure i em va proposar de fer-la en un altre lloc…


—I ara les has passejat per tota la geografia del país.

—Sí, de fet he voltat per escoles, instituts i universitats de tot Catalunya, i col·legis d’enginyers, i també he estat al País Valencià i a França. Fins i tot un cop em van proposar d’anar a l’Aràbia Saudita, però no ho vaig veure clar i no hi vaig anar.


—Quantes maquetes tens? Quina ha estat l’última? Quina t’ha donat més feina?

—Ara tinc unes 45 maquetes. L’última —i segurament la que m’ha donat més feina— és aquest rellotge autocorda, que funciona amb un serpentí ple de metanol, que es dilata o es contrau segons el canvi de temperatures entre el dia i la nit, i amb això es va donant corda sense parar mai. Ho he trobat en un llibre del rus Yakov Perleman, que va morir al setge de Leningrad el 1942. Però la descripció era incompleta, i m’ha costat una mica aconseguir que funcionés bé: he hagut d’anar-hi experimentant fins que hi he trobat el sistema. I una altra maqueta complicada va ser la que reprodueix el funcionament del parallamps de Benjamin Franklin: el mecanisme intern per a reproduir els llamps i llampecs és una mica sofisticat, però resulta didàctic i efectiu.


—Quines altres maquetes ens recomanes?

—Totes m’agraden, és clar, perquè totes tenen algun tret que les fa interessants. Una de les més curioses és el generador hidrostàtic de Lord Kelvin, que treu directament l’electricitat de l’aigua, fent-la passar alternativament per dues anelles, una de positiva i una de negativa, i la diferència de potencial fa anar un motor.


Una altra és el giroscopi de Leon Foucault, que permet als vaixells tenir la brúixola estabilitzada independentment del moviment de la nau. És una aplicació de la teoria del pèndol de Foucault, que també serveix per a aquesta curiosa maleta, que un cop carregada només es pot moure endavant i endarrere, però mai de costat, per més que ho intentis.


Altres maquetes interessants poden ser: la bobina de Tesla; l’aparell d’enregistrament del so de Valdemar Poulsen, que va millorar el d’Edison; el generador d’electricitat per fricció, de Frances Hanksbel i Joseph Priestley, millorat per Wimshurst i Van de Graaf; un dels primers aparells de ràdio, de Marconi; o la font d’Heró de Siracusa (segle I), precursor de la màquina de vapor; el cargol d’Arquímedes modificat per Leonardo da Vinci, una espiral inclinada que permetia pujar aigua; una bomba hidràulica de 1615; la màquina de vapor pròpiament dita, de John Watt; un ariet hidràulic de Joseph Montgolfier, de 1796; un motor Stirling, de 1816; l’experiment de Faraday, de 1831, un pèndol de rotació directa o inversa segons el corrent positiu o negatiu que rep; una màquina electromagnètica d’Hippolyte Pixii, de 1832; el motor de gas de combustió interna de Nikolas Otto; i el motor elèctric, desenvolupat per Edmonson, Davenport i Tesla.
 

—Veiem que hi ha invents molt antics.

—La ciència s’ha fet sempre a base de millorar els descobriments dels científics del passat, anant-hi aplicant noves idees i tecnologies noves. Mai res no és definitiu. Però hi ha invents que sempre s’han resistit, perquè són impossibles, com és ara el moviment continu. I sempre hi ha romàntics que s’esforcen a trobar-hi solució, però tots els intents fins ara s’han demostrat falsos, com aquest “Perpetuum mobile” que exposo: en realitat, sempre hi ha una font d’energia amagada, perquè l’energia no pot sortir mai del no-res.

El principal atractiu de l’exposició és que la majoria de les maquetes tenen aplicacions pràctiques, visibles i entenedores, molt didàctiques, que fan les delícies dels visitants de totes les edats, i molt especialment dels més menuts, que hi troben unes joguines ben diferents, gairebé màgiques: el fruit del geni de tants i tants científics del passat, a qui Magem ret periòdics homenatges. A Balsareny tenim la sort de tenir un home com ell, que amb paraules senzilles i planeres ens apropa a tanta saviesa acumulada per la humanitat. Gràcies, Ramon, i per molts anys ens puguis anar il·lustrant.

Sarment
Fotos: Sarment


La Gent Gran es mobilitza


La Gent Gran es mobilitza i protesta

Els Consells de la Gent Gran de la Catalunya Central, representats per les comarques de l’Anoia, el Bages i el Solsonès —no van poder-hi assistir el Berguedà i Osona—, van celebrar al Consell Comarcal del Solsonès una trobada de treball en la qual es van abordar diferents temes d’actualitat i d’interès d’aquest col·lectiu.

Va obrir la trobada la consellera comarcal de Benestar Social i Família, M. Àngels Taribó, i el president del Consell de la Gent Gran del Solsonès, Antoni Mas, que van donar la benvinguda als assistents. Seguidament, les treballadores de l’àrea de Serveis Socials del Consell Comarcal van explicar el contingut i les novetats de la Campanya “Tracta’m bé”. Tot i que molts dels presents ja coneixien la campanya —mostra de l’abast que està tenint—, algun va apostar per traslladar-la per altres indrets de la Catalunya Central. Es va acabar la presentació amb la lectura dels “relats amb tracte” .

Després d’una breu pausa, va començar la sessió de treball dels integrants de la trobada. El diàleg es va centrar principalment en el debat obert sobre les pensions. En aquest sentit, tot i reconèixer les grans dificultats econòmiques que es troba el país,  es van manifestar en contra de la proposta efectuada pel govern de l’estat de pujar les pensions per sota de l’IPC, la qual cosa condemna els pensionistes a la pèrdua de poder adquisitiu a l’hora d’omplir el cistell de la compra. No troben acceptable aquesta mesura que aplicarà el govern central i que agreuja la situació en què es troben alguns pensionistes després d’haver de passar a pagar gran part d’alguns medicaments bàsics.

És per tots aquests motius que els representants de la Gent Gran de la Catalunya Central van acordar passar a l’acció i mobilitzar-se per expressar la seva disconformitat amb aquesta decisió sobre les pensions. Ara per ara, s’ha d’acabar de perfilar el manifest que encapçalarà aquesta campanya de protesta respecte les pensions. També s’ha d’acabar de definir en les properes setmanes com es canalitzaran aquestes manifestacions i la presència en els mitjans de comunicació per fer pedagogia sobre el tema. Es demanarà al Consell de la Gent Gran de Catalunya que s’adhereixi a aquest manifest i a les propostes efectuades pels Consells de la Catalunya Central. Tot plegat s’enviarà a les administracions competents de Catalunya i Espanya.

En acabar la jornada de treball, el president del Consell Comarcal del Solsonès, Joan Solà, va pronunciar unes paraules de clausura. Solà va ressaltar les característiques de la Campanya “Tracta’m Bé” i va demanar un aplaudiment del públic en mostra de la bona feina que realitzen les treballadores de Serveis Socials del Consell. D’altra banda, va aprofitar per demanar als representants de la Gent Gran que  “no us canseu mai de vetllar per la millora dels serveis públics, atès que entre tots es pot aconseguir un millor servei, no tan sols destinat a la Gent Gran, sinó també per tota la societat en general.”


Associació Els Ametllers
Fotos: SussiG / Consell Comarcal del Solsonès


divendres, 8 de novembre del 2013

Les processons

DE MEMÒRIA (30)


Pels documents,  sabem que a Balsareny ja existia la parròquia de Santa Maria fa més de mil anys. Si hi havia parròquia, hi havia també processons: la forma més popular d’exterioritzar la religiositat. I així pels segles dels segles. Per tant, fins fa ben poc, a Balsareny es feien processons, unes més solemnes i concorregudes que altres, però processons al cap i a la fi. És clar que, seguint la norma que m’he imposat des del començament d’aquestes narracions, només parlaré de les que recordo. Amb dues excepcions: la del Dijous Sant, de què ja vaig parlar; i la del camí de les capelletes, a la costa del Castell, de què parlaré tot i que no la puc recordar —no havia nascut encara—,  però de la qual, en canvi, tinc presents a la memòria els vestigis ruïnosos, quasi arqueològics per dir-ho així. Començaré, doncs, per aquesta.


Quan jo era petit, després de la palanca de la riera del Mujal, començava el camí de la costa del Castell, el més dret per arribar al nostre monument —que ben nostre no ho ha estat ben bé mai—. En aquell indret, avui un carrer del poble, encara no hi havia cap casa. Però sí que hi havia, escampades tot al llarg del camí fins al capdamunt,  les restes de catorze capelletes, unes de més ben conservades que d’altres. Era el que quedava d’un viacrucis. Abans de la guerra, a cada capelleta hi havia una estació d’aquesta devoció religiosa, representada en rajola de València. El furor antireligiós que va seguir a l’alçament militar del juliol del 1936 va fer que un grupet d’incontrolats les destruís i, acabada la guerra, només en quedessin les ruïnes de què parlava suara. No vaig poder veure, doncs, mai la processó dels meus avis. Les capelletes no es van reconstruir i avui no en deu quedar ni rastre.


A Balsareny, com pertot arreu de la nostra terra de ritmes agraris, el calendari estava marcat per les festes religioses, generals o patronals. I molt sovint aquestes festes estaven realçades amb una processó. Ja vaig parlar de la de Sant Marc, patró del poble. Existeix una foto de fa cent anys en què es veu la processó, ja acompanyada dels nostres Bastoners, una foto deliciosa, per cert. Una altra processó del meu temps era la de les Filles de Maria, el dia de la Puríssima: la celebraven només les nenes i noies solteres —d’aquí ve el nom de  la fraternitat— i feia goig de veure, amb tant bé de Déu per merèixer. 


Una altra mena de processons eren les de la benedicció del terme, resant les lletanies dels sants,  als afores, des d’un lloc geogràficament adient, en absència de creus de terme, abundants en altres indrets. I una altra, les del Rosari de l’Aurora,  resant i cantant el rosari de molt bon matí pels carrers del poble. Cal dir que aquesta última no era pas massa ben vista, simplement  tolerada, pels qui en aquelles hores matineres encara eren al llit: era una manera un xic brusca de despertar a cop d’avemaries. Tot i això, mai no es va acabar com el rosari de l’aurora de la dita popular: a garrotades. Aquestes processons, que podríem anomenar menors, eren àmpliament superades per les dues grans: la del Dijous Sant, de què ja vaig parlar, com he dit, i la del Corpus, aleshores també en dijous festiu.


Per allà on havia de passar la processó, la gent engalanava els balcons amb domassos o cobrellits humilment luxosos i les entrades, amb testos de flors i de verdor. Dels meus primers records, alguns —no puc precisar si pocs o molts—, enramaven els carrers amb branques de pollancre tallades vora el riu. I els nois pelàvem la tènue escorça per fer-ne uns elementals instruments musicals que, per vibració com les llengüetes de les gralles, feien un so esqueixat que ens divertia. Aquest costum de les enramades aviat va desaparèixer. No així a Sallent, que n’han fet una bella i espectacular tradició. 


En canvi, a Balsareny es va imposar, una mica més tard, el costum de fer catifes de colors per alguns trossos de carrer per on havia de passar la processó, a càrrec dels veïns. No eren catifes florals, com les famoses de Sitges o de la Garriga, sinó de serradures tenyides imitant flors i sanefes, que resultaven molt. També es feien altars ben ornamentats en algun carrer, sempre al mateix lloc, on el sacerdot s’aturava a pregar un moment, bo i reposant la custòdia, i cantava tothom una estrofa del “Tantum ergo”. Llavors, el sacerdot donava la benedicció amb la custòdia i la processó seguia el seu camí.


Però comencem pel començament. A l’hora convinguda, la processó sortia de l’església sota un repic de campanes. De primer, dos escolans amb gonfanons vermells, enquadrant un altre escolà amb la creu processional alçada. Darrere, la gent a banda i banda de carrer, nens i nenes, dones amb mantellina i, finalment, els homes. Al mig, les banderes de les quatre branques de l’Acció Catòlica i de la Lliga de Perseverança, portades pels seus presidents respectius; i també al mig, els nens i les nenes que havien fet la primera comunió aquell any, amb el pendó  de cada grup portat pels tres primers de la catequesi preparatòria (llavors en dèiem la Doctrina): el primer, el pendó, i els altres dos, els cordons. Finalment, després de la llarga corrua, venia el tàlem amb la custòdia, portada normalment pel rector de la parròquia o, si s’esqueia, per algun capellà fill del poble, com és ara el P. Pere Casaldàliga o algun altre. L’acompanyaven dos escolans amb l’encenser i li feia guàrdia un piquet de la Guàrdia Civil amb uniforme de gran gala. Tancava la comitiva l’Ajuntament en ple.


Aquesta processó era d’assistència voluntària i molt concorreguda, no com la del Dijous Sant, que molta gent s’hi veia obligada pels amos o directors de les fàbriques. I era seguida amb molta devoció. Vuit dies després, al vespre, se’n feia una altra, també eucarística, dita “de les gorres” que, sortint de l’església, donava la volta a la font de la plaça de l’Ajuntament; era en desgreuge per un fet històric ocorregut en temps del famós rector doctor Joan, que es va enfrontar, custòdia en mà, amb uns socis del Casino que no es van voler treure la gorra al pas de la processó de Corpus. És una història prou coneguda i comentada.


Vet aquí el que recordo de les processons. Segurament me’n deixo alguna: coses de la memòria. Ah, i demano excuses als qui em puguin llegir per la terminologia inevitablement eclesiàstica d’aquest capítol, en aquests temps de poca cultura religiosa. No hi haurà més remei que obrir el diccionari o arribar-se a internet. Ho sento.

Jordi Planes

Fotos: Arxiu Jordi Sarri / AFB


Susi Rodríguez, bibliotecària documentalista

LA NOSTRA GENT


Durant deu anys, Maria Jesús Rodríguez Melero (la Susi) ha estat la cara i l’ànima de la biblioteca municipal Pere Casaldàliga de Balsareny i ha col·laborat en moltes activitats locals, entre les quals el Sarment, com a redactora i membre de la junta del Cercle Cultural de Balsareny. Ara ha obtingut un nou destí a Terrassa, i aquí la substitueix l’Aina Homs, de Taradell, a qui donem la benvinguda i desitgem que es trobi com a casa seva al nostre poble, a la nostra biblioteca. Hi trobarà sens dubte un llistó força elevat, el que li deixa la Susi, a qui avui volem entrevistar perquè ens faci un balanç del seu pas per aquest equipament cultural tan important per al nostre poble.

­—Quan i com vas començar a la Biblioteca de Balsareny?

­—El setembre de l'any 2004, la Conxita Planes em va dir que es volia jubilar i em va explicar que per treballar a la Biblioteca de Balsareny calia que m'apuntés a la Borsa de Treball de la Diputació de Barcelona. Jo treballava a la Generalitat de Catalunya des que havia acabat la meva Diplomatura en Biblioteconomia i Documentació a l'any 1992.  La Diputació m'oferia començar a fer suplències a una plaça del Grup C, atès que Balsareny és un poble de menys de 5.000 habitants i d'acord amb la legislació vigent li correspon ser biblioteca filial. És a dir,  hauria de treballar en una biblioteca filial, fent tasques de direcció, però amb un nivell retributiu molt bàsic.

Vaig acceptar, perquè en aquell moment el meu fill tenia 5 anys i em va semblar que treballar al poble era una bona oportunitat de compaginar la vida familiar i laboral, però sempre pensava que, quan tingués molta experiència en biblioteques públiques (la meva experiència havia estat en biblioteques especialitzades i universitàries), buscaria l’oportunitat de treballar en una biblioteca més gran. Una biblioteca d'algun poble proper, que no fos biblioteca filial.

I per buscar noves oportunitats el primer que havia de fer era continuar en la meva línia de formació permanent. Vaig matricular-me a la Universitat Oberta de Catalunya i em vaig treure amb molt bones notes la Llicenciatura en Documentació. També vaig fer 56 cursos d'especialització en biblioteques públiques a través del Col·legi Oficial de Bibliotecaris, de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya; vaig apuntar-me a la borsa de treball de Tècnics Superiors en Documentació de la Diputació de Barcelona i vaig treballar amb bona voluntat a la biblioteca de Balsareny amb tota l'expertesa que et donen més de 20 anys d'exercici professional.

—Quines activitats hi has introduït en aquests anys? Com ha evolucionat la biblioteca i els seus usuaris?

—Vaig intentar innovar, oferir serveis de qualitat a l'alçada dels nous temps i de les noves necessitats dels usuaris, relacionar-me estretament amb l'escola per ensenyar a les criatures el valor de la lectura i la biblioteca, buscar sinergies de treball amb altres institucions i entitats del poble per afavorir la cohesió social, promocionar les classes de català utilitzant el coneixement de la llengua com un element d'integració i de pertinença, organitzar activitats de foment de la lectura a la biblioteca (xerrades, presentacions de llibres, exposicions) i fora de la biblioteca (bibliopiscina i biblioplaça), integrar la web 2.0 a la biblioteca per donar una imatge de modernitat i utilitzar eines de difusió com el blog, el Flickr, el Goear, la Biblioteca virtual, etcètera, per fer visible la Biblioteca de Balsareny a tot el món.

—Quines creus que han de ser les funcions d'una biblioteca de poble?

—Les biblioteques del poble han de ser espais integradors i de proximitat, on els usuaris se sentin acollits i estimats, sense cap mena de discriminació per la seva edat, sexe o condició socioeconòmica ni per motius racials, religiosos o polítics. Hem d'ajudar la gent a superar la fractura digital introduint-los en les noves tecnologies, ajudant-los amb les gestions telemàtiques, prevenint-los en la navegació segura per internet, prescrivint bona literatura i estimant la lectura. Els bons professionals estimem allò que fem. Perquè el secret de l'èxit de les biblioteques és el personal que les tira endavant.

—On te'n vas? Què t'ha mogut al canvi?

—He començat a treballar en una biblioteca de Terrassa, ubicada en un lloc espectacular, amb una afluència mitjana de 600 persones al dia, amb un equip de treball de 6 professionals multidisciplinars dels quals espero aprendre moltíssim i continuar progressant. I tot gràcies a la Gerència de Serveis de Biblioteques, a la qual vaig adreçar la meva sol·licitud de canvi de feina, i que ha valorat molt positivament la meva  evolució i les meves ganes de créixer professionalment i m'ha ofert la possibilitat de fer aquest trasllat tan esperat.

—Què voldries dir com a comiat als lectors de la "teva" biblioteca?

—Que he estat molt contenta de treballar durant gairebé deu anys en aquesta biblioteca; que llegeixin molt i que no deixin mai d'aprendre ni de buscar noves oportunitats a la vida, perquè mai no és tard per millorar. I moltes gràcies a totes les persones que m'han ajudat i de les quals he après moltes coses bones.

Moltes gràcies a tu, Susi, i que tinguis molta sort en la teva nova plaça.

R. Carreté

Foto: Jordi Sarri