Les processons

DE MEMÒRIA (30)

Pels documents,  sabem que a Balsareny ja existia la parròquia de Santa Maria fa més de mil anys. Si hi havia parròquia, hi havia també processons: la forma més popular d’exterioritzar la religiositat. I així pels segles dels segles. Per tant, fins fa ben poc, a Balsareny es feien processons, unes més solemnes i concorregudes que altres, però processons al cap i a la fi. És clar que, seguint la norma que m’he imposat des del començament d’aquestes narracions, només parlaré de les que recordo. Amb dues excepcions: la del Dijous Sant, de què ja vaig parlar; i la del camí de les capelletes, a la costa del Castell, de què parlaré tot i que no la puc recordar —no havia nascut encara—,  però de la qual, en canvi, tinc presents a la memòria els vestigis ruïnosos, quasi arqueològics per dir-ho així. Començaré, doncs, per aquesta.

Quan jo era petit, després de la palanca de la riera del Mujal, començava el camí de la costa del Castell, el més dret per arribar al nostre monument —que ben nostre no ho ha estat ben bé mai—. En aquell indret, avui un carrer del poble, encara no hi havia cap casa. Però sí que hi havia, escampades tot al llarg del camí fins al capdamunt,  les restes de catorze capelletes, unes de més ben conservades que d’altres. Era el que quedava d’un viacrucis. Abans de la guerra, a cada capelleta hi havia una estació d’aquesta devoció religiosa, representada en rajola de València. El furor antireligiós que va seguir a l’alçament militar del juliol del 1936 va fer que un grupet d’incontrolats les destruís i, acabada la guerra, només en quedessin les ruïnes de què parlava suara. No vaig poder veure, doncs, mai la processó dels meus avis. Les capelletes no es van reconstruir i avui no en deu quedar ni rastre.

A Balsareny, com pertot arreu de la nostra terra de ritmes agraris, el calendari estava marcat per les festes religioses, generals o patronals. I molt sovint aquestes festes estaven realçades amb una processó. Ja vaig parlar de la de Sant Marc, patró del poble. Existeix una foto de fa cent anys en què es veu la processó, ja acompanyada dels nostres Bastoners, una foto deliciosa, per cert. Una altra processó del meu temps era la de les Filles de Maria, el dia de la Puríssima: la celebraven només les nenes i noies solteres —d’aquí ve el nom de  la fraternitat— i feia goig de veure, amb tant bé de Déu per merèixer. 

Una altra mena de processons eren les de la benedicció del terme, resant les lletanies dels sants,  als afores, des d’un lloc geogràficament adient, en absència de creus de terme, abundants en altres indrets. I una altra, les del Rosari de l’Aurora,  resant i cantant el rosari de molt bon matí pels carrers del poble. Cal dir que aquesta última no era pas massa ben vista, simplement  tolerada, pels qui en aquelles hores matineres encara eren al llit: era una manera un xic brusca de despertar a cop d’avemaries. Tot i això, mai no es va acabar com el rosari de l’aurora de la dita popular: a garrotades. Aquestes processons, que podríem anomenar menors, eren àmpliament superades per les dues grans: la del Dijous Sant, de què ja vaig parlar, com he dit, i la del Corpus, aleshores també en dijous festiu.

Per allà on havia de passar la processó, la gent engalanava els balcons amb domassos o cobrellits humilment luxosos i les entrades, amb testos de flors i de verdor. Dels meus primers records, alguns —no puc precisar si pocs o molts—, enramaven els carrers amb branques de pollancre tallades vora el riu. I els nois pelàvem la tènue escorça per fer-ne uns elementals instruments musicals que, per vibració com les llengüetes de les gralles, feien un so esqueixat que ens divertia. Aquest costum de les enramades aviat va desaparèixer. No així a Sallent, que n’han fet una bella i espectacular tradició. 

En canvi, a Balsareny es va imposar, una mica més tard, el costum de fer catifes de colors per alguns trossos de carrer per on havia de passar la processó, a càrrec dels veïns. No eren catifes florals, com les famoses de Sitges o de la Garriga, sinó de serradures tenyides imitant flors i sanefes, que resultaven molt. També es feien altars ben ornamentats en algun carrer, sempre al mateix lloc, on el sacerdot s’aturava a pregar un moment, bo i reposant la custòdia, i cantava tothom una estrofa del “Tantum ergo”. Llavors, el sacerdot donava la benedicció amb la custòdia i la processó seguia el seu camí.

Però comencem pel començament. A l’hora convinguda, la processó sortia de l’església sota un repic de campanes. De primer, dos escolans amb gonfanons vermells, enquadrant un altre escolà amb la creu processional alçada. Darrere, la gent a banda i banda de carrer, nens i nenes, dones amb mantellina i, finalment, els homes. Al mig, les banderes de les quatre branques de l’Acció Catòlica i de la Lliga de Perseverança, portades pels seus presidents respectius; i també al mig, els nens i les nenes que havien fet la primera comunió aquell any, amb el pendó  de cada grup portat pels tres primers de la catequesi preparatòria (llavors en dèiem la Doctrina): el primer, el pendó, i els altres dos, els cordons. Finalment, després de la llarga corrua, venia el tàlem amb la custòdia, portada normalment pel rector de la parròquia o, si s’esqueia, per algun capellà fill del poble, com és ara el P. Pere Casaldàliga o algun altre. L’acompanyaven dos escolans amb l’encenser i li feia guàrdia un piquet de la Guàrdia Civil amb uniforme de gran gala. Tancava la comitiva l’Ajuntament en ple.

Aquesta processó era d’assistència voluntària i molt concorreguda, no com la del Dijous Sant, que molta gent s’hi veia obligada pels amos o directors de les fàbriques. I era seguida amb molta devoció. Vuit dies després, al vespre, se’n feia una altra, també eucarística, dita “de les gorres” que, sortint de l’església, donava la volta a la font de la plaça de l’Ajuntament; era en desgreuge per un fet històric ocorregut en temps del famós rector doctor Joan, que es va enfrontar, custòdia en mà, amb uns socis del Casino que no es van voler treure la gorra al pas de la processó de Corpus. És una història prou coneguda i comentada.

Vet aquí el que recordo de les processons. Segurament me’n deixo alguna: coses de la memòria. Ah, i demano excuses als qui em puguin llegir per la terminologia inevitablement eclesiàstica d’aquest capítol, en aquests temps de poca cultura religiosa. No hi haurà més remei que obrir el diccionari o arribar-se a internet. Ho sento.

Jordi Planes

Fotos: Arxiu Jordi Sarri / AFB