Balsareny fa Via

EDITORIAL

Un centenar llarg de balsarenyencs han omplert dos autocars per traslladar-se a l’Hospitalet de l’Infant a cobrir el tram assignat de la Via Catalana per la Independència l’Onze de Setembre. Ha estat un èxit organitzatiu de Balsareny per la Independència, secció local de l’ANC, que portava mesos treballant-hi. 

A Catalunya ha estat un èxit rotund de l’ANC. Però sobretot ha estat un èxit del poble català, que ha mostrat al món la seva voluntat. Queda sens dubte un llarg camí a recórrer, molts obstacles a superar i molta feina a fer, i és clar que part d’aquesta feina correspon als polítics; però el paper clau de l’ANC, d’Òmnium Cultural i de la societat civil catalana és fer-hi pinya, estar-hi al darrere (o al davant), fer costat als polítics i a les institucions sobiranistes perquè no defalleixin. I tampoc nosaltres, la societat civil, no hem de defallir.

Fa un any, a Barcelona, tots els que hi érem, i enguany a la cadena humana també, vam viure un acte festiu, de reivindicació i afermament catalanista, sense incidents, expressió alegre de la voluntat d’un poble. Però no ha de ser foc d’encenalls: hem de ser conscients de les dificultats que ens esperen, que en vindran, i saber fer-hi front units i amb aquest mateix esperit de cooperació i tremp. Felicitats als organitzadors i a tots els que hi van anar a fer un tram d’història.

Tornant a Balsareny, el vespre abans, 10 de setembre, el grup local d’ERC amb gent de l’ANC va pujar novament al Serrat del Maurici a renovar l’estelada que tot l’any presideix el nostre poble. El temps no hi va ajudar gaire, però malgrat la pluja s’hi van aplegar unes cinquanta persones, que van baixar amb una marxa de torxes i van celebrar una botifarrada popular. El dia Onze hi va haver la tradicional sardinada popular de l’associació de Pescadors, i a les 17,14 hores les campanes de l’església parroquial i les de la del castell van repicar alegrement durant una bona estona adherint-se així a l’esperit de la Diada. 

Diumenge abans, el dia 9, els rapsodes dels Pastorets de Balsareny i la Coral Sant Esteve van fer una lectura de poemes de Climent Forner en presència de l’autor i van cantar Els Segadors. Divendres, dia 13, en el marc dels actes del cinquantenari de la Coral, el pianista Manel Camp i l’actor i cantant Joan Crosas van oferir una magnífica representació de ‘La llegenda del Comte Arnau’, amb textos de Sagarra, Verdaguer, Maragall i el cançoner popular. Dies abans havia tingut lloc la Setmana de la Joventut, amb actes tradicionals com la Garrinkana, el concert o la baixada d’andròmines... 

Balsareny es belluga, i les poques pàgines del nostre butlletí no donaran l’abast a parlar de tot, però deixem-ne constància. El país es mou, el poble es belluga en la mesura de les seves possibilitats, en un marc de crisi econòmica generalitzada i d’una moguda sobiranista que molts, però no tothom, percebem com l’única sortida possible. En tot cas, com diria en Llach, «cal anar endavant / sense perdre el pas, / cal regar la terra amb la suor del dur treball». I en un instant o altre potser tornaran a néixer flors. Mentrestant, no defallim, ni abaratim el somni.

CCB 

Fotos: Sarment, J. Orriols, A. Rovira

Lectura de poemes de Climent Forner

El dia 8 de setembre, a la Biblioteca Pere Casaldàliga, el grup de rapsodes dels Pastorets de Balsareny va fer la tradicional lectura de poemes, que aquest any arribava a la novena edició. En anys anteriors, s’havien llegit una selecció de poemes patriòtics, i antologies de Joan Salvat-Papasseit, Joan Maragall, Salvador Espriu, Jacint Verdaguer, Josep Maria de Sagarra, Pere Quart i J. V. Foix. 

El poeta escollit enguany va ser Climent Forner, qui va assistir a l’acte i, en acabar, va llegir un poema dedicat a Pere Casaldàliga i una estrofa en primícia absoluta, que havia escrit en referència a la Via catalana per la Independència. L’acte va acabar amb la Coral Sant Esteve cantant, amb tot el públic, l’himne nacional de Catalunya, Els Segadors.

Climent Forner i Escobet

Va néixer a Manresa el 1927. La seva mare era nascuda a Berga, ciutat on l’autor va anar a viure el 1936, amb 9 anys encara no fets, al número 20 del carrer Major. Va estudiar al seminari de Solsona i fou un dels fundadors de la revista L’Infantil l’any 1951. Ordenat el 1952, va ser vicari a Bellpuig i a Tàrrega, rector de Castellar de N’Hug (1956-58) i rector i arxiprest de Navàs (1958-1989). Actualment és rector de Viver i Serrateix. És membre del PEN Català. Va guanyar el premi de poesia Ciutat de Barcelona el 1962 i la Viola d’Or als Jocs Florals de Barcelona el 1978, entre altres guardons literaris. El 1997 va rebre el Premi Jaume I d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla i el 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Forner ha conreat un ample ventall de gèneres literaris. Des de la poesia religiosa fins a l’humor, la sàtira, la sensibilitat social i l’amor a la pàtria, des d’un punt de vista humanístic profundament arrelat a la terra, a la història i a la llengua de Catalunya. La seva poesia té un absolut rigor formal i lingüístic, però també s’agrada de jugar amb la llengua, fer jocs de paraules, al·literacions i metàfores agosarades. El seu vast registre abasta des del misticisme abrandat de ressons lul·lians fins a l’amor expressat en termes de proximitat, passant per la introspecció existencial o la ironia lúcida sobre la història contemporània i eclesiàstica i els fets més quotidians; per exemple, en les seves celebrades epístoles a l’Arcipreste de Hita, al rector de Vallfogona i a l’amic canonge Jordi Mas.

Entre la seva extensa obra poètica destaquen els reculls: Els únics mots (1964), La rel més obscura (1970), Arondeta: versos per-versos (1973), La Benaurada: dotze madrigals a la Mare de Déu de Queralt (1975), Àlbum de família: versos d’estar per casa (1980), L’Ull de Taüll (Obra poètica I, 1983), Liridunvau, liridonvon (Obra poètica II, 1989), Amb peus lleugers com els cérvols (1993), Carrer Major, 20 (Obra poètica III, 1995), A sou d’amor: cants de Viver (2002), De cim en cim; goigs i auques populars (2004), La nit es trenca: nadales a dues veus (amb Climent Peix, 2005) i Preneu-m’ho tot, deixeu-me la Paraula. Poesia 1945-2007 (2007). En aquest volum hi aplega bona part de la seva producció poètica, però no pas tota; hi ha conservat, per exemple, dotze goigs i set auques, quan n’ha escrit més d’un centenar.

Com a traductor, ha fet excel·lents versions de l'occità, de poemes de Guillem de Berguedà, Huguet de Mataplana, Guillem Ramon de Gironella, Cerverí de Girona i altres trobadors; i ha adaptat al català modern poemes de Ramon Llull, Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi i Joan Roís de Corella. També té una vasta producció en prosa, entre la qual destaquen els escrits al Full Diocesà durant molts anys; també la narrativa per a infants, de gran sensibilitat lingüística i poètica. on ha publicat narracions per a infants i ha traduït i editat escrits d’altres autors. També ha promogut edicions, com ara la Biblioteca d’Escriptors del Berguedà o els Quaderns de Viver; ha escrit molts pròlegs i ha exercit de crític literari. El seu amic i company, el bisbe Antoni Deig, el va definir com un escriptor «incisiu, exacte i compromès», amb «un humor que sembla que es vulgui riure de les coses i després t’adones que és una filigrana d’amor a les coses i a les persones. Un bon mestre de la paraula per tal de portar la Paraula a tothom».

Sarment

Fotos: Susi Rodríguez

Saltimbanquis i altres artistes

DE MEMÒRIA (28)

Al temps duríssim d’acabada la guerra, temps de poca amenitat,  hi havia gent que es guanyava les garrofes com podia, anant de poble en poble exhibint les seves habilitats, per dir-ho així, artístiques. Aquests saltimbanquis en solien tenir ben poca, d’habilitat, però la seva rudimentària qualitat servia per amenitzar els dies monòtons del nostre poble, quan passaven. No diré pas que Balsareny fos més avorrit que qualsevol altre poble, però la realitat és que tampoc no era gaire divertit. La situació política no afavoria l’associacionisme i la gent no podia reunir-se per a realitzar activitats recreatives més enllà de les esportives i les organitzades pel règim o per l’Església. Poca cosa. Així, doncs, que aquests passavolants eren ben rebuts.

N’hi havia de moltes menes. En recordo alguns. Així, el primer que va atreure la meva atenció, en els primers anys quaranta del segle passat va ser un zíngar hongarès de barret negre d’ales amples que feia ballar un ós al so d’un pandero. Encara em sembla que el veig, davant de cal Boter, amb l’ós estacat amb una corda en una anella al morro —una prefiguració dels pírcings que avui fan tanta forrolla— i fent-lo ballar, és un dir, amb moviments lents compassats pel tam-tam. Acabada l’exhibició, el vell hongarès passava el barret amb èxit escàs en honor de l’ós Nicolau, nom de l’últim tsar de Rússia, en to de befa. Només recordo haver-lo vist un cop. Tant l’home com l’ós deurien morir de vells no gaire després.

Un dia l’agutzil va fer una crida anunciant una sessió de circ al carrer pel vespre, a la plaça de les Monges. En aquells moments no n’havia vist mai cap. Cap al tard, i pagant una molt mòdica quantitat, els saltimbanquis ens van fer seure en rotllana a terra, sobre la pols, i van començar un espectacle tristíssim el pinyol del qual va ser el clàssic número d’una cabra esquelètica pujant i baixant per una escala de tisora al so esquerdat d’una trompeta abonyegada. Una presa de pèl.

De tant en tant, els carrers del poble s’alegraven amb les músiques d’un piano de maneta. Aires de sarsuela i de xotis tocats amb aire que feien de bon escoltar. L’instrument estava situat en un carret i decorat amb gràcia. L’artista, naturalment, feia passar el platet per la seva dona o qualsevol altre ajudant. Quan, per Madrid bàsicament, l’atzar m’ha deixat sentir algun piano de maneta, aclucant els ulls he revist els carrers pedregosos del Balsareny de la meva infantesa.

Un altre passavolant força freqüent era l’anomenat «Traga-ranas», un home l’espectacle del qual consistia a empassar-se granotes vives davant del públic dels cafès del poble. Ara certs restaurants ofereixen anques de granota —no és pas la meva debilitat—. El nostre artista se’n feia un tip, amb granotes senceres que els nois del poble li anàvem a caçar a la riera del Mujal, prop de la palanca, a canvi d’una modesta retribució (deu cèntims?, un ral?, una pesseta?, no ho recordo bé). Espectacle, el del nostre home, realment repugnant i que dóna un xic la mesura de la misèria ambient.

A cal Boter tenien una sala annexa on oferien sovint espectacles propis d’adults d’artistes passavolants. Així i tot, els menors hi assistien sense dificultats. Jo no. Els meus pares no m’ho haurien permès mai, així que ja no vaig ni provar-ho. Per tant, tot el que ara seguirà és allò que jo sentia explicar a alguns companys o, més sovint, a la barberia quan m’anava a tallar els cabells. Els espectacles de cal Boter eren variats, segons l’artista tronadet que passés pel poble. Podia ser espectacle de cançó moderna a càrrec de «vici-tiples» no arribades més amunt o en franca decadència, amb caràcter  de revista i un punt de picantor atrevit que avui faria petar de riure. Però que aleshores, davant la repressió moral de l’època, portaven els homes a esbravar-se, més de pensament que res. Altres espectacles eren de jocs de mans i altres diversions. Un que va fer força rebombori va ser l’actuació d’un hipnotitzador que durant l’actuació ordenava als presumptes hipnotitzats que fessin coses grotesques o procaces, com és ara abaixar-se els pantalons. El rebombori venia tant dels fets en si com perquè les persones escollides eren d’una determinada posició i tothom se’n reia.

Segur que me’n deixo alguns: la memòria arriba fins on arriba i de tot allò ja fa molts anys. De quan Balsareny es divertia com podia i els saltimbanquis i altres artistes hi ajudaven. I vivien del que feien, que ja és dir. Penseu que la televisió encara trigaria uns quants anys a arribar...

Jordi Planes

Fotos baixades d'Internet: no corresponen a Balsareny

Balsareny avui

Campus 2013

Aquest mes de juliol, Balsareny vivia en ple mes de vacances. En arribar un altre final de curs escolar, places, carrers i la piscina municipal saluden les matinades amb un brogit de vida infantil i juvenil. Són els que gaudeixen de l’esplai de la mà d’un equip de joves estudiants. Ja de nou dins el mes de setembre, ens plau informar-vos qui són els que han dut a terme aquesta tasca durant aquest estiu. Són:

Júlia Bernadich: Nascuda a Navés el 13 de febrer de 1992. Actualment, viu a Balsareny. Té el títol de Batxillerat Social i ha dut a terme uns estudis de Cicle Formatiu de Grau Superior en Activitats Físico-Esportives a Sallent i Sant Joan de Vilatorrada respectivament. Actualment, està estudiant Educació Social a la Universitat de Lleida. L’últim llibre que ha llegit és El món groc, d’Albert Espinosa. Practica gimnàstica rítmica.

Helena Santamaria: Neix a Sant Fruitós de Bages el 6 de juny de 1990. Té el títol de Batxillerat Científic i aquest any ha acabat la carrera a la UAB. Actualment, està llegint Brúixoles que busquen somriures perduts, d’Albert Espinosa. És una entusiasta del bàsquet.

Arnald Viu i Soler: Nascut a Balsareny el 12 de setembre de 1990. Té el títol de batxillerat i actualment està cursant els estudis de Filologia Catalana a la Universitat Autònoma. Actualment llegeix Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés. És un enamorat de la música.

Edgar Manteca Vilardell: Neix a Manresa el 14 de novembre de 1990. Té el títol de Batxillerat Social i un Cicle Formatiu de Grau Superior en Activitats Físico-Esportives. Actualment, està cursant el quart curs de Ciències d’Activitat Física i Esport a la Universitat de Vic. Li agrada llegir i, generalment, llegeix llibres de planificació esportiva. En temps de lleure, es decanta pel ciclisme de carretera.

Samantha Hidalgo Guzmán: Nascuda a Manresa el 6 de novembre de 1989. Té el títol de Batxillerat Social-Humanístic. Actualment, començarà el quart curs de Filologia Hispànica. Forma part dels Esplais Castellers i li agrada molt nedar. A l’hora de llegir, li agrada molt Cortázar.

Carmen Valencia Garcia: Neix a Berga el 23 de març de 1988. Té el títol de Batxillerat i un Cicle Formatiu de Grau Superior en Activitats Físiques i Esportives. Actualment, està cursant quart curs del Grau en Ciències d’Activitat Física i Esport a la Universitat de Vic. És monitora de lleure, de natació, de natació per a nadons i socorrista aquàtica. Li agrada viatjar i compartir el seu temps de lleure amb els seus familiars i amics. Li agraden pel·lícules com Posdata te quiero i La vida es bella. Li agrada molt ballar, la gimnàstica i els animals.

Per tal de poder accedir a aquest tipus d’activitat s’ha d’estar en possessió d’una d’aquestes titulacions: Monitor de lleure, Graduat en Magisteri o CFCS relacionats amb l’Animació i l’Esport, i per descomptat, tenir ganes, aptituds de caràcter educatiu i afecció envers les activitats educatives.

L’Edgar i la Carme han estat els coordinadors de l’esplai amb 5 anys i 4 anys d’experiència en el sector, respectivament. Els monitors han estat l’Arnald (3 anys d’experiència), la Júlia (2 anys), l’Helena (2 anys) i la Samantha (2 anys).

El Campus s’ha dividit en tres grups o de vegades quatre. Cada grup ha disposat d’un horari i, dins d’aquest, es porten a terme activitats diferents cada setmana.

Centre Instructiu: resseguint la història

El 16 de juny de 2013, com a preludi de les merescudes vacances, prop d’una cinquantena de persones del Centre Instructiu i Recreatiu van sortir de viatge cap a les comarques d’Osona, la Garrotxa i l’Alt Empordà, recorrent diverses poblacions com Terrades, Sant Llorenç de la Muga i Boadella (a la fotografia, davant del pantà). Seguint l’itinerari previst i després d’un bon esmorzar, es va visitar el Santuari de la Salut de Terrades, de volta romànica, i Sant Llorenç de la Muga, un poble amb trets de fortalesa medieval, amb edificis de pedra vista i amb el riu Muga ben a prop. D’aquesta manera es va continuar fins a l’Alt Empordà fins a arribar a la població de La Jonquera, on es va dinar al restaurant Gran Bufet, amb més de 175 plats per triar. En acabat, es van visitar els locals comercials sota el mateix restaurant i es va emprendre la tornada cap a Balsareny. Felicitar el xofer (Jordi) i la guia (Maria Àngels) per una jornada esplèndida.

De la Carta 74. Alter-economia: Araguaia amb Pere Casaldàliga

Setembre. Tornem de nou amb la nostra activitat reflexiva social, política, esportiva i religiosa. Aquí hi podem trobar l’entranyable reflexió de la carta número 74: Araguaia amb Pere Casaldàliga, “La base de l’economia són les persones, no els diners” d’Arcadi Oliveres.

“Dono les gràcies a l’Associació Araguaia per la invitació —25a trobada— a  aquesta trobada tan especial dels 25 anys. Jo només he estat en algunes trobades, però amb l’associació portem molts anys junts, ja que hem compartit espai a Justícia i Pau i, ara que ens traslladarem, el tornarem a compartir. Gràcies.”

“El tema sobre el que avui m’han demanat que us parli és La base de l’economia són les persones, no els diners. Jo, tal com començo l’article de l’Agenda Llatinoamericana, ja fa molts anys, el 1963, que vaig trepitjar la Facultat de Ciències Econòmiques i vaig rebre l’única definició que em va quedar gravada al llarg de la vida: ‘L’economia és aquella ciència que estudia l’aprofitament dels recursos escassos que ens subministra la natura, per transformar-los i obtenir-ne béns i serveis que siguin útils per cobrir les necessitats humanes’. Malauradament, això no és el que s’ensenya avui a les universitats d’econòmiques, és ben diferent. Per això agraeixo als companys de l’Agenda Llatinoamericana que hagin volgut introduir aquest tema.”

“A les escoles de negocis ensenyen unes maneres de fer que haurien d’estar prohibides. S’hi fan classes d’impostos, ensenyen el millor truc per a l’evasió. S’hi fan classes de banca, ensenyen com es cobren més comissions. S’hi fan classes sobre el sector immobiliari, ensenyen que s’ha d’especular amb pisos... El que importa de l’economia és que tota la humanitat tingui totes les necessitats cobertes, que la terra estigui més ben repartida. La terra, però, no pot produir tot el que se li demana: més cafè, més xocolata, més sucre, i deixar de produir els cereals que necessitem per a l’alimentació. La pobresa té nom: Nestlé, Bayer, Coca-cola, Samso...”

“L’empresa que explota el petroli d’una antiga colònia espanyola a l’Àfrica, Guinea Equatorial, paga al govern de Guinea, cosa que d’altres no feien. Guinea és un país petit, si tot el que guanya el seu govern ho repartís entre els seus ciutadans aquests guanyarien 35.000 dòlars l’any i tindrien una renda per càpita més gran que la nostra. Però guanyen 500 dòlars l’any i els altres 24.500 se’ls queda el president: un sanguinari conegut, ministres, família, amics... I sabeu què en fan, dels diners, aquesta colla de lladres? Constitueixen una societat pantalla i posen els seus diners a Madrid en un banc que es diu Santander, el responsable del qual [...] es diu Emilo Botín.”

El tema, per la seva extensió, reclama ser resumit i el resumeixo en aquest últim paràgraf:

“Res no canviarà si no canviem d’actituds i de valors i fem que es reclami la justícia social massivament. Cal tenir clar que el canvi es troba en nosaltres mateixos i en les accions que emprenguem, tot aprofitant les escletxes que tenim: donar suport al món de les cooperatives, optar per la banca ètica... I així hem de poder caminar cap a una democràcia real i més radical, que aposti per la majoria i que compti amb la participació i l’esforç de tothom.”

Tenca-tanca

Som a l’agost i, després del període de vacances, voldria expressa una curta reflexió d’aquests dies d’estiu: “Un periodista és aquell, ha de ser, la persona que surt al carrer i explica els fets quotidians del dia a dia a una societat lectora en general”. La frase, no exacta però sí molt semblant, la manllevo de Manel Cuyàs, que és un dels habituals columnistes del diari El Punt Avui. Sense pedanteria, ni tampoc falsa modèstia, i gràcies a la meva condició de jubilat, puc sortir cada dia pels carrers. El fet em permet observar i aprendre de persones que fan de la conversa un recull de vivències entre present i passat.

Gairebé tot l’any, acostumo a prendre un cafetó en un establiment molt a prop de casa i, dins d’un conversa, l’altre dia va sortir la paraula “tenca” o “tanca”. Jo sempre he dit “Tenca la porta”, expressió no correcta, tal com em van dir. Fins i tot al principi em resistia a acceptar que és “tanca” i no “tenca”.

Josep Gudayol i Puig

Pau Bombardó

ENTREVISTA

Pau Bombardó Oriol, cap d’estudis de

l’Escola Municipal de Música de Balsareny

Pau Bombardó Oriol va néixer a Barcelona l’any 1959. Va estudiar música al Conservatori Municipal de Barcelona i després també va estudiar al Taller de Músics i a la New School for Social Research de Nova York. Actualment estudia el Grau de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat Oberta de Catalunya. Llegeix força, més aviat assaig, història i biografies que no pas ficció. De tota manera el darrer llibre que ha llegit és una novel·la que moltes persones estan llegint actualment: Victus, d'Albert Sánchez-Piñol. Pel que fa als esports, d'adolescent havia practicat atletisme i ara encara li agrada. Li agrada viatjar però no ho pot fer gaire. De jove, per la seva feina de músic, havia viatjat una mica.

—Pau, com vas arribar a la nostra Escola Municipal de Música?

—Hi vaig arribar a través d'un alumne meu, en Xevi Matamala, que n'era professor. Ell havia de marxar a Barcelona per cursar estudis superiors i va proposar-me per a suplir-lo.

—I això era l’any...

—Era el curs 2003/04.

—La teva dedicació musical sempre ha estat la percussió?

—Professionalment sempre he tocat la bateria. Pel que fa als estils, durant molts temps vaig dedicar-me a la música de jazz, però he fet de tot.

—Ara ets a Balsareny, però has estat professor en altres escoles de música?

—Sí, com a professor he treballat en altres escoles de música.

—En el darrer curs, quants alumnes has tingut?

—Aquest curs he tingut set alumnes d'instrument i d'altres de llenguatge musical i grup instrumental.

—Al llarg de tota una vida amb dedicació al camp musical, quin és l’estímul que et mou per seguir endavant?

—Durant la joventut és interessant treballar en orquestres i grups de tota mena. És el millor estímul i la manera de fruir de la interpretació musical.

—Amb quin cos de professors i modalitats està formada la nostra Escola Municipal de Música?

—Som cinc professors i la directora. Donem classes de clarinet, saxo, violí, guitarra, piano, bateria, llenguatge musical i grup instrumental.

Josep Gudayol i Puig

Meteorologia

Juliol de 2013

Temperatura (ºC)

Mitjana (1 minut)           24,6

Mitjana (min.+màx.)      25,1
Mitjana de mínimes       15,7
Mitjana de màximes      34,4

Mínima                          13,3; dia 15
Màxima                         37,8; dia 26
Mínima més alta           18,9; dia 28
Màxima més baixa        30,9; dia 2

Vent (km/h)

Ventada més alta            54,0 dia 14
Velocitat mitjana               8,1
Recorregut del vent      3.188,3 km

Pressió (hPa)

Màxima                        1.012,7 dia 30
Mínima                995,1 dia 27

La pluja (litres)

Dia 10                1,1

Dia 14                1,0

Dia 17              22,2

Dia 20                3,5

Dia 28               5,7

Total                33,5

Agost de 2013

Temperatura (ºC)

Mitjana (1 minut)           23,5

Mitjana (min.+màx.)      24,2
Mitjana de mínimes       15,4
Mitjana de màximes      33,0

Mínima                          11,1; dia 9
Màxima                         36,3; dia 11
Mínima més alta           20,2; dia 20
Màxima més baixa        25,6; dia 26

Vent (km/h)

Ventada més alta            42,8 dia 16
Velocitat mitjana               8,1
Recorregut del vent      3.443,0 km

Pressió (hPa)

Màxima                        1.010,5 dia 9
Mínima                996,3 dia 7

La pluja (litres)

Dia 7                  1,3

Dia 8                24,9

Dia 16                6,1

Dia 26                4,2

Dia 27             12,2

Dia 28                1,7

Total                50,4

Francesc Camprubí i Jordi Soler

Balsareny a la Via Catalana

L’Onze de Setembre d’aquest any ha suposat la mobilitzazió popular més gran que històricament hi ha hagut mai a Catalunya. Quantificada oficialment amb 1,6 milions de participants, la cadena humana de 400 km supera la gran manifestació de l’any passat a Barcelona, reivindicant Catalunya com a nou Estat d’Europa. Aquest any, l’acte organitzat per l’ANC tenia com a lema ben explícit:”Via catalana cap a la independència”.

El Bages va mobilitzar més de 90 autocars (5.800 participants inscrits) per anar cap a les terres de l’Ebre, demogràficament menys poblades, per ajudar a fer que la cadena no es trenqués. Ben al contrari, hi va haver trams on s’haurien pogut fer tres i quatre cadenes alhora, ja que hi havia gent per dar i per vendre.

Les assemblees de Navàs i Balsareny van organitzar una expedició amb set autocars, cinc de Navàs i dos de Balsareny: unes 400 persones en total, que vam cobrir els trams 136 i 137 de la Via, al terme de l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp). Vam sortir a les 10 del matí.

Feia goig el viatge d’anada, amb la carretera plena de turismes atapeïts de famílies senceres o grups d’amics amb estelades, i a gairebé tots els ponts hi trobàvem persones amb banderes aplaudint i animant. Tot i que durant el camí va ploure bastant, en arribar a l’Hospitalet de l’Infant ja no plovia. Un dels autocars de Navàs va sofrir una avaria, però afortunadament es va poder solucionar i van arribar a lloc a temps. A l’Hospitalet vam poder menjar-nos l’entrepà o el que portés cadascú de casa i passejar una mica per la platja, abans de traslladar-nos cap al tram que teníem assignat.

Allà hi havia gegants i un grup musical animant, i un ambient festiu, familiar, reivindicatiu, democràtic,  pacífic i cívic, amb gent de totes les edats amb samarretes grogues compartint el mateix esperit de la Via. Cap a dos quarts de cinc ens vam anar col·locant ordenadament en fila al voral de la carretera prèviament tallada. La veritat és que, sense estar-hi tan atapeïts com en altres indrets, estàvem molt junts i no podíem pas estirar els braços per donar-nos les mans: era com una sardana inacabable.

A les 17,14 hores, el punt simbòlic de partida de l’acte, mentre a Lleida sonaven les campanes de la Seu Vella, i a molts pobles —com ara Balsareny, tant a l'església com al castell— també repicaven, ens vam agafar de les mans esperant que passessin els fotògrafs oficials que anaven cobrint els diferents trams per poder-ne fer una megafotografia panoràmica des d’Alcanar fins al Pertús. 

Cançons i cants reivindicatius, un escrit a terra amb lletres grans perquè es pogués captar des dels helicòpters, i tot de ràdios portàtils per escoltar les notícies dels altres punts de la Via, fins al discurs de la presidenta de l’ANC. Llavors vam cloure l’acte cantant Els Segadors a cappella, i vam tenir una tornada una mica lenta per l’embús de trànsit que tanta gentada havia generat. Tot va anar molt bé, sense incidents ni entrebancs, i vam poder arribar a casa a quarts d’onze de la nit, cansats però contents d’haver contribuït a fer història en una Diada de la qual se’n parlarà durant temps.

Cal destacar l’excel·lent organització de l’ANC i dels nombrosos voluntaris, i pel que fa als nostres autocars, la bona feina de l’Angie i el Josep, així com dels xofers. Gràcies a tots plegats, tot va anar com una seda.

 

Sarment

Fotos: Sarment, Jacint Orriols, Angie Rovira, Ramon Duocastella

Nova estelada al Serrat del Maurici

Renovació de l’estelada del Serrat del Maurici

Com ja és tradició, l’agrupació local d’Esquerra Republicana de Catalunya i la gent de Balsareny per la Independència (branca local de l’Assemblea Nacional Catalana) van pujar al Serrat del Maurici per renovar la senyera estelada que hi oneja tot l’any. Aquest cop, el temps va ser una mica advers; però, malgrat l’intens ruixat que els va acompanyar, una cinquantena de balsarenyencs van pujar al Serrat a acomplir aquest ritual, amb tambors, cants, parlaments i bon humor. De baixada, i ja sense pluja, es va fer una marxa de torxes fins a la plaça de la Mel, on l’acte es va cloure amb una botifarrada popular.

Sarment
Fotos: Sarment, Jacint Orriols, Angie Rovira, Ramon Duocastella