Saltimbanquis i altres artistes

DE MEMÒRIA (28)

Al temps duríssim d’acabada la guerra, temps de poca amenitat,  hi havia gent que es guanyava les garrofes com podia, anant de poble en poble exhibint les seves habilitats, per dir-ho així, artístiques. Aquests saltimbanquis en solien tenir ben poca, d’habilitat, però la seva rudimentària qualitat servia per amenitzar els dies monòtons del nostre poble, quan passaven. No diré pas que Balsareny fos més avorrit que qualsevol altre poble, però la realitat és que tampoc no era gaire divertit. La situació política no afavoria l’associacionisme i la gent no podia reunir-se per a realitzar activitats recreatives més enllà de les esportives i les organitzades pel règim o per l’Església. Poca cosa. Així, doncs, que aquests passavolants eren ben rebuts.

N’hi havia de moltes menes. En recordo alguns. Així, el primer que va atreure la meva atenció, en els primers anys quaranta del segle passat va ser un zíngar hongarès de barret negre d’ales amples que feia ballar un ós al so d’un pandero. Encara em sembla que el veig, davant de cal Boter, amb l’ós estacat amb una corda en una anella al morro —una prefiguració dels pírcings que avui fan tanta forrolla— i fent-lo ballar, és un dir, amb moviments lents compassats pel tam-tam. Acabada l’exhibició, el vell hongarès passava el barret amb èxit escàs en honor de l’ós Nicolau, nom de l’últim tsar de Rússia, en to de befa. Només recordo haver-lo vist un cop. Tant l’home com l’ós deurien morir de vells no gaire després.

Un dia l’agutzil va fer una crida anunciant una sessió de circ al carrer pel vespre, a la plaça de les Monges. En aquells moments no n’havia vist mai cap. Cap al tard, i pagant una molt mòdica quantitat, els saltimbanquis ens van fer seure en rotllana a terra, sobre la pols, i van començar un espectacle tristíssim el pinyol del qual va ser el clàssic número d’una cabra esquelètica pujant i baixant per una escala de tisora al so esquerdat d’una trompeta abonyegada. Una presa de pèl.

De tant en tant, els carrers del poble s’alegraven amb les músiques d’un piano de maneta. Aires de sarsuela i de xotis tocats amb aire que feien de bon escoltar. L’instrument estava situat en un carret i decorat amb gràcia. L’artista, naturalment, feia passar el platet per la seva dona o qualsevol altre ajudant. Quan, per Madrid bàsicament, l’atzar m’ha deixat sentir algun piano de maneta, aclucant els ulls he revist els carrers pedregosos del Balsareny de la meva infantesa.

Un altre passavolant força freqüent era l’anomenat «Traga-ranas», un home l’espectacle del qual consistia a empassar-se granotes vives davant del públic dels cafès del poble. Ara certs restaurants ofereixen anques de granota —no és pas la meva debilitat—. El nostre artista se’n feia un tip, amb granotes senceres que els nois del poble li anàvem a caçar a la riera del Mujal, prop de la palanca, a canvi d’una modesta retribució (deu cèntims?, un ral?, una pesseta?, no ho recordo bé). Espectacle, el del nostre home, realment repugnant i que dóna un xic la mesura de la misèria ambient.

A cal Boter tenien una sala annexa on oferien sovint espectacles propis d’adults d’artistes passavolants. Així i tot, els menors hi assistien sense dificultats. Jo no. Els meus pares no m’ho haurien permès mai, així que ja no vaig ni provar-ho. Per tant, tot el que ara seguirà és allò que jo sentia explicar a alguns companys o, més sovint, a la barberia quan m’anava a tallar els cabells. Els espectacles de cal Boter eren variats, segons l’artista tronadet que passés pel poble. Podia ser espectacle de cançó moderna a càrrec de «vici-tiples» no arribades més amunt o en franca decadència, amb caràcter  de revista i un punt de picantor atrevit que avui faria petar de riure. Però que aleshores, davant la repressió moral de l’època, portaven els homes a esbravar-se, més de pensament que res. Altres espectacles eren de jocs de mans i altres diversions. Un que va fer força rebombori va ser l’actuació d’un hipnotitzador que durant l’actuació ordenava als presumptes hipnotitzats que fessin coses grotesques o procaces, com és ara abaixar-se els pantalons. El rebombori venia tant dels fets en si com perquè les persones escollides eren d’una determinada posició i tothom se’n reia.

Segur que me’n deixo alguns: la memòria arriba fins on arriba i de tot allò ja fa molts anys. De quan Balsareny es divertia com podia i els saltimbanquis i altres artistes hi ajudaven. I vivien del que feien, que ja és dir. Penseu que la televisió encara trigaria uns quants anys a arribar...

Jordi Planes

Fotos baixades d'Internet: no corresponen a Balsareny