Sarment: Balsareny a la Via Catalana

L’Onze de Setembre d’aquest any ha suposat la mobilitzazió popular més gran que històricament hi ha hagut mai a Catalunya. Quantificada oficialment amb 1,6 milions de participants, la cadena humana de 400 km supera la gran manifestació de l’any passat a Barcelona, reivindicant Catalunya com a nou Estat d’Europa. Aquest any, l’acte organitzat per l’ANC tenia com a lema ben explícit:”Via catalana cap a la independència”.

El Bages va mobilitzar més de 90 autocars (5.800 participants inscrits) per anar cap a les terres de l’Ebre, demogràficament menys poblades, per ajudar a fer que la cadena no es trenqués. Ben al contrari, hi va haver trams on s’haurien pogut fer tres i quatre cadenes alhora, ja que hi havia gent per dar i per vendre.

Les assemblees de Navàs i Balsareny van organitzar una expedició amb set autocars, cinc de Navàs i dos de Balsareny: unes 400 persones en total, que vam cobrir els trams 136 i 137 de la Via, al terme de l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp). Vam sortir a les 10 del matí.

Feia goig el viatge d’anada, amb la carretera plena de turismes atapeïts de famílies senceres o grups d’amics amb estelades, i a gairebé tots els ponts hi trobàvem persones amb banderes aplaudint i animant. Tot i que durant el camí va ploure bastant, en arribar a l’Hospitalet de l’Infant ja no plovia. Un dels autocars de Navàs va sofrir una avaria, però afortunadament es va poder solucionar i van arribar a lloc a temps. A l’Hospitalet vam poder menjar-nos l’entrepà o el que portés cadascú de casa i passejar una mica per la platja, abans de traslladar-nos cap al tram que teníem assignat.

Allà hi havia gegants i un grup musical animant, i un ambient festiu, familiar, reivindicatiu, democràtic, pacífic i cívic, amb gent de totes les edats amb samarretes grogues compartint el mateix esperit de la Via. Cap a dos quarts de cinc ens vam anar col·locant ordenadament en fila al voral de la carretera prèviament tallada. La veritat és que, sense estar-hi tan atapeïts com en altres indrets, estàvem molt junts i no podíem pas estirar els braços per donar-nos les mans: era com una sardana inacabable.

A les 17,14 hores, el punt simbòlic de partida de l’acte, mentre a Lleida sonaven les campanes de la Seu Vella, i a molts pobles —com ara Balsareny, tant a l'església com al castell— també repicaven, ens vam agafar de les mans esperant que passessin els fotògrafs oficials que anaven cobrint els diferents trams per poder-ne fer una megafotografia panoràmica des d’Alcanar fins al Pertús.

Cançons i cants reivindicatius, un escrit a terra amb lletres grans perquè es pogués captar des dels helicòpters, i tot de ràdios portàtils per escoltar les notícies dels altres punts de la Via, fins al discurs de la presidenta de l’ANC. Llavors vam cloure l’acte cantant Els Segadors a cappella, i vam tenir una tornada una mica lenta per l’embús de trànsit que tanta gentada havia generat. Tot va anar molt bé, sense incidents ni entrebancs, i vam poder arribar a casa a quarts d’onze de la nit, cansats però contents d’haver contribuït a fer història en una Diada de la qual se’n parlarà durant temps.

Cal destacar l’excel·lent organització de l’ANC i dels nombrosos voluntaris, i pel que fa als nostres autocars, la bona feina de l’Angie i el Josep, així com dels xofers. Gràcies a tots plegats, tot va anar com una seda.