Balsareny avui

Una societat més oberta, 

pel Dr. Cañellas

Ho sabem tots, cada dia són més les persones que arriben a una edat avançada i necessiten atencions i un acurat seguiment per tenir una millor qualitat de vida.

Fa uns dies que, sota l’organització del col·lectiu d’infermeres del CAP Balsareny-Navàs, junt amb el servei d’assistència social de l’Ajuntament de Balsareny, va tenir lloc al Casal de la Gent Gran una xerrada del metge de capçalera Dr. Josep Cañellas.

«El món en què ens movem està format per una societat poc oberta. Sí, ens cal fer una societat més oberta que ens permeti trencar amb un seguit de prejudicis que només ens porten a un tancament inoportú». Inoportú i contràriament erroni, ja que el mateix ens resta per poder tenir un comportament solidari amb el col·lectiu de la gent gran que necessiten cuidadors. Aquelles prestacions que, per raons d’edat, com prestacions diverses per malalties, s’han de poder veure complementades amb ajudes dels cuidadors.

Cañellas va explicar el significat i les prevencions sobre les possibles malalties que amb el pas dels anys tots tenim risc de contreure. Amb uns exemples molt pròxims (de casa dels seus pares, a Terrassa) Cañellas es va centrar, entre moltes altres malalties, en el camp de l’Alzheimer.

Finalment i en el torn de preguntes, com que generalment el nom de les malalties correspon al cognom del qui ha estat el primer en contraure-la, el que signa junt amb la quarantena de persones assistents a l’acte, vam poder saber que el senyor Alzheimer, en aquesta ocasió, no va ser el primer de patir-ne aquesta malaltia. Amb aquesta participació, Cañellas va donar suport a aquest col·lectiu organitzador del CAP Balsareny-Navàs.

Josep Gudayol i Puig

‘El Bicho’, un pseudònim guanyador

«Érem una família de quatre germans nascuts en un petit poblet sota Montserrat. A l’hora present només restem dos germans, els dos que eren més gran ja són traspassats. Els records de la meva infància han estat per a mi molt curts; era molt petita en els anys de la Guerra Civil. Recordo que la meva mare, quan sentia les sirenes, corria a posar-nos un pal a la boca i ens deia que el subjectéssim forçant les dents perquè aquestes no ens caiguessin. Jo un dia li vaig demanar: “Mare, per què un pal entremig de boca i dents?” i ella em va respondre que passava un avió que en deien “la Pava” que tirava bombes, i era tant el soroll i el retruc que feien que amb les dentetes ens podríem mossegar la llengua».

Aquesta és la presentació del relat en prosa que va ésser mereixedor del primer premi del Concurs Literari de Sant Marc corresponent al grup de persones de més de 60 anys amb el títol de Records d’infància, signat amb el pseudònim «El Bicho». El premi va ser lliurat a la Biblioteca Pere Casaldàliga per la Festa Major de Balsareny d’enguany.

«Quan vaig complir els sis anys ens vam traslladar a viure en un poble de la província de Lleida on coneixíem una família castellana com nosaltres. Allà la meva mare i el meu germà van poder treballar en feines del camp (quan n’hi havia). La meva germana, més gran que jo, demanava per les cases per poder menjar. Així ens ho compartíem i puc dir que mai no ens va faltar el necessari per subsistir; fins i tot teníem sempre un mos de pa. El meu germà i jo érem els petits, i anàvem a l’escola. De la meva mestra no en guardo gaire bon record, ja que m’obligava a netejar la classe i fins i tot si calia havia de netejar l’estufa.

Recordo un fet. Teníem a casa una tia, germana del meu avi, que tenia cura de nosaltres mentre la mare treballava. Un matí algú va donar-nos unes mongetes, i a la tia li va semblar que serien bones per als nens, i allargarien més si les barrejava amb trossets de col. Ella, a corre cuita, se’n va anar a un hort i va robar una col. Uns guàrdies civils la van veure, o algú els ho va dir, i la van renyar dient-li que “eso es una vergüenza” i va haver de pagar-ho anant dos dies a la presó.

Les coses no vénen mai soles. La meva germana i jo vàrem agafar el tifus, cosa molt corrent en aquells temps. Un d’aquells dies varen venir a casa uns guàrdies civils. Van entrar on érem nosaltres, i ens va demanar tres o quatre vegades on era el meu pare. Jo ni ho sabia (no m’havien explicat mai que era al front), però em vaig posar tan nerviosa que enfadada els vaig dir: “Ni que lo supiera no se lo diría”. Un d’ells em va dir: “¿Quieres que te dé una bofetada por haber contestado mal?”. Jo li vaig contestar: “¿Y si yo lo denuncio por pegar a una menor de edad, enferma y en la cama, qué?”. Van marxar. I un d’ells marxava rient. La meva mare es va enfadar molt amb mi. Em va dir: “eres un bicho raro”, i jo, com que ignorava els temps que estàvem vivint, encara li vaig dir a la mare que si el guàrdia es tornava a ficar amb mi, me les pagaria.

Un altre dia al col·legi ens van dir que, per un dia senyalat, havíem d’anar ben mudades (cosa difícil en aquell temps), perquè venia el bisbe Tarancón. Jo vaig anar-hi amb un vestidet net i planxat i espardenyes; no tenia res més. Ens van fer portar una bandereta groga i blanca per anar a rebre’l. Quan des del rengle on estàvem totes una darrera de l’altre, vaig veure un plàtan a terra, jo que m’ajupo per agafar-lo i, de cop la mestra em va ventar una bufetada i al davant meu es va girar una nena i em va dir “castellanufa”. Vam començar de nou a caminar i vaig voler venjar-me de la nena que m’havia insultat, li vaig posar un peu entre els seus i va caure ben llarga.

Aquell mateix dia a la tarda ens va arribar la notícia que traslladaven la mestra a un altre lloc de Lleida. Al matí següent, dia del comiat, de bon matí vaig agafar una mena de pasta que enganxava i com que era transparent en vaig posar al volt de la cadira de la mestra. Ella, en arribar, va seure i va dir-nos que marxava i ens va adreçar unes paraules. Quan va voler posar-se dreta no va poder, perquè part de la cadira la duia enganxada al cul. Va haver de treure’s la bata i deixar-la a la cadira. Va dissimular bastant i no va buscar culpables; potser s’ho va agafar com una broma, cosa no gaire habitual en ella.

Aquestes són anècdotes que recordo ara que sóc gran i tinc temps per reflexionar-hi. Em pregunto: les meves entremaliadures eren pròpies de l’edat? O bé, en aquells anys i moments, eren producte de supervivència?

El Bicho»

Josep Gudayol i Puig

Roda de corals del cinquantè aniversari

Música, veu, història, tradició, amistat... Són valors que en tot el llarg cinquantenari de la Coral Sant Esteve de Balsareny omplen els cors de pobles i persones. Valors d’entitats, entitats vives.

En ple cicle de celebració de l’aniversari, el passat 19 de maig de 2013 a les sis de la tarda a la sala Sindicat, va tenir lloc una Roda de Corals conjunta amb les corals convidades: la Coral l’Esplai de Súria i la Coral la Fònica de Freixinet. A l’acte hi varen ésser presents personalitats de la Federació Catalana en el Cant Coral (FCEC).

Josep Gudayol i Puig