Un deute raonable o curt?

EDITORIAL

El passat 2 de maig, el diari ‘Regió7’ publicava un quadre, amb el rànquing de l’endeutament públic de tots els municipis de la setena regió, extret de fonts del Ministeri d’Economia i Hisenda referides a tot l’estat.  L’endeutament inclou els crèdits financers, els valors de renda fixa i els préstecs o crèdits transferits a tercers que les administracions locals han de retornar a bancs i caixes. No cal dir que aquesta dada, tota sola, pot ser enganyosa, ja que no té en compte l’altra pàgina del balanç, els ingressos. És obvi que un ajuntament ha d’endeutar-se per poder fer obres públiques, i que la mare dels ous està en la capacitat de pagar el deute a temps si compta amb ingressos suficients —impostos, taxes, subvencions— que li permetin eixugar-lo i no pas incrementar-lo. Però, feta aquesta salvetat, i atès que per als ajuntaments tampoc no és fàcil de trobar recursos sota les pedres —a part de les migrades taxes que alguns puguin recaptar a expenses de l’economia de les entitats per l’ús cultural de certs locals públics—, creiem que pot ser interessant de fer-hi un cop d’ull.

A nivell estatal, segons dades de l’AIS, Madrid és el municipi més endeutat en termes absoluts, amb més de 6.450 milions d’euros, seguit de Barcelona amb 1.200 milions i de València amb 890 milions; a continuació vénen Saragossa amb 748 milions euros, Màlaga amb 740 milions euros i Sevilla, que s’acosta als 500 milions d’euros. Però és clar que cal mirar les xifres, no tan sols en valors absoluts, sinó en relació al nombre d’habitants de cada municipi.

Centrant-nos en les nostres comarques, veiem que Aguilar de Segarra, amb només 2 milions de deute per a 285 habitants,  és el segon municipi més endeutat de l’estat en termes relatius (8.514 euros per cap, només superat pel burgalès Monasterio de la Sierra, amb 8.520). És un problema que tenen els municipis de pocs habitants: també Capolat, Pujalt i Sant Jaume de Frontanyà superen els 4.000 euros per barba, amb deutes força inferiors; però Capolat té 85 habitants, Pujalt en té 208 i Sant Jaume de Frontanyà tan sols 17. Els 79,6 milions de deute de Manresa li representen 1.040 euros per cada un dels seus 76.589 habitants, per sota dels 1.286 de Berga, que té un deute de 21,9 milions per a 17.018 habitants, i d’Igualada, amb 1.462 euros per càpita, fruit d’un deute de 57,2 milions per a 39.091 ciutadans. Moià, en el seu particular viacrucis, té un deute de 8,3 milions, 1.448 euros per habitant.

I Balsareny? Doncs els balsarenyencs devem 282 euros per barba, per un deute de 985.000 euros entre 3.492 veïns. És una xifra raonable, si comptem que estem per sota del que deuen Calaf (790 euros per cap), Cardona (754), Sallent (636), Castellgalí (595), Súria (541), Puig-reig (480), Solsona (439), Gironella (419), Montmajor (385), Guardiola de Berguedà (336) i Olesa de Montserrat (294), entre altres, i estem empatats amb Bagà. Això sí, devem més calés que els de Sant Vicenç de Castellet (258 euros per persona), Abrera i Sant Feliu Sasserra (239), Castellar de N’Hug (225), Sant Llorenç de Morunys (213), Artés (149), Avià (146), Monistrol de Montserrat (128), Callús (93), Navàs (75), Santa Maria d’Oló (59) o Avinyó (28), entre altres; i encara trobem que municipis com Rajadell, Vilada, Viver i Serrateix o Gaià no deuen ni un cèntim.

Insistim: això sol no vol dir res. Que un municipi no tingui deutes potser només vol dir que fa ben poca cosa o no fa res (o que els hagi tocat la loteria); mentre que un ajuntament que s’endeuti amb prudència i bon criteri pot ser  que inverteixi en creixement futur, sempre que ho pugui pagar. El cas de Moià, intervingut per l’Estat, fóra paradigmàtic d’una pèssima gestió passada que estan patint els gestors presents, i els ciutadans de retruc.

Balsareny té 3.492 habitants, i segons l’Idescat la mitjana d’atur de l’any 2012 era de 290, un 12,66% sobre la població activa: una xifra que contínuament va en augment i no té pinta de baixar. Vist així, potser l’endeutament municipal no és excessiu, i qui sap si fins i tot hom el podria considerar escàs, si el capital s’apliqués de forma creativa a crear llocs de treball o a generar o millorar infraestructures que en poguessin generar. La veritat és que els ciutadans no sabem què es fa ni què es deixa de fer. L’Ajuntament no s’explica i l’oposició tampoc. Els uns es limiten a gestionar sense gaires recursos ni idees, i els altres els deixen fer perquè tampoc no semblen tenir dintre el sarró solucions a curt termini. Així, tots plegats anem fent la viu-viu, sobrevivint com bonament podem, sense il·lusió i sense informació. Passant, cada cop amb una xarxa més precària, la corda fluixa del dia a dia.

CCB