S’acosten uns nous comicis, aquest cop a les Corts espanyoles. Unes eleccions que neixen marcades amb un to de resignació, perquè les enquestes estan anunciant una victòria aclaparadora de la dreta espanyolista més retrògrada. Aprofitant el malestar general per una crisi que creix sense parar, el PP es disposa a aplegar còmodament els fruits d’una collita abundosa, sense ni tan sols haver explicat —se’n guarda prou— quin programa té per fer front als greus problemes econòmics del país. De solucions, no se’n coneixen a curt ni a mitjà termini, i pel que s’ha vist en comunitats on ja governen els populars, les retallades començaran per les competències autonòmiques: la llengua pròpia de les comunitats que en tenen una de “diferent”, les televisions autonòmiques, la cultura... i continuaran per potenciar la privatització en àrees tan sensibles com l’ensenyament o la sanitat, les presons o la policia. Tot amanit amb el discurs aznarià, ara ja obertament expressat, de difuminar l’estat de les autonomies, reduir competències i anar reunificant l’Estat. En nom de la racionalització de la despesa: ara els reca, aquell “café para todos” que es van inventar en el seu dia per aigualir la reivindicació nacionalista de catalans i bascos; però qui més rebrà serem els catalans —ja que el concert econòmic basc, ni el PP ni el PSOE no l’han trobat mai discutible, mentre s’oposen a estendre’l a altres comunitats.
Enfront d’aquest panorama, un PSOE resignat que deriva a posicions més d’esquerra, per contrast amb les que el seu govern ha hagut d’anar posant a la pràctica, obligat pels mercats i pels socis rics —i dretans— de la UE. El PSC, afeblit pels revessos electorals, ajorna el seu necessari debat intern i tanca files, intentant aprofitar el malestar general per carregar alhora contra CiU i contra el PP, des de l’eterna bandera d’un federalisme que els seus socis de Madrid ignoren. CiU, resignant-se també davant les enquestes a no tenir potser cap paper decisiu en el futur govern, vol i dol: ara marca distàncies amb el populars, adés s’ofereix a formar part d’un govern del PP a canvi d’alguna engruna de pacte fiscal (el tradicional “peix al cove”, que amb una majoria absoluta dels populars no arribaria a xanguet). ERC, que sí que ha fet els deures de la renovació interna, fa front, amb Reagrupament però sense SI, a uns comicis-pont on ja estaran contents si obtenen un escó testimonial. I ICV-IU estan en una tessitura semblant, defensant uns valors d’esquerra que no encaixen amb el fet d’haver donat, a Extremadura, on eren decisius, el govern al PP. L’onada popular espanta, perquè en aquesta bugada es poden perdre molts llençols.
No són exactament les nostres eleccions, però ens hi juguem molt. Per això, com sempre i més que mai, cal que exercim el nostre dret. Que votem la formació que més s’ajusti al model de societat que desitgem per al nostre país i per a tot l’Estat, ja que en formem part. I sobretot, cal que no abdiquem del nostre dret a fer sentir la nostra veu, no tan sols a les urnes, sinó al carrer, en la protesta contra tot allò que no estigui bé, i a través de tots els mitjans pacífics al nostre abast: amb l’associacionisme popular, donant sempre testimoniatge de les nostres idees i reaccionant amb fermesa davant la pluja d’atacs, oberts o més subtils, que anirem entomant a galta i galta. Mantinguem-nos ferms i amb l’ull viu.
Perquè no tot sigui negatiu, recordem que el Baròmetre d’Opinió Pública (juny 2011) donava més d’un 55% de vots afirmatius a un referèndum per la independència de Catalunya; i el motiu principal per votar sí no era identitari, sinó econòmic: l’aprofitament de l’espoli fiscal (22.000 milions d’euros anuals en impostos que se’n van i no tornen) per aixecar l’economia del nostre país. Com que les coses pinta que aniran encara a més mal borràs, potser aquest índex creixerà davant l’evidència. En aquest sentit, creiem que estaria bé que l’Ajuntament de Balsareny, com ja han fet altres consistoris, entre els quals el de Manresa, participi en la creació d'una “associació d'ens locals, amb l'objecte de defensar l'assoliment dels drets nacionals que corresponen a Catalunya i promoure l'exercici del Dret a Decidir". Aquesta associació permetrà que la ciutadania de Catalunya pugui expressar i fer respectar la seva veu, després de la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que va desvirtuar la decisió lliurement expressada pels catalans en referèndum legal i lliure. El dret a l'autodeterminació és un principi fonamental dels drets humans, tal com recull la carta de les Nacions Unides i també el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, ratificat per l'Estat espanyol el 27 de juliol de 1977.
Mentrestant, votem amb seny i no ens rendim davant les adversitats. Com deia el president Companys, tornarem a lluitar, tornarem a sofrir... I com cantava Dylan, tots junts vencerem algun dia. No perdem la fe, ni el rumb, ni el seny.
CCB. Octubre 2011
