El Capità Raymond i la Resistència francesa

 

Ramon Vila, Caracremada (Wikimedia Commons)

 
Recentment, França i d’altres nacions europees han celebrat el 80è aniversari del Dia de la Victòria a Europa, 8 de maig,  per retre honor als qui van lluitar i donar la seva vida en la Segona Guerra Mundial. Aquests actes commemoratius, a més de l’alliberament d’Europa rememoren la fi de l’autoritarisme i el restabliment de la llibertat i de la democràcia.
 
El propòsit d’aquesta publicació es limita a donar a conèixer alguns dels fets més rellevants o coneguts que va realitzar Ramon Vila Capdevila, Caracremada, en l’alliberament de França. Va bregar amb ànim bel·licós contra els ocupants nazis. Les seves accions, molt reconegudes Pirineus enllà —es va guanyar el respecte de combatents i guerrillers, independentment de la seva ideologia (comunistes, anarquistes) o de la seva nacionalitat (espanyols, francesos...)—, tal vegada no són tan conegudes aquí o, fins i tot, són ignorades pel comú, com ara els fets esdevinguts en anys posteriors quan rondava com a llop solitari pels boscos del nostre entorn, per aquí i per allà.
 
“L’acció dels maquis va permetre retardar l’avanç dels alemanys i, algunes vegades, fins i tot, destruir o neutralitzar del tot el seu potencial militar” (Dwight D. Eisenhower, comandant suprem de les Forces Aliades).
 
Vegem què va passar.
 
La primavera de 1940 els alemanys van envair França. Davant la desfeta de l’exèrcit francès, el mariscal Pétain va proposar un armistici a l’Alemanya de Hitler. El pacte de cessació de les hostilitats dividia el territori francès en dos: el nord i  l’oest seria zona ocupada per l’exèrcit del Tercer Reich, mentre que bona part del sud, (zone non-occupée, també anomenada “nono”) continuaria sent territori francès. Aquí, a la ciutat de Vichy, Pétain, acusat de col·laboracionista, va establir el seu règim.
 
En aquesta zona no ocupada, teòricament lliure i sobirana, rondava Ramon Vila Capdevila com a combatent clandestí; feia tasques de passador ajudant a creuar els Pirineus els que fugien dels nazis. Els maquis com a grup de guerrillers contra l’ocupació alemanya encara estaven en fase molt embrionària, poc desenvolupada.
 
El 1942, però, Ramon Vila fou detingut pels alemanys, per anar sense documentació, i empresonat a la ciutadella de Perpinyà. Aquí, conscient de la situació crítica en què es trobava, li assaltaven els presagis més inquietants i tenebrosos: l’extradició funesta a la  jurisdicció de la dictadura franquista o el seu confinament en un lúgubre camp d’extermini nazi.
 
S’agafà in extremis a la seva darrera taula de salvació: molt probablement per la seva complexió hercúlia,  els alemanys li proposaren d’integrar-se en l’organització Todt. Aquesta fou creada pel règim nazi per a la construcció de diferents infraestructures, civils o militars, a càrrec de mà d’obra forçada o esclavista integrada principalment per presoners de guerra, interns dels camps d’extermini, civils detinguts en territoris ocupats... i amb unes condicions de treball inhumanes, plenes de penalitats. Finalment, acceptà, com a mal menor, traslladar-se a fer treballs forçats a la mina de bauxita de Bédarieux (Erau, Hérault en francès).
 
Aquí hi va estar un temps fins que la Résistance li va fer saber que la Gestapo li anava al darrere. Va fugir i va entrar al maquis de Limousin, dins la xarxa Menoussier, prop de Llemotges, encarregada de recuperar les armes llançades en paracaigudes per les forces aliades. 
 
Poc abans del desembarcament de Normandia, el juny de 1944, es va unir al grup de Francs-Tireurs et Partisans (FTP) comandat pel coronel Bernard Le Lay a l’Haute-Vienne. El grup tenia la seva base al bosc de Rochechouart, maquis de Pressac, i la seva zona d’intervenció abastava la localitat de Saint-Junien i s’estenia fins ben entrada la Charente (departament situat en la regió de Nova Aquitània, la capital del qual és Angulema) D’entre els diferents grups  de la Resistència, el de Ramon Vila és probablement el que va causar més dany i destrucció a l’exèrcit alemany, tant en homes com en armament. Fins i tot, la seva excepcional audàcia el va portar a realitzar algunes de les accions bèl·liques en solitari, d’altra banda, fet no gaire sorprenent, ja que encaixa del tot amb les seves conviccions i el seu capteniment d’esperit lliure i independent.
 
Després del desembarcament de les forces aliades a Normandia el 6 de juny de 1944, Ramon Vila i el seu grup van participar en operacions contra la divisió Panzer-SS Das Reich de trànsit cap a Normandia. Els serveis d’intel·ligència dels aliats van idear diferents plans de sabotatge per a facilitar les operacions militars després del desembarcament del dia D. El grup de Ramon Vila tenia assignat el “pla verd” o sabotatge de les línies ferroviàries, amb la finalitat de retardar l’arribada de reforços a l’exèrcit alemany del front de Normandia. Ramon Vila, encapçalant el seu grup, va posar al servei de la Resistència la seva experiència i destresa amb els cartutxos de dinamita, fruit del seu aprenentatge en les mines de Fígols.

Així, el 7 de juny  van sabotejar el viaducte que comunicava Llemotges i Angulema i l’endemà van ocupar l’ajuntament de Saint-Junien.  La seva acció més coneguda, sobretot per les repercussions que va tenir, fou la voladura d’un tren ple de soldats de la famosa, per sanguinària i brutal, Divisió Panzer SS Das Reich. Aquesta divisió va lluitar en les crues batalles del front rus i part d’aquesta divisió va ser traslladada al front oest, justament per intentar repel·lir el desembarcament dels aliats a Normandia.
 
La represàlia no es va fer esperar: el dia 10 de juny el general SS Heinz Lammerding massacra la població d’Oradour-sur-Glane. Cal afegir que Lammerding va ordenar devastar el poble d’Oradour-sur-Vayres, però el comandament de la unitat es va equivocar, es diu que per una lectura errònia del mapa, i va convertir en ruïna l’altre Oradour. Hi ha historiadors, però, que desmenteixen aquesta teoria.

Aquell dia atziac de juny, els soldats de la divisió Waffen-SS Das Reich van encerclar el poble amb el pretext de realitzar un control rutinari d’identificació. Després d’aplegar els veïns dins el recinte ferial, els homes van ser conduïts a garatges, granges i altres edificis, mentre les dones i criatures a l’església. Els homes van ser afusellats, alhora que, amb explosius, van destruir l’església per, tot seguit, calar-hi foc. Tot plegat, 643 víctimes civils innocents van ser  executades i cremades pels soldats. L’objectiu fou inspirar terror per dissuadir els ciutadans de donar suport a la Resistència. Fou l’atac més mortífer sobre la població civil durant la Segona Guerra Mundial: una tragèdia, encara avui, gravada en la memòria col·lectiva del país veí.
 
Assabentats de la massacre, Ramon Vila i el capità Marc de l’Armée Secrète (AS) llancen una acció de contra represàlia contra la divisió Das Reich, acantonada a Oradour-sur-Vaynes. Van combatre amb fúria, aferrissadament, per acabar aniquilant les SS. Els guerrillers van decidir pagar als ocupants alemanys amb la mateixa moneda.
 
El 18 de juliol, un tren va irrompre entre Rochechouart i Oradour-sur-Vayres, però davant el  sabotatge de les vies, el comboi va retrocedir fins a l’estació d’Oradour i fou aquí atacat pels combatents de la Résistance. Poc després, l’u d’agost, Ramon Vila i el seu grup van participar victoriosament en la defensa de la ciutat de Chabanais, prop de Saint-Junen, atacada pels nazis. Més tard, del 12 al 21 d’agost van lluitar fins aconseguir l’alliberament de Llemotges.
 
Vegem com es va viure l’alliberament, segons el testimoni del veí de Rochechouart, Alain Zweibaum:
 
“El dissabte al matí fou un brogit el que ens va desvetllar a tots. Però no hi havia manera de tornar a agafar el son. No només pel soroll, sinó també perquè restàvem emocionats amb la idea que tal vegada se n’anaven. Encara vam fer passar força estona abans de tirar amunt les persianes. Els soldats alemanys havien fotut el camp. I després, la gent va sortir i tothom parlava amb tothom. Va ser com si haguéssim guanyat la guerra. A la tarda, van ser els maquis de les FTP els qui van arribar i [...] ens van dir que, a hores d’ara, Rochechouart ja era lliure.”

Ramon Vila als anys 1930 (Arxiu J.Craviotto)

 

Un cop alliberada l’Alta Viena, la lluita continua i sense pausa Ramon Vila es va incorporar al batalló Llibertat, format per combatents espanyols, la majoria dels quals llibertaris de la CNT, procedents d’unitats Francs-Tireurs et Partisans (FTP) o de les Forces Françaises de l’Intérieur (FFI). Aquesta unitat fou creada per Charles de Gaulle i aplegava tots els moviments armats antifeixistes de qualsevol ideologia i nacionalitat que operaven clandestinament a França. El batalló Llibertat es va organitzar a Villeneuve-sur-Lot (Òlt i Garona, Lot-et-Garonne en francès) durant l’agost del 1944. En aquesta unitat Ramon Vila ocupà el grau de capità amb el nom de capità Raymond. El batalló Llibertat  i el batalló basc Gernika van combatre molt activament, amb fúria impetuosa i tenaç, fins  el maig del 1945, en la bossa de l’Atlàntic fins a sotmetre els darrers reductes alemanys de l’estuari de la Gironda: Royan, Pointe de Grave i de l’illa d’Oléron.
 
Un cop alliberada França dels nazis,  Ramon Vila fou felicitat diverses vegades pels alts comandaments militars francesos pel comportament exemplar i heroic dels seus maquis. El govern reconeixent que “Cet homme fût toujours à l’avant-garde du combat et a participé à la libération de diverses villes du centre”, li va concedir la Legió d’Honor, condecoració que Ramon Vila va refusar.
 
Finalment, els membres del batalló Llibertat foren desmobilitzats davant la negativa de seguir servint l’exèrcit francès. I és que el propòsit  del capità Raymond (i d’altres maquis) era un altre: “Tornaré a Espanya. Allà la lluita encara no s’ha acabat”. 
 
Joan Craviotto

BIBLIOGRAFIA

RAFANEAU-BOJ, Marie-Claude: Los campos de concentración de los refugiados españoles en Francia (1939-1945). Omega: Barcelona, 1995

Revue “Rochechuart. Ma cité” nº 59, novembre 2024

SARDANS, Jordi: Entrevista a Joan Busquets Verges.  www.elpou.cat, 29 d’octubre de 2019  

Presentació del vídeo ‘La colònia de Vilafruns’

 

En el marc de les Festes de Primavera, l’Associació Els Ametllers – Casal Cívic de Balsareny va acollir la projecció del vídeo La colònia de Vilafruns, que podeu veure a YouTube buscant-lo amb aquest mateix títol, i també en aquest enllaç al web de Memòria de Balsareny, que continua recollint vivències sobre fets i espais que han format part del nostre entorn.
 
El reportatge es va poder realitzar gràcies als testimonis de Juan Aguilera García, Juan Carlos Reposo Charneco, Cándido Nogales Meniz, Conchita Vázquez Carneiro, Juan Ribas Baquedano, Natividad Murillo Lancharro i Miguel Díaz Valverde, que van viure a la colònia i hi van compartir records personals i col·lectius. La introducció del vídeo va anar a càrrec d’Abel Artigas Garcia. També es va fer una menció especial a la tasca del Santi García i la Nati, que van ser grans impulsors de les activitats culturals i de lleure al barri.

 
El vídeo comença amb una breu explicació de l’organització urbanística del recinte: des de la zona dels xalets dels directius i tècnics fins al barri obrer, amb pisos i casetes de planta baixa. El focus principal se centra en aquest últim, ja que hi residien unes 600 persones, creant una autèntica comunitat.
 
Els participants recorden l’arribada a la colònia i els serveis que oferia: l’economat, dues botigues, el repartiment de llet, els forners que hi anaven, un marxant de fruita, autocars de l’empresa per anar a comprar o al cinema de Sallent, i el transport escolar cap a Balsareny quan es va tancar l’escola del barri.
 
També s’hi descriu l’activitat social: el bar, centre de reunió dels miners i de les famílies, amb futbolins, màquines de jocs i música; i el “quiosc” del Laureano, punt de trobada per als joves. L'església acollia casaments i comunions, i el telèfon comunitari era un servei imprescindible. Fins al 1963 hi va haver escola pròpia amb mestres contractats per l’empresa, i a partir de 1974 es va iniciar el transport escolar a l’Escola Guillem de Balsareny. 

 
El vídeo també recupera el record dels jocs infantils, les festes de Santa Bàrbara i la revetlla de Sant Joan, així com la tradicional Cavalcada de Reis. Es remarca el fort sentiment de comunitat i solidaritat, especialment visible durant les festes, i també en les vagues de la Mina.
 
Gràcies a figures com el Santi, es van organitzar sortides amb la quitxalla, partits de futbol i activitats que donaven identitat pròpia al barri. L’Associació de Veïns del barri va promoure teatre, cinema, festes populars, xerrades i millores urbanes. El teatre hi va tenir un paper clau: les obres es preparaven durant l’hivern i s’estrenaven per Santa Bàrbara, amb participació als Festivals d’Estiu i la Festa Major de Balsareny.
 
Els testimonis també van recordar amb agraïment l’atenció sanitària que rebien: els metges —Sánchez, Vicens, Cañellas i Pujades— visitaven malalts fins i tot de nit o en festius, i el servei de practicant també era proporcionat per l’empresa.
 
L’acte va tenir molt bona acollida i va despertar records entre els assistents. La colònia de Vilafruns forma part del paisatge emocional de molts balsarenyencs, en fossin o no veïns directes. Tot i ser fora del nucli, les colònies —tant la minera com les tèxtils de Sant Esteve i la Rabeia— tenien vida i identitat pròpies.
 
Lluïsa Coma
Fotos: Jordi Sarri

Laia Gonzàlez, professora de Matemàtiques, feliç de viure a Balsareny

 

 
Laia Gonzalez i Pujades va néixer a Mollet del Vallès el 15 d’octubre de 1992, i feia anys que buscava l’oportunitat de trobar un poble. Reconeix que ha tingut molta sort de trobar Balsareny, ja que s’hi pot viure amb una tranquil·litat incomparable i s’hi troba molt a gust.
 
La Laia va estudiar primer el Grau en Enginyeria Alimentària, però, tal com ens diu, “al cap d’uns anys de treballar a la indústria de la producció d’aliments vaig veure que el tipus de feina no m’apassionava i, com que feia voluntariat com a monitora de lleure, em vaig adonar que m’agradava molt el món de l’educació”. És per això que més tard va cursar el Grau de Mestra d’Educació Infantil. Un cop va tenir el títol, va entrar a la borsa de mestres, però com que al principi costa molt que toqui treballar a educació infantil, va aprofitar la primera titulació per començar a donar classes de matemàtiques a secundària. I és per això que més endavant va cursar el Màster de Formació del Professorat de Secundària, especialitat de Matemàtiques, que és al que es dedica actualment.
 
Sobre viatjar ens comenta que li encanta Catalunya i tot el que amaga: racons plens de bellesa tant a la muntanya com a la costa; “voltar per Catalunya i descobrir-hi llocs nous o tornar als ja coneguts és sempre un gran plaer”. Si parlem de viatjar més lluny, ha fet pocs viatges ja que en un dels últims va agafar por de volar. No obstant això, anteriorment havia viatjat una mica. El país on més temps va passar va ser Finlàndia, ja que hi va anar a fer pràctiques de la carrera d’Educació dins el programa Erasmus. Anteriorment, l’últim viatge més llunyà que va fer va ser a les illes Açores (Portugal). Va ser una gran experiència, visitar aquests trossos de terra volcànics enmig de l’Oceà Atlàntic.
 
Referent a la lectura, li agrada molt llegir tot tipus de llibres en general, tot i que reconeix que voldria trobar més temps per dedicar-hi. “M’agrada llegir novel·les però també m’agraden molt els àlbums il·lustrats i alguns còmics”. L’últim llibre que ha llegit ha estat Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà. Ara per ara reconeix que com més gaudeix és llegint autores dones i principalment catalanes.
 
Durant el seu temps lliure practica ioga; “tot i que no es considera un esport, sinó una filosofia de vida, manté el cos a to i promou el benestar integral. Ja fa anys que el vaig començar a practicar, habitualment a casa seguint vídeos d’internet, però quan vaig arribar al poble vaig veure al butlletí d’informacions mensual que es feia ioga i hi vaig anar sense pensar-ho i he trobat un grup meravellós aquí al poble, amb qui compartim aquest espai de creixement que tant ens agrada”. Li encanta la natura i passejar, ja sigui per pobles o ciutats, banyar-se al mar i nedar a la piscina. També li agrada molt cosir i brodar, llegat de la seva àvia, tot i que requereix massa temps per dedicar-s’hi. Ens comenta que “sempre que puc i estic en bona companyia m’entusiasma jugar a jocs de taula”. Li agrada assistir a les pel·lícules del Cicle Gaudí, que es projecten cada mes a Balsareny, i quan ha de conduir molta estona en cotxe li agrada escoltar pòdcasts (entre els quals els seus preferits són “L’ofici de viure” i “Estirando el chicle”).
 
— En primer lloc volem preguntar-te: com va anar tot això de venir a viure a Balsareny?
 
— Va ser ben atzarós i totalment inesperat... Fa uns anys volia comprar un pis en un altre poble, però el vaig perdre a últim moment. Això va ser un bon disgust, però al cap d’uns mesos vaig tornar a buscar i, tafanejant, vaig trobar el pis on ara visc aquí Balsareny. La veritat és que no coneixia el poble d’abans, però el vaig venir a veure i em va agradar i l’entorn també. I al final no em podria haver anat millor: estic molt feliç de viure a Balsareny i d’anar coneixent la seva gent, les seves tradicions i les seves activitats! Vaig tenir molta sort, donada la situació tan crítica que hi ha actualment amb l’accés a l’habitatge.
 
— Coneixes el poble?
 
— Des que vaig arribar, he aprofitat les oportunitats que he tingut per conèixer millor el poble: una de les primers coses que vaig fer va ser la visita guiada pel mossèn a l’església, dins el programa de la trobada del Món Geganter de Catalunya.  En aquesta trobada vaig conèixer les colles i els gegants del poble. Més endavant vaig participar a la ruta guiada per la síquia (a càrrec de la Violant Bonet), que va ser molt interessant. Així mateix, he participat en alguna activitat al castell. I més enllà d’això, de moment conec les principals places, carrers i serveis. També el Centre Cívic i el Sindicat. A més dels llocs comercials i de primera necessitat, com la farmàcia (que quan arribes nou a un lloc costa molt de trobar i adaptar-s’hi: sort que el poble és petit). El meu lloc preferit és “la font dels Enamorats” un racó tranquil i amb bones vistes, perfecte per reposar, badar i pensar una estona. També freqüento la Biblioteca, on les bibliotecàries sempre t’atenen molt bé i et fan molt bons consells sobre lectura i propostes culturals. I la llibreria cafeteria La Tempesta: tot i que hi he anat poques vegades, he participat en alguna activitat i trobo que és un projecte preciós; ja en vaig sentir a parlar abans i tot de venir a viure aquí! També m’agrada comprar al Sindicat dels Pagesos, tot i que hi vaig ocasionalment, però s’hi troben productes de tota mena, de molt bona qualitat i de proximitat, i sempre t’atenen d’allò més bé. I també estic coneixent, poc a poc, l’entorn proper, procurant visitar les ciutats de Manresa i Berga.
 
— I tu, d’on has vingut?
 
— Jo soc filla de Mollet del Vallès. És una ciutat que es troba al Vallès Oriental, a pocs quilòmetres de Barcelona i de Granollers. És una ciutat gran que va créixer molt ràpidament cap als anys 2000 i d’aleshores ençà, ha perdut el “ser poble”. Quan jo hi vaig néixer, encara es catalogava com a poble, però al cap d’uns anys, ja va esdevenir ciutat. Actualment té uns 52.000 habitants. Més enllà d’això, és una ciutat amb moltes associacions actives, que propicien  moviments i activitats socials i culturals. A Mollet estem molt orgullosos de tenir l’Espai d’Interès Natural de Gallecs, on s’hi cultiven molts camps de conreu. Com a curiositat, i si l’aneu a visitar, hi trobareu un menhir de l’època neolítica, de cinc metres d’alçada, que es va trobar soterrat a 10 metres l’any 2009 fent unes excavacions per a una obra urbana. També hi ha una farinera, la Farinera Moretó, en marxa des de l’any 1895. Mollet és la ciutat de naixement de personatges coneguts, com el pintor Joan Abelló o la futbolista guardonada amb una Pilota d’Or, Alèxia Putellas. També és d’allà l’actor i director teatral Josep Maria Pou, la política Montserrat Tura i la periodista i presentadora de televisió Anna Simon. Jo sempre li tindré molta estima a Mollet, ja que és la terra on vaig créixer.
 
— I com t’hi sents a Balsareny?
 
— És difícil començar de zero en un lloc desconegut, sense conèixer ni els carrers, ni on són els serveis, ni saber com moure’t per l’entorn. Aquí a Balsareny hi he trobat persones magnífiques, algunes les he conegut al grup de ioga, d’altres són veïnes i d’altres conegudes per atzar. Totes em fan sentir molt bé aquí al poble, m’agrada trobar-les i freqüentar-les. Quedem per fer activitats o simplement ens saludem quan ens trobem pel carrer, però en tots els casos han estat molt amables i acollidores. Em fan sentir com si tingués una família aquí al poble. Jo els estic molt agraïda i em sento afortunada d’haver arribat a Balsareny. No sabré mai prou com agrair tot el bo que m’ha passat aquí. No voldria deixar-me de mencionar l’atenció que he trobat al CAP del poble, especialment de la doctora Judit Serra, una gran professional i persona que m’ha ajudat molt. També voldria mencionar que a l’Ajuntament m’han atès des del primer dia de manera excel·lent i sempre m’han ajudat amb les gestions que he necessitat resoldre. Així mateix, a tots els establiments del poble sempre m’hi sento també molt ben atesa.
 
— Integrada en diversos aspectes de la nostra cultura? Com t’hi mous?
 
— Ballo amb el cos de dansa de l’esbart, ja havia ballat abans en d’altres i ara estic molt contenta de participar en el grup de dansaires d’aquí. Vaig participar de voluntària a la paradeta dels records de la Festa dels Traginers, una manera molt bonica de viure la festa i conèixer gent. També vaig poder formar part del club de lectura del Dia de la Dona que va organitzar la biblioteca. I ara espero els esdeveniments de la Festa Major de Sant Marc, que serà la primera que visc des que estic a Balsareny. Quan hi ha festes al poble, cal sortir al carrer. És important, considero jo, que quan vas a un lloc nou parlis amb la seva gent i procuris conèixer les seves tradicions i la seva cultura. I això intento fer i m’agrada molt fer-ho. Però encara em queda molt per conèixer i descobrir, ja que tot just fa un any que visc aquí.
 
— Creus que a Balsareny hi tenim prou activitats de lleure?
 
— Pel que conec de moment, és un poble amb moltes activitats. Les programacions mensuals van repletes de propostes! Jo, sens dubte, em sento molt a gust en aquest sentit, ja que sense moure’m del poble puc gaudir d’una bona oferta cultural i d’activitats.
 
— Com veus el comportament cívic del nostre dia a dia?
 
— En general, jo m’he trobat amb persones boniques i amables. Balsareny és un poble tranquil i agradable. Només en ocasions molt puntuals he vist actituds que no són desitjables per a viure en societat o són poc respectuoses, però han estat les mínimes. Els meus familiars i amistats que han vingut de visita queden embadalits amb Balsareny i només en diuen coses positives, com ara que és molt bonic i molt tranquil, i també que és “net i ordenat”.
 
Josep Gudayol i Puig
 

Panxuts

PUNTA DE BRAU
 

En un primer moment, al llegir el títol de l’article vaig pensar que l’Anna Carreras Aubets no parlaria en primera persona; però a mesura que he anat llegint he sortit de dubtes. Malgrat tot, he pensat en les moltes vegades que quan et poses de vint-i-un botó, o sigui que et poses un vestit d’home, trobes que no t’arriba el botó de l’americana. Segur que us hi heu trobat alguna vegada. Us comparteixo la columna de l’Anna.
 
«Per què de vegades la panxa es torna un globus d’heli després d’un àpat, o d’un simple cafè, com si l’estómac hagués decidit muntar un festival i tu no hi fossis convidada? Com Boris Vian, sempre he detestat les panxes. Ara odio la meva, sobretot. M’adono que abans menjava el que volia i no notava cap canvi substancial de volum i ara, en canvi, després de quatre olives ja semblo un personatge de Kafka. A taula, miro el plat de pasta com un tòtem que promet felicitat. Un cop acabat sento que un equip sencer de rugbi es posa a entrenar dins els meus pobres intestins. Però també em passa amb la verdura, la fruita, òbviament amb els llegums i fins i tot amb una trista infusió de cúrcuma amb gingebre –que en teoria són antiinflamatoris naturals–. Camino per casa pensant que l’exercici em salvarà, però els gats em miren com si fos trastornada i, a més, la panxa té altres plans unilaterals: vol inflar-se i generar-me la sensació que podria rodolar pel món sense cap mena d’esforç. No tinc intolerància al gluten ni a res que no sigui la lactosa, m’ho vaig fer mirar. Amb el pas del temps, he optat per prendre-m’ho amb humor, per no comparar-me i per acceptar que els cossos canvien igual que els cervellets. Procuro no mirar-me al mirall quan surto de la dutxa i evito la roba massa estreta, bàsicament perquè ja fa dies que no m’entra. Passant a temes més importants que els ventres campanuts, avui és l’aniversari de la mare que em va parir. Aprofito el trampolí per felicitar-la i per dir-li que l’estimo: ja sé que sovint t’inflo no la panxa sinó els ovaris amb la meva xerrameca. I et demano perdó» (Diari El Punt Avui+).
 
Josep Gudayol i Puig

Un atlant romànic panxut

‘El cantó fosc del Cadí’, de Jordi Corominas i Llorenç Planes

 
Fa sis anys, el març de 2019, a les pàgines del Sarment parlàvem de la publicació del llibre Morir a cavall dels vents, de Jordi Coromines i Llorenç Planes, en un article sobre la presentació del llibre, fet pels seus autors, i en la ressenya que en vam publicar nosaltres. Ara tenim la sort de poder gaudir d’una segona novel·la, El costat fosc del Cadí, dels mateixos autors i amb els mateixos protagonistes principals, encapçalats pel tenaç, malparlat i políticament incorrecte, però sentimental i íntegre, sergent Grabulosa, dels mossos de Puigcerdà.
 
En la trama argumental s’hi combinen un conjunt de subtrames engrescadores: la reaparició dels llegendaris “simiots” del Baridà —una mena de monstres ancestrals que terroritzen la població—; el mite de la princesa asteca Xipaguazín, filla de Moctezuma, casada al segle XVI amb un suposat baró de Toloriu i pretesament enterrada a l’església d’aquell poble; amb la llegenda del seu tresor introbable, que podria estar prop de la casa de la Vima, a Cava, i que es diu que fins i tot Himmler va fer buscar; la pel·lagra de Moctezuma, una malaltia estranya que sofreix un dels personatges; la història real del fals “emperador Guillem III de Grau-Moctezuma”, suposat descendent del monarca asteca que als anys 1960 i 1970 va estafar molta gent d’upa venent-los falsos títols nobiliaris i fent-se passar per Gran Mestre de l’orde dels Templers a Catalunya; la misteriosa presència de l’amfisbena —una serp amb dos caps, que fou alhora símbol dels asteques i dels templers, i que es troba en una pintura a l’església de Sant Martí de Puig-reig—; la repressió de la FAI a la Cerdanya el 1936, amb els assassinats del Córrec del Gavatx, i el misteri de la mort del Cojo de Málaga, líder faista que va morir el 1937 en una emboscada prop de Bellver, fet sobre el qual es barregen versions diferents... Tot això serveix de marc a una investigació entorn de l’assassinat d’una rica empresària catalanista, en què s’hi involucra també una trama catalana de blanqueig de capitals i l’activitat d’una màfia mexicana operativa a Andorra, i que acabarà provocant almenys tres morts més, mentre els mossos d’esquadra van de bòlit en una recerca farcida d’embolics, enganys i pistes falses.

 
Ara bé, igual com en la primera novel·la, la complexa investigació criminal és tan sols un pretext per a confegir un llibre excel·lent que és un cant al Pirineu català, centrat en la subcomarca del Baridà però extensiu a l’Alt Urgell, el Berguedà, el Ripollès, la Cerdanya, el Capcir, l’Arieja i les Valls d’Andorra. El profund coneixement del territori que tenen els autors es plasma en la toponímia precisa que fan servir i que descriuen amb rigor i amor; els santuaris marians del país (Queralt, Paller, Bastanist, Boscalt, amb personatges femenins que porten aquests noms); i indrets de noms suggeridors, gairebé màgics (Roca Viva, Estanys de la Pera, Mússec, Toloriu, Béixec, Estanà, Esterregalls, Targassona, Planés, Travesseres, Portella d’Engorgs, Colorriu de la Llosa, Prat de Xiuxirà...); o en les fondes i restaurants “d’altres temps” (ca la Bòrnia de Bagà, cal Basté d’Estana, cal Pajan de Saldes, El Galet i El Neret a Puigcerdà...), amb un important repertori gastronòmic de licors, bolets i herbes. A destacar l’enginyós Lo romanç del Baridà, dels mateixos autors, que encapçala les diferents parts del llibre juntament amb fragments de goigs de les quatre advocacions marianes esmentades i altres poemes i textos.
 
És molt important la tasca de recuperació de la llengua viva del país, amb els trets dialectals locals de personatges com la Nist i els seus pares, la Boscalt, la Marta o el Tamarro, en contrast amb el parlar xava barceloní del Miki o de la Lídia, o el mexicà del Charro. I encara, en el text s’aprofita per fer comentaris sobre aspectes tan diversos com el desgavell urbanístic, els efectes negatius del turisme de masses, la corrupció, el blanqueig de capitals, el procés independentista, l’auge de l’extrema dreta, la islamofòbia, el feminisme, la transsexualitat, les relacions de parella, la relació entre literatura i realitat, el coronavirus... Sense oblidar la síndrome d’Asperger, amb l’entranyable personatge de la Nist. Vaja, que els autors no deixen res per verd i, com qui no vol la cosa, sobre la marxa maten tot el que és gras. Ben fet.
 
Com de costum, bona part dels noms dels personatges corresponen a amics i coneguts dels autors, començant pels “fixos” Grabulosa, Girabal, Patola, Perdigó, Espluga, Sampedro... També hi ha noms de gent de Balsareny: així, si al primer llibre hi sortia un mossèn Leandre, una infermera Sallés o un metge Matamoros, en aquest hi reapareixen, en cameos d’homenatge, el psicòleg Joan Bonals, l’agent rural Francesc de cal Puntes, el jutge Ramon Cabana, l’intendent de policia Joan Bajona... Fa gràcia que hi surtin, amb noms i cognoms, tots els membres de la Grossband d’Andorra, el grup musical on en Corominas toca el saxo, i que aquí representen una divertida colla de delinqüents que no poden estar-se d’explicar acudits ni tan sols quan els engarjolen. I encara s’hi esmenten dos altres grups —aquests, tanmateix, ficticis— del territori: Els Simiots del Baridà, de Puigcerdà i la Ben Vius Band de Bagà, a part d’adaptar una cançó dels Catfolkin. En fi, que la geografia, la història, la parla i la gent del Pirineu hi tenen un paper fonamental.

 
El costat fosc del Cadí és un llibre que es llegeix amb el mateix delit i entusiasme amb què els protagonistes es cruspirien el contundent “menú dels simiots” que ideen a la pàgina 329. Amb l’interès inherent a tota novel·la policíaca, és clar, de descobrir “qui és el dolent”; tot i que el desenganyat sergent Grabulosa prou sap que, al capdavall, la policia només enxampa els culpables “de segona divisió”, ja que els autèntics grans manipuladors del crim a gran escala estan tan amunt que sempre s’escapoleixen. Vaja, que al final “els simiots sempre guanyen”!
 
Ramon Carreté

Reconeixement a Jaume Rabeya per la seva tasca en l’ADF Tres Branques

 
El passat 26 d’abril el balsarenyenc Jaume Rabeya i Casellas va rebre el  premi honorífic Joaquim Maria de Castellarnau, com a reconeixement a la seva trajectòria altruista en la prevenció dels incendis forestals i la seva implicació i dedicació en els inicis de les ADF.
 
La distinció li va fer la Diputació de Barcelona en un acte celebrat a l’auditori Eduard Toldrà de Vilanova i La Geltrú, on s’atorgaven diversos premis a la Prevenció d’Incendis Forestals. En el cas de Jaume Rabeya, el jurat va valorar “la seva gran capacitat per activar, coordinar les ADF i liderar un equip i donar-hi suport en qüestions de logística”. Com es pot veure a la foto, una bona representació de balsarenyencs van acompanyar-lo en aquest acte.
 
El març de 1987, a l’Ajuntament de Balsareny quedava constituïda l’Agrupació de Defensa Forestal Tres Branques, formada pels ajuntaments de Gaià, Sallent i Balsareny. La seva junta directiva està formada per representants dels tres consistoris, dels propietaris forestals i d’alguna entitat relacionada amb la natura (aquí a Balsareny, de la Societat de Caça). L’associació, després de 38 anys d’experiència, continua actualment fent el seu servei i participant també en activitats del poble. Darrerament, per exemple, va participar en la Fira d’Entitats.
 
Catalunya té més de tres-centes ADF, que representen uns 670 municipis, amb una superfície forestal associada de prop d’un milió set-centes cinquanta mil hectàrees. L’ ADF Tres Branques va ser de les primeres, en bona part gràcies al fet que Jaume Rabeya va motivar els propietaris forestals i pagesos de l’any 1987, que anteriorment ja havien constituït una mena d’associació prèvia a l’ADF per cooperar en la prevenció d’incendis forestals. El paper que hi va jugar Jaume Rabeya com a pagès, propietari i polític va ser determinant i d’aquí ve el reconeixement que se li ha fet.
 
En el seu breu discurs d’agraïment, Rabeya va esmentar que efectivament ja havien fet una petita agrupació abans de la creació de les ADF junt amb el Baix Berguedà, amb uns pagesos i propietaris forestals que van equipar una bota per apagar focs; i va remarcar que el reconeixement anava per a aquesta gent que van fer el grup, alguns dels quals ara ja no hi són.
 
Aprofitant aquest reconeixement, que es pot fer extensiu també a tots els membres de l’ADF Tres Branques, els actuals i els que ho han estat al llarg d’aquests anys, el nostre col·laborador Sergi Fontseca, geògraf i màster d’incendis forestals per la UDL, i professionalment agent major d’incendis forestals del Cos d’Agents Rurals, ens amplia, tot seguit, què són les ADF, la seva organització i la seva actuació, per tal que tothom es pugui conscienciar de la importància que tenen.
 
Fontseca també va assistir a la gala de Vilanova i la Geltrú per fer-hi una presentació sobre incendis. Creiem també escaient de parlar d’aquest tema quan ens trobem a les portes de l’estiu, un estiu en què es compliran, el 18 de juliol, vint anys de l’incendi que es va iniciar al terme de Castellnou de Bages i es va estendre pel de Balsareny, fins al Pla de Calaf i el Serrat del Maurici, a tocar del nucli urbà.
 
Sarment
Foto: Sergi Fontseca 


Agrupacions de Defensa Forestal
 
Les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) són agrupacions voluntàries de caràcter civil integrades per ajuntaments i propietaris forestals. També poden integrar-se a les ADF les organitzacions professionals agràries i les persones que tinguin com a finalitat la defensa de la natura.
 
Estan reconegudes pel Pla INFOCAT (Pla especial d'emergències per incendis forestals de Catalunya) com a grup d'intervenció. Es van crear mitjançant l’Ordre del Departament d’Agricultura del 6 d’octubre de 1986, dins el programa elaborat pel DARP anomenat “Foc Verd” arran dels incendis forestals ocorreguts aquell mateix estiu a la muntanya de Montserrat principalment.
 
Les ADF sintetitzen les tres fases fonamentals de la lluita contra els incendis forestals: la sensibilització i la vigilància per evitar que es faci foc, la detecció i la intervenció immediata al produir-se un incendi i la col·laboració a l'extinció.
 
Més encara, les ADF donen fe que la societat civil catalana ha respost a la necessitat d'integrar-se a la lluita contra els incendis forestals activament i sense reserves. És precisament amb la col·laboració de tothom que es poden obtenir resultats positius.
 
Es tracta, doncs, d'associacions de caràcter civil, independents del govern, si bé amb permanent contacte amb l’administració pública a través de la Subdirecció General de Boscos i de la Direcció del Cos d’Agents Rurals, per fer possible tot tipus de coordinació necessària per obtenir els màxims rendiments de l'esforç realitzat.
 
És decisiva la participació de la societat civil rural en la lluita integral contra els incendis forestals. Les ADF són un model de participació amb un esperit exemplar.
 
Organització i actuació
 
No totes les ADF estan constituïdes per igual nombre d'ajuntaments, ni el seu territori d'actuació té la mateixa extensió, ni coincideixen les característiques forestals, ni l'índex de risc potencial és determinant. Resumint, difícilment es poden trobar dues ADF que, al marge de les seves possibilitats econòmiques, necessitin un equip humà o un parc de maquinària semblants a l'hora d'actuar.
 
Per altra banda, l'actuació de les ADF en els incendis forestals dependrà de la forma de ser de cada una. De tota manera, en tractar-se molt sovint d'un treball coordinat, és convenient l'existència d'una línia central d'actuació, que es resumeix en cinc fases. Ben cert és que no totes les ADF podran en principi assolir-les al màxim, però representen  un repte per aconseguir-ho.
 
Voluntaris
 
Els voluntaris de les ADF s'organitzen en dos grups, cada un identificat amb un color de carnet: el d'intervenció és el carnet groc, que permet actuar en l'extinció a l'àrea activa de l'emergència que representa un incendi forestal; i el logístic és el carnet verd, que no permet actuar de manera activa i directa en l'extinció d'un incendi forestal, però sí fer moltes tasques preventives per evitar la ignició i propagació d'un incendi forestal, així com el suport de material i queviures durant l'incendi actiu.
 
Maquinària i comunicacions
 
La utilització de maquinària propietat dels components de l'ADF té un efecte multiplicador extraordinari si es complementa amb els estris necessaris. L'adquisició de tancs d'aigua amb els acoblaments necessaris per utilitzar els tractors agrícoles és un bon exemple utilitzat per la major part de les ADF, i la compra de nou material, algun camió cisterna de caire forestal, i especialment vehicles tot terreny, en què s'acoblen dipòsits d'aigua amb bomba de pressió. També l'establiment d'una bona xarxa de comunicacions pròpia, és a dir interna de l’ADF, i la connexió d'aquesta a la xarxa general d'emergències pública de la Generalitat de Catalunya, la xarxa de comunicacions RESCAT.
 
 1. Fase de prevenció
 
La sensibilització popular és la primera qüestió a tenir en compte. La pròpia existència de l'ADF, sobretot si es manté activa, ja representa una gran sensibilitat pel tema, però cal insistir especialment a les escoles com a tasca de més alta rendibilitat. Els treballs silvícoles que es realitzin a les finques, i també els aprofitaments forestals, han d'evitar l’acumulació de material combustible al llarg dels camins i en general a les zones més transitades. Conèixer el perill i comportament dels incendis de manera local, arranjar els camins i tenir els punts d'aigua en disposició d'ésser utilitzats.
 
 2. Fase d'intervenció immediata
 
No hi ha dubte que el lema «Som els que estem més a prop i hem d'esser els primers en arribar-hi» definiria una de les raons fonamentals de l'existència de les ADF. L'ànim de la sortida immediata quan es té coneixement d'un incendi no ha de fer oblidar l'avís immediat als bombers. Mitjançant els elements de què es disposi, sortir a l'incendi i avisar els bombers, si no es té certesa que venen, ha d'ésser la mateixa cosa.

3. Fase d'extinció
 
L'arribada dels bombers, si l'incendi continua actiu, representa un canvi immediat de comandament. L'ADF, com tots els altres estaments presents a l'extinció, es posa a les ordres del cap responsable dels Bombers. En altres paraules, el responsable que l'ADF designi per l'incendi formarà part del reduït grup de persones (Agents Rurals i representant del municipi entre altres) que estarà a disposició del cap de Bombers per al que calgui, posant a la seva disposició el personal i el material de què es disposi.
 
4. Fase de vigilància post-incendi
 
Ja s'ha dit que no és admissible que un incendi considerat extingit es reprodueixi. Hem de pensar que la reproducció és fàcil ja que en una part del perímetre existeixen una sèrie de focus de foc que es poden estendre ràpidament si es produeix un vent desfavorable. Però també és clar que el coneixement de l'existència d'aquest focus fa possible la seva vigilància i extinció total si es disposa del personal necessari. Si ja s'ha dit que el Grup d'Intervenció Immediata té encomanada aquesta tasca, l'ajut de l’ADF és inestimable com a gran coneixedora del terreny i com a reforç si es produeixen diversos incendis al conjunt de Catalunya.
 
5. Fase de regeneració del bosc
 
Les mesures correctores de les zones afectades pels incendis on no es produeixi una regeneració natural i el risc d’erosió sigui imminent es tracta com una Zona d'Actuació Urgent (ZAU), definit per la Llei Forestal de Catalunya, on l’ADF cooperarà amb la propietat forestal. Sembla que les ADF, com a associacions forestals, poden ser els animadors d'aquest i altres treballs silvícoles a realitzar als terrenys forestals incendiats.
 
Sergi Fontseca

Neix el Cicle de Músiques al Romànic ‘Sonos’

 

Promogut pel músic Jordi Farrés, i amb el recolzament dels Ajuntaments de Balsareny, Navàs i Casserres, aquest Cicle Sonos de Músiques al Romànic abraça les esglésies romàniques de Sant Pau de Casserres, on es va celebrar el dia 11 de maig; a Balsareny, a Sant Ramon de Sobirana de Ferrans, el dia 18 de maig; i a Sant Cugat del Racó, terme de Navàs, el 25 de maig.

Sonos és un cicle que uneix art i territori, música i patrimoni. Els municipis posen en valor el seu patrimoni romànic tot creant experiències úniques gràcies a uns músics extraordinaris i a l'excel·lent sonoritat que ofereixen els temples escollits. Tres espais, tres duets, tres estils i tots nosaltres.
 
Jordi Farrés és un guitarrista, productor musical, compositor i educador. Ha tocat amb músics com Jim Snidero, John Stowell, Tony Reedus, Scott Whitfield, Walter Smith, Paul Gill, Raynald Colom, Llibert Fortuny, David Pastor i un llarguíssim etcètera. En el camp de la música popular ha acompanyat artistes com Lluís Llach o Maria del Mar Bonet. Ha participat en nombrosos i diversos enregistraments. El seu darrer projecte discogràfic és l’aclamat cd Musica Cordis amb el guitarrista Jordi Bonell (MoojalRecords). Com a productor musical destaquen projectes com Araguaia o Espirituals del compositor Carles Cases amb les orquestres de Varsòvia, Bratislava i Ràdio Sofia. Autor de diversos llibres, entre els quals destaca The George Van Eps Transcriptions. Actualment és professor a l’Escola Superior Taller de Músics de Barcelona i el Conservatori dels Pirineus; paral·lelament, imparteix Workshops i MasterClasses arreu del país.

 
A Sant Pau de Casserres vam poder gaudir de l'estil flamenc, de la mà d'Alba Guerrero i Manuel Castilla. Alba Guerrero és una cantaora de flamenc reconeguda per la seva versatilitat innovadora, que combina la tradició flamenca amb propostes artístiques contemporànies. És una destacada investigadora i docent: ha creat el primer mètode de cant flamenc i col·labora en diverses publicacions acadèmiques sobre tècnica vocal. Manuel Castilla, guitarrista flamenc, de pare cantaor, de ben jove va guanyar dos primers premis al Concurs Nacional Ciutat de l’Hospitalet. Va ser guitarrista del Tablao Cordobés a Barcelona, i més endavant va acompanyar durant anys el cantaor Parrita. Ha actuat a diferents països, com ara Alemanya, Veneçuela o el Japó, on ha actuat al Tablao Flamenco de Tòquio amb bailaors com Shoji Kojima. 

A Sobirana de Ferrans  l'estil musical va ser el jazz, amb l’actuació de Jordi Gaspar i Santi de la Rubia. Jordi Gaspar és intèrpret, compositor i educador; ha acompanyat, entre molts altres, Joan Manel Serrat i Maria del Mar Bonet, i ha actuat amb artistes del jazz, com ara Tete Montoliu, John Abercrombie i Dave Liebman. Especialitzat en concerts de guitarra baixa acústica, ha publicat quatre discs amb composicions pròpies i estàndards de jazz, el darrer dels quals és So Tender (2022). Santi de la Rubia es va graduar amb matrícula d’honor a l’ESMUC en l’especialitat de saxo jazz i ha actuat en nombrosos festivals nacionals i internacionals, col·laborant amb músics de renom com Roger Mas, entre altres. La seva discografia inclou dos discos com a líder, Broken Line i Changes, així com més de trenta discos com a sideman.
 

Pel que fa a Sant Cugat del Racó, l'escollida va ser la música clàssica, amb Alberto Reguera i Sveta Turshka. Alberto Reguera és professor de violí i titulat superior pel CSM del Liceu de Barcelona. Amb una intensa activitat de música de cambra, ha actuat arreu del món i ha enregistrat música a Ràdio Nacional d'Espanya, Catalunya Ràdio i la televisió russa, entre altres. Sveta Turshka és llicenciada en violoncel pel Conservatori Superior de Música de Kazan i ha obtingut diversos premis internacionals actuant per tot Europa. Tant Reguera com Turshka destaquen per la seva intensa col·laboració amb el compositor Carles Cases, formant el Carles Cases Trio i el nucli de la Carles Cases Strings Band.

 
Les tres propostes musicals van omplir de gom a gom els tres escenaris, i el públic en va sortir entusiasmat. Per acabar-ho d'amanir, els tres municipis, després de cada concert, van oferir un petit tast de productes dels seus respectius pobles: la Pastisseria Bonals de Balsareny; la formatgeria artesana La Rocatova i embotits Puig-Fitó, de Casserres; i vins de La Diferenta, Exibis, Vinyes d'Empremta i Jaia Viticultor, de Navàs. El Cicle va captivar per la qualitat musical, la bellesa dels entorns, i la posada en valor del  patrimoni romànic, a més de les delícies locals. Prop de dues-centes persones van gaudir d'aquests actes i moltes han manifestat el seu desig que hi pugui haver una segona edició del Sonos la primavera vinent. L'enhorabona als organitzadors.
 
Sarment
Fotos: Txus Garcia 

Sant Pau de Casserres

Les regidories dels municipis amb Jordi Farrés i els músics a Casserres

Sobirana de Ferrans 

Les regidories dels municipis amb Jordi Farrés i els músics a Sobirana

Sant Cugat del Racó

Les regidories dels municipis amb Jordi Farrés i els músics a Sant Cugat del Racó