Sobre la xenofòbia

 
Xenofòbia és una paraula que ve del grec, composta de xénos, que vol dir estranger, i phóbos, que vol dir por. Significa por, odi o rebuig als qui venen de fora.
 
En psicologia, autors de reconegut prestigi han definit un conjunt de trastorns que globalment s’anomenen neurosis. Dintre de les neurosis se’n diferencien cinc tipus: la histèria, la neurosi obsessiva, la neurosi d’angoixa, la hipocondria i la neurosi fòbica.
 
Allò que més caracteritza la neurosi fòbica és la por. Hi ha molts tipus de fòbies: la fòbia als llocs tancats, als ascensors, a alguns animals...
 
Habitualment el fòbic sol tenir consciència que la seva por és absurda, la viu com a infonamentada. Per exemple, qui té fòbia a les aranyes, als escarabats, a les gallines... sap perfectament que no li faran res; però el fet de saber-ho no li evita sentir una por o un malestar que, quan els té davant, li costa molt de suportar. Una persona fòbica et pot dir: ja sé que no fan res aquestes aranyes, aquests escarabats o estar tancat a l’ascensor, però em fa por, no ho suporto. Actualment, les intervencions psicoterapèutiques en les neurosis fòbiques solen ser exitoses.
 
La xenofòbia no es considera una neurosi fòbica en sentit estricte; hi té algunes semblances i algunes diferències. És més aviat un prejudici o una actitud de rebuig cap a persones estrangeres o diferents. Hi ha un component cultural, social i polític que la fomenta i es potencia des d’interessos d’alguns partits, fet que genera que en la por, el rebuig o l’odi no acostumi a haver-hi consciència d’absurditat.
 
La persona xenòfoba sol disposar d’arguments per justificar el rebuig a persones de races diferents. Ha passat sempre. Fa segles hi havia la creença que els negres no eren persones, que tenien el cervell diferent, que feien pudor. Els indis eren salvatges i no creien en el Déu verdader. Els que venen de països islàmics ens prenen la feina, les dones porten un mocador al cap i col·lapsen el sistema sanitari... Hi ha una cerca constant de raons per justificar el rebuig. Els nazis, per exemple, van fer molts estudis del cervell —certament, infructuosos—  per mirar de sustentar que les altres races eren genèticament inferiors a la seva.
 
Alhora, hi ha una resistència molt forta a acceptar raons fonamentades que contradiguin aquests supòsits. Per exemple, si la queixa és pel vel d’algunes magrebines i argumentem que acceptem sense problema les gorres, els anoracs amb caputxa, el vel de les monges o les mantellines de fa poques dècades, es canvia de justificació dient que el rebuig és degut al fet que col·lapsen els hospitals. Si mostrem amb dades estadístiques que aquesta creença tampoc se sustenta, l’argumentació pot apuntar al fet que prenen la feina als autòctons. Si mostrem la necessitat d’augmentar la població en edat laboral perquè, entre altres raons, o bé incrementem el gruix dels qui treballen o les jubilacions inevitablement se’ns hauran d’anar aprimant, ens trobem amb un altre gir. I així successivament.
 
És una intolerància que té poc a veure amb la racionalitat. Com quan el cos no produeix prou quantitat de l’enzim lactasa per digerir el sucre de la llet i genera intolerància a la lactosa. Les raons manifestes només són una manera de mirar de justificar el rebuig visceral cap als forans.
 
Però, tampoc de tots els forans: la qüestió econòmica o de prestigi personal hi juga un paper considerable. Es pot sentir odi pels negres que venen en pastera del Senegal, però acceptar els futbolistes més prestigiosos siguin del color que siguin; o sentir admiració pels grans músics negres de blues o de jazz. Si són rics o famosos, la cosa canvia. Caldria fer un treball rigorós per entendre allò que sustenta el rebuig de persones d’altres races.
 
La noció de territori dona una mica de llum. Molts animals defineixen el territori on viuen com a seu i estan amatents que altres no els el comparteixin. Els gossos, per exemple, marquen amb orina el seu territori i mantenen un comportament hostil amb els que hi entren. Els humans no ens hem alliberat totalment d’aquesta mena d’instint. Les creences religioses, en èpoques passades, anaven molt bé per mirar de justificar el rebuig als no creients. Molts encara recordem en el llibre d’història el tema de “La expulsión de los moriscos de España”, o les croades contra infidels.
 
De vegades també hi ha la necessitat d’identificar “dimonis”. I hi ha qui anhela assenyalar un lloc extern i donar-li la culpa del malestar personal. I, encara millor: si es pot, “estovar-lo”. Vehicular els impulsos hostils cap a un objecte extern. Com passa amb els titelles, quan el bo apallissa el dolent i tots els nens i nenes que els miren riuen i aplaudeixen. De fet, la creació del dimoni es pot explicar des d’aquest punt de vista: la necessitat d’inventar-se personatges malèfics a qui atribuir tots els nostres mals, odiar-los, apartar-los i, si pot ser, eliminar-los. En política també es veu. Alhora, hi ha partits que pretenen guanyar seguidors i han trobat una veta d’or que els aporta molts votants si són prou capaços de crear rebuig a la immigració i prometre que resoldran “el problema”.
 
Es tractaria de desmuntar les raons amb què s’intenta donar una cobertura racional a la xenofòbia. Amb això no s’elimina, certament, però queda sense les justificacions d’aparença racional amb què es presenta. Que ja és un pas.
 
No podem afirmar que tots els posicionaments crítics amb la immigració ho siguin per causes xenòfobes. Una part considerable sí que ho són. I, per descomptat, tot això no exclou que el tema del fenomen migratori i el seu impacte sociocultural s’hagi de posar sobre la taula, per pensar-lo assenyadament.
 
Balsareny Educa