Diada de Sant Joan

 

 
Un any més, el Centre Excursionista de Balsareny ens va portar la Flama del Canigó per la revetlla de Sant Joan.
 
Com ja és tradició, des de l’entrada nord del carrer Travessera, el Centre Excursionista amb la Flama del Canigó a la mà obria una comitiva formada per l’Hereu, Èric Medina; la Pubilla, Bika Soler; l’alcaldessa, Glòria Casaldàliga, i el tinent d’alcalde, Isidre Viu; juntament amb les dues colles geganteres locals, els Geganters amb en Marc i la Maria, i Els K+ Sonen, amb en Bernat i la Blanca i els gegantons Mn. Joan i Mariona.
 
La cercavila va recórrer el carrer Travessera, Baixada del Torrent, plaça de la Mel (on van parar a fer un petit refrigeri), carrer Ponent, Sant Domènec, Jacint Verdaguer, carretera de Moià i carrer del Carrilet, fins arribar al carrer de les Oliveres, lloc on s’encendria la foguera de Sant Joan. Arribats allí, els regidors Jordi Vilanova i Josep Maria Soler, que estaven participant de la cercavila amb les seves respectives colles geganteres, s’uniren amb els altres membres de govern per llegir el manifest que cada any, a la trobada d’equips de foc de Sant Joan, es decideix que es llegirà conjuntament arreu dels Països Catalans abans d’encendre les fogueres. Enguany, s’ha encarregat a Núria Cadenes, i diu així:
 
«Si ens pregunten “qui sou?” amb visió de conquesta, si hi pressuposen uniformes, reduccions, calcomanies, serà difícil que en comprenguin la resposta. Perquè nosaltres som, podríem dir, extensament, poèticament, materialment, això que veieu ara: som el poble de la Flama del Canigó.
     I no és cap enigma sinó una concreció.
     Tenim aquesta sort, una sort forjada de segles, una sort amb perspectiva i que no suporta ni vol ni pretén tancar-se en cap muralla; una sort que ha trobat expressió i metàfora en la Flama que cada estiu, perquè és estiu, llum i aigua i plenitud, es renova i que s’escampa.
     Som fills d’aquesta Flama i de tant com significa: aquesta tossuderia i aquesta alegria que esdevenen invicta combinació, que superen els temps més difícils i en fan escut de resiliència. Que de vegades costa, però que ho fan.
     Hi ha, d’entrada, la potència i la màgia de la muntanya que ens representa, el grandiós Canigó d’aigües gemmades que se’n fot, sense immutar-se, de les fronteres que ens imposen. Hi ha l’esforç, és clar, un peu darrere de l’altre i amunt fins dalt del cim, perquè algun clàssic va dir que més s’estima el que amb més treball es guanya. I hi ha, com un símbol i una constatació, el moviment: la torxa que passa de mà en mà com una consigna que travessa el temps, que omple l’espai mentre el recorre, que l’omple i que el dibuixa i que atorga sempre matisos nous al seu color. Als seus colors.
     Hi ha la gent.
     La clau, sí, que ens obre tots els panys.
     Això és la Flama del Canigó: la gent que l’encén i que s’hi afegeix i que la transporta i que la traspassa. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó en xarxa dúctil de fils de tota mena per encendre les fogueres i dansar al seu voltant o per seure i contemplar-les o per emocionar-se, només, de saber que hi són.
     De saber que són i que es volen lliures. De saber que, si ho volen, ho seran.
     Visca la Flama i la gent que la fa! Visquen els Països Catalans!
     Núria Cadenes. Torrent, Sant Joan, 2024»
 
Seguidament és va procedir a encendre la foguera i unes 150 persones van participar del sopar popular que organitzava l’AEiG Guillem de Balsareny  just a la pista poliesportiva del costat del foc. També es va fer un Quinto de sobretaula i, en acabat, ball fins a la matinada de la mà del DJ Sweet Nights, mentre la mainada i joves omplien de llum el cel amb les seves fonts, i jugaven amb l’esclat dels seus petards.
 
L’endemà a la tarda, la parròquia de Santa Maria de Balsareny, amb Mn. Antoni Bonet al capdavant, va organitzar una missa a l’església de Sant Esteve, que va aplegar una quarantena de persones, entre les quals membres  del consistori municipal. Tots plegats, un cop celebrada l’eucaristia, van poder fer una pregària per mossèn Joan Bajona i Pintó davant del lloc on descansa en pau.
 
En sortint, Ramon Calveras ens va apropar al monument de la Font dels Escolans, obra de mossèn Joan. En Ramon ens va explicar que un dia, tot passejant, el van trobar per terra per motius que es desconeixen; i que ell mateix l’havia reconstruït i tornat a posar al seu lloc original, amb l’ajut del seu parent Josep Seuba, perquè l’estàtua te un pes considerable. Aquest gest va ser correspost amb aplaudiments dels assistents. Per acomiadar-se, tots junts van menjar coca i beure una mica de cava, mistela o algun refresc.
 
Text: Jordi Vilanova

Fotos: Jordi Vilanova / Gemma Font / Geganters de Balsareny / Els K+Sonen