Berta Ramis, una vocació mèdica compartida amb la muntanya

 

 
Aquesta finestra oberta, empesa per un aire primaveral amb el perfum dels ametllers, s’obre de bat a bat per conèixer una de les nostres metgesses de Balsareny, la Dra. Berta Ramis i Pérez. Aquesta secció amb més de quaranta anys l’acull amb el goig de poder-la conèixer una mica més. El qui signa agraeix l’atenció dispensada per ella mateixa i per la resta de serveis mèdics amb atenció personalitzada.
 
La Berta va néixer a Barcelona l’1 de març de 1993, i és graduada en Medicina per la Universitat de Barcelona - Hospital Clínic. Li agrada molt la muntanya, caminar i fer senderisme. A Ramis li agrada molt conèixer el nostre entorn. “Tenim un país preciós amb racons extraordinaris, amb muntanyes, platges, costes i poblets magnífics; no cal anar molt lluny per gaudir i desconnectar” ens comenta.
 
Pel que fa a la lectura, li agrada molt la novel·la històrica, però llegeix menys del que li agradaria. El llibre que està acabant ara és el clàssic Jo confesso,  de Jaume Cabré.
 
—La pregunta obligada és: com va anar això de venir a Balsareny?
 
—Jo vivia i feia la Residència (MIR) al Vallès. En acabar el MIR de Medicina Familiar i Comunitària vaig venir a viure a Manresa per motius personals i vaig començar a buscar feina per la Catalunya central. Jo no tenia gaire recorregut laboral i no tenia molt clar on volia anar a parar ni què suposava treballar en un poble. Venia d’un entorn molt urbà amb unes dinàmiques socials i sanitàries molt diferents. Arribar a Balsareny va ser una bonica casualitat. Em van explicar que hi havia una plaça que calia cobrir per una jubilació i vaig acceptar sense saber-ne gaire res. I n’estic molt contenta.
 
— Coneixíeu Balsareny?
 
—No gaire, fa poc més de dos anys que visc a Manresa i quan vaig començar a treballar al poble no havia tingut temps de conèixer la zona encara. Havia sentit a parlar de la Festa dels Traginers i del Castell de Balsareny.
 
—Quina primera impressió vas tenir en arribar al CAP de Balsareny?
 
—La primera impressió en arribar al Consultori balsarenyenc va ser molt bona: un consultori petit i molt familiar. Vaig captar una sensació de proximitat del centre amb el poble que costa de trobar en altres entorns, sobretot els més urbans, i penso que és un privilegi i una sort tant per al poble com per a l’equip del CAP. Els professionals del consultori (tots sense excepció) coneixen els pacients, les famílies i moltes de les seves problemàtiques i això ajuda molt a fer bé la nostra feina i a donar el servei que es necessita.
 
—Quina és la institució que determina el vostre lloc de treball?
 
—Jo soc una treballadora contractada per l’Institut Català de la Salut (ICS), una empresa pública dedicada a la prestació d’atenció sanitària, que al dia d’avui és el major proveïdor del Servei Català de la Salut. 

 
—Quin repte suposa substituir un professional molt conegut al poble?
 
—El major repte que tinc al treballar a Balsareny és agafar el relleu del Dr. Cañellas: és evident que no es pot substituir la trajectòria d’un professional com ell. Diàriament és fa palesa l’estima i el reconeixement merescudíssim que li tenen els pacients i el poble. He de confessar que a la meva arribada al poble aquest fet em va impactar molt, feia molt de vertigen. En el camp sanitari mai havia vist una estima com la que té Balsareny cap a ell, i això no és més que un símptoma de l fet que, de professionals com ell, n’hi ha ben pocs. El poble de Balsareny ha de ser conscient que tenir un metge de capçalera tants i tants anys al costat, posant en pràctica la continuïtat, longitudinalitat i transversalitat de l’atenció primària i vivint al costat dels pacients, és un privilegi enorme i exemple d’un model de sanitat que costa de mantenir. Així que m’ho prenc com un repte i un exemple en molts aspectes.
 
—Quin era el lloc on exercíeu el vostre càrrec familiar abans d’arribar a Balsareny?
 
—Abans de venir a Balsareny estava fent la residència del MIR al CAP Mútua Rubí, al centre de la ciutat de Rubí, al Vallès Occidental, centre que depèn de l’Hospital Universitari Mútua de Terrassa. Un cop vaig acabar els quatre anys de residència, que és l’especialitat del metge de família, ja vaig començar a treballar a Balsareny. Aquest ha estat el meu primer lloc de treball després de la residència. El canvi de lloc de feina ha estat molt brusc, de passar d’un CAP d’una ciutat de més de 75.000 habitants, amb CUAP (centre d’urgències d’atenció primària) incorporat i enmig de l’Àrea Metropolitana (amb tots els serveis sanitaris a l’abast que això comporta), a un Consultori Local d’un poble de poc més de 3.000 habitants, en un entorn rural preciós. Les necessitats de la població són diferents i per tant la nostra feina s’hi ha d’adaptar.
 
—Catalunya té una llengua pròpia, heu tingut algun problema lingüístic en el tractament amb algun usuari?
 
- Als Països Catalans la nostra llengua és el català, que actualment està en un clar procés de minorització i reculada, per la qual cosa es fa més necessari que mai que entre totes treballem per la seva supervivència. Fins ara, no és que m’hagi trobat amb cap problema lingüístic concret al tractar amb cap usuari, però sí que és un fet que, sovint caic en la dinàmica de canviar de llengua i passar-me al castellà quan se m’adrecen en aquest idioma. És una dinàmica que molts catalanoparlants tenim incorporada, sobretot si treballem de cara al públic, i que estic intentant canviar a poc a poc. Crec que com a professional i com a treballadora, defensar la llengua és el meu deure, igual que ho és atendre els meus pacients tan bé com sàpiga, o defensar una sanitat pública, universal i de qualitat.
 
Josep Gudayol i Puig
Fotos: Berta Ramis