Cristià Vilà: d’una afició a un ofici

ESPORTISTES DE BALSARENY
 

 

Amb el Cristià Vilà hem mantingut una conversa que parla de l’esport, dels valors que té incorporats i de la seva lluita per aconseguir fer-ne “la seva vida”. L’hem visitat al gimnàs O2, que es igual que dir a casa seva.
 
—L’esport sempre t’ha agradat i ara t’hi dediques plenament.
 
—Sí, l’esport sempre m’ha agradat i m’ha ajudat a la vida; i la veritat és que arribar-ne a viure és un somni per a mi.
 
—Fas esport de manera individual, a part del gimnàs.
 
—Sí, corro i preparo el cos físicament; ara mateix m’estic preparant per la Ultra Pirineu i la Spartan Race a Andorra, que enguany acollirà el Campionat d’Europa 2023.
 
—Ens les dius molt de passada, aquestes curses tan intenses.
 
—Sí, perquè realment les curses les faig per mantenir-me viu, m’exigeixen dedicació, compromís, constància, superació, sentir-me preparat constantment i, sobretot, per a transmetre aquests valors des del lloc que he aconseguit crear. Aquest és el meu objectiu. (Riem, perquè les seves competicions individuals no són ben bé el tema que li interessa, però hi insistim.) 
 
—Fes-nos cinc cèntims de les curses en què participaràs, perquè la magnitud de les proves exigeixen poca broma.
 
—Sí, són proves amb recorreguts llargs, de molt desnivell, que transcorren per paratges espectaculars: has de saber calcular els teus esforços i els que exigeix la prova en general per tal d’adequar-los.
 
—Ens expliques en què consisteixen les Spartan?
 
—Aquesta prova és molt exigent, són curses de llarga distància i amb “entrebancs” pel mig. (Riem). Per entrebancs, vull dir amb proves dures de pes, proves d’agilitat, creuar lateralment una paret, pujar per cordes... És una prova que demana molta força física en general i, concretament, de braços per a l’escalada; i sobretot, cal preparar molt la ment. 

—Tanquem el tema de proves personals. Treballes a la mina i t’ofereixen portar un gimnàs. És així?
 
—Va anar així. Ens vam creuar a la vida amb la Laura Santamaria i em va oferir el traspàs de l’O2: ella va crear l’espai i jo en vaig ser el continuador fins que ens vam traslladar al carrer de Sant Domènec i aquí he anat adaptant aquesta àrea fins adequar-la tal com està ara mateix. El gimnàs es troba en el moment de màxim esclat. Tota la maquinària és recent i moderna, hi ha espais nous i em fa molta, molta il·lusió. És un gimnàs amb un concepte concret: la gent. El tracte familiar amb les persones i la seva preparació individual o en grup-L’entrega que els puc oferir, per dir-ho d’alguna manera, és el que més em satisfà.
 
—El sentiment de poble el tens molt impregnat...
 
—Sí, em considero fill del poble. Hi vaig venir de petit i el porto molt endins per la manera com em van acollir i com m’hi he sentit. Sempre que puc, poso el nom de Balsareny per davant. Em sento balsarenyenc, i em disgusta quan diuen que a aquest poble no s’hi fa res. No és veritat. La gent i els meus amics sempre m’han ajudat molt. Diria més: “m’han pressionat, m’han donat suport”. Sempre m’han empès perquè tirés endavant amb noves apostes esportives. Una mica des del: “tu ho pots fer!”
 
—Segur que has arriscat però et veiem molt satisfet...
 
—Els tres primers anys treballava a la mina i al gimnàs, feia una doble jornada de laboral. La feina no m’ha espantat mai. Quan tens un fill el vesteixes, li dones menjar i el fas créixer: doncs això jo ho he fet en aquest espai. Va venir la pandèmia, em vaig haver de reinventar; i després, a recuperar-me i tirar endavant nous projectes fins que s’han consolidat.
 
—Per a tu el gimnàs són les classes, la preparació, la maquinària, la millora, però sobretot la gent.
 
—La gent és l´essència. Que les persones que venen estiguin bé, que ens considerem i valorem entre nosaltres és bàsic per a mi. Sempre procuro ser proper a les demandes que em fan; els uns volen unes disciplines concretes —karate, zumba, estiraments, ioga...—, altres volen muscular-se, altres treballar parts de cos concretes a través de les màquines, altres participen i es preparen per competir en activitats esportives diverses... També crec que tinc una actitud de servei envers les entitats del poble, l’Ajuntament i en general amb tothom qui em demana ajuda i la puc oferir directa o indirectament.
 
—Ja veiem que la comunicació és bàsica per a tu.
 
—I tant. En un gimnàs prepares el cos, però també la ment.  Aquí ha vingut gent a fer exercici per malalties complicades, a fer recuperacions específiques, els uns amb problemes que els afecten psicològicament, altres amb els conflictes que comporta l’edat, sobretot els adolescents. Sí, és un món. Sempre agrairé l’actitud del Lluïs Boixadera, una persona amb moltes dificultats físiques que es va deixar aconsellar i ell es va esforçar molt i molt. Tota una feina compartida.
 
—El gimnàs el portes tu sol, res de socis; ni pretens fer-ne una empresa més gran que, segurament, seria més difícil de controlar.
 
—Sí, sí, és un espai que faig i desfaig sempre mirant pels altres. Jo soc el propietari del negoci i l’entrenador i, és clar, tinc persones que fan classes. Sempre hem fet molt bon equip. Treballem plegats amb el Francisco (karate), el David (taitxí), la Neus (ioga), la Montse (zumba i estiraments). I per res em podria descuidar l’Isaac Martínez, un amic i professional que sempre m’acompanyarà perquè dissortadament ens va deixar massa aviat.
 
—Per tractar tantes disciplines t’has hagut de preparar bé, oi?
 
—Vaig treure’m la titulació de preparador físic i he fet molts cursos: pilates, estiraments, zumba... Sempre m’he format en els millors gimnasos de Barcelona per aprendre’n el màxim. Considero que per transmetre qualsevol coneixement primer l’has de practicar per conèixer bé el terreny, el procés i fins i tot les sensacions que s’experimenten en cada pràctica concreta. Amb això, les classes surten bé, segur. 

 
—Si ens permets de dir-ho, els que et coneixem de petit sabem que l’esforç i la superació han estat uns reptes constants a la teva vida.
 
—Sí, la vida des de petit ha estat una lluita, un món obert al qual m’he enfrontat i  he entomat amb els encerts i els errors que s’han presentat i que he anat resolent. Tots tenim etapes difícils, sobretot quan som adolescents, però una vegada superades, si estàs obert a la vida et tornes constructiu. Sempre dic que “he sigut un buscavides tota la vida”. No m’ha espantat treballar, he fet de mecànic, escombriaire, miner, entrenador... i em sembla que m’adapto a tot i força de pressa.
 
—Com acabaries l’entrevista?
 
—Dient-vos que he fet esport des de nen, concretament he fet futbol i de jove, boxa. Ara mateix penso que des del gimnàs “faig el que m’hauria agradat que fessin per mi”. La meva família m’hi va ajudar i crec que estarien contents de veure aquestes instal·lacions; també és gràcies a ells que he pogut tenir tot això.
 
Gràcies, Cristià: ha estat un plaer aquesta entrevista, perquè hem parlat d’esport, de valors esportius i de personals que t’han permès construir-te i posar a disposició de la gent de Balsareny un espai  per preparar-nos físicament i apartar les cabòries personals durant l’exercici. Estem segurs que “el gimnàs” continuarà sent casa teva i la casa de molts altres.
        Quan vas arribar de petit, quedaves parat del que tenien els teus companys de classe, no te’n sabies avenir que deixessin menjar al plat, ni de la mar de coses materials que tenien i que et semblava que valoraven poc. Et vas obrir, els vas explicar què volia dir viure als carrers i escapar-se dels llocs. Crec que tots vam aprendre molt de tu, els companys van escoltar entre esporuguits i amables els missatges sobre l’esforç, la constància, l’atreviment  i la diversitat d’experiències que pot viure un infant. Et vam estimar i crec que tothom estem molt satisfets de veure com t’has construït com a persona i professional. Molts èxits i a continuar treballant.
 
Entrevisten: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotos: Arxiu Cristià Vilà