Abel Fornell: el nou Jeremies dels Pastorets

      

 
Ens trobem en una nova i plena primavera amb arbres i flors melancòlics per culpa de la maleïda sequera. Malgrat, però, de patir les conseqüències del present canvi climàtic, de bon matí obro aquesta finestra de bat a bat per a poder tenir una amable xerrada amb el nou Jeremies dels Pastorets de Balsareny, Abel Fornell i Fontanet. «La veritat és que l’absència de l’ase, lluny del que pot semblar vist des del públic, és un alliberament molt gran. Fins fa ben poc, tota la primera escena del Jeremies es construïa al voltant d’un ase que en sortir de l’escenari mai no sabies com reaccionaria l’animal. Personalment considero que no deuria ser fàcil per a l’animal l’haver de passar fred una bona estona dins de la cabina (contenidor) instal·lada al carrer».
 
L’Abel va néixer a Balsareny el 16 d’octubre del 2000 i està cursant els estudis de Grau en Biologia Ambiental a la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu esport preferit és la dansa. Li agrada molt llegir, malgrat que, per manca de temps, llegeix menys del que voldria. El darrer llibre que ha llegit és El eco del silencio, de Jairo García Sánchez, el qual té signat i dedicat pel seu autor. I li encanta viatjar: ha estat a Itàlia, Alemanya, Andorra, França i a diferents regions d’Espanya, la més recent, l’illa de La Palma, a les Canàries.
 
— Coneixem els precedents que ha tingut el personatge del Jeremies, per això la pregunta obligada és: quin és el repte que t’ha suposat fer aquesta interpretació per primera vegada?
 
— El repte més important que hem tingut enguany amb el personatge ha estat el d’humanitzar-lo, l’hem desvestit de totes les etiquetes i prejudicis que l’acompanyaven fins ara. El Jeremies ja no és un personatge babau, ni un sapastre, sinó que és una persona com qualsevol altra. Que sigui tartamut no vol dir que sigui un calçasses. Quan el Climent em va proposar de fer el paper vaig acceptar de seguida, i vaig començar a imaginar i crear com volia que fos el meu Jeremies, allunyat del personatge que coneixíem fins ara.

 
— Gairebé sempre a l’entrar en escena en Jeremies portava un ase de veritat i en el darrer cas no va ser així; et va suposar algun problema moral?
 
- La veritat és que l’absència de l’ase, lluny del que pot semblar vist des del públic, és un alliberament molt gran. Fins fa ben poc tota la primera escena del Jeremies es construïa al voltant d’un ase que no apareixia fins a les funcions, i mai no sabies com reaccionaria un cop a l’escenari. En canvi, en desaparèixer l’ase, hem tingut moltíssima més llibertat creativa per desenvolupar una escena més orgànica i molt més divertida per als actors.
 
— Personalment, t’ha arribat algun comentari sobre el fet que no sortís?
 
— Sí, algun comentari m’ha arribat, però sempre des de la curiositat de saber per quin motiu enguany no n’hi havia. No tinc la resposta exacta, però imagino que no devia ser gens fàcil per al pobre animal sortir a escena i esperar-se  moltes hores al carrer enmig de l’hivern.
 
— Em va agradar molt la forma de sortir en escena tot tibant la corda simulant que portaves pel ronsal el tradicional ase; com va anar això?
 
— Gràcies, t’ho agraeixo. Teníem la idea al cap, però fins la primera funció no vam poder-ho posar en pràctica, de manera que va ser pràcticament improvisat.
 
— Et va costar molt simular el tartamudeig?
 
— La veritat és que no: em va sortir de manera molt natural, des del primer dia. He tingut la sort de conèixer dues persones tartamudes, en Ramon, un antic professor, i en Jordi Sierra, conegut escriptor. Gràcies a tractar amb ells i a escoltar-los quan explicaven quines eren les combinacions fonètiques més complicades per als tartamuts, he pogut desenvolupar un tartamudeig el més acurat i realista que m’ha sigut possible.

 
— Fins el dia de la teva interpretació quantes hores deuries haver assajat ser una persona com el Jeremies?
 
— En realitat ben poques, sempre als assajos dels diumenges, i alguna petita estona a la tarda entre setmana per acabar de polir un parell d’escenes. No en sabria dir el nombre exacte.
 
— Finalment, ja per acabar, què són els Pastorets per a tu?
 
— Els Pastorets són la meva vida. Amb tota la franquesa del món. Vaig començar fent de nen Jesús a la Colònia Soldevila l’any 2000, al carrer, i des d’aleshores he sortit a totes les funcions que s’han fet fins a dia d’avui. Sigui ballant amb els Dansaires, sigui fent altres papers, com el de Lluquet o el d’àngel Gabriel, o sigui fent de poble, he estat present en totes les temporades des que vaig néixer. Els Pastorets són una part fonamental de mi, del meu desenvolupament, i sóc incapaç d’imaginar com seria jo avui si no tingués els Pastorets a la meva vida.
 
Josep Gudayol i Puig

Fotos: Jordi Sarri / Arxiu A. Fornell