Tèxtil Balsareny SL: quarta generació al capdavant de l’empresa

MEMÒRIA DE BALSARENY
 

Emili Bonals Junyent i Ricard Bonals Carreté l'any 1995

Emili Bonals Junyent és membre de la quarta generació de la fàbrica Tèxtil Balsareny SL, que es va fundar el 1907, una empresa amb més de 100 anys d’història. L’ Emili, des de fa 35 anys, n’és l’administrador i, sobretot, el creador dels diferents teixits que han elaborat i venut durant anys. Porta el negoci a la sang; i amb una rialla ens comenta: “anem treballant i encara estem vius”; perquè, és clar, els canvis i els tancaments de fàbriques tèxtils i proveïdors han estat devastadors al nostre país.
 

El besavi, Francesc Bonals Carreter

El negoci familiar el va iniciar el seu besavi, Francesc Bonals Carreter. En Francesc feia de teixidor a cal Viñas, la fàbrica del Molí, on va conèixer la seva futura dona, que hi treballava als telers. Amb el temps van adonar-se que treballant a la fàbrica no sortirien de pobres i van pensar a fer una mica de teixit pel seu compte. Així que van comprar tres telers i un ordidor pel preu de 300 pessetes. En Francesc Bonals vivia al número 10 del carrer Vell; i als baixos de  casa seva, on hi tenien el ruc que els ajudava en les feines del camp, hi van posar tres telers. El Molí, la fàbrica on treballaven, els donava plegadors perquè poguessin teixir; i així ho van fer un temps, però van veure que es mataven treballant per a un tercer i tampoc hi guanyaven gaire i no els millorava la situació.
 

Escriptura de 1923

Per això, tal com consta en una escriptura de l’any 1923, fa exactament 100 anys, en Francesc, juntament amb quatre socis més: el pastisser Josep Casanovas Montaner, el ferrer Àngel Puigmartí Comas, Joan Carreter Bonals i Josep Comas Llimargas, va constituir una societat que es va instal·lar al número 12 del carrer del Trull, que llavors es deia carrer de l’Església. En Francesc en va ser el gerent. Llavors ja tenien nou telers, i van comprar fil per fer un teixit que es deia “curat”: una mena de llençol cru de cotó amb el qual es feien llençols, tovalloles, camises... La roba la portaven a Barcelona, als ‘Almacenes Mantas’. Ja els havien avisat que el propietari era un mal pagador, però al principi les vendes van anar prou bé... fins que un dia hi van trobar “la persiana abaixada”. Després d’aquell entrebanc tan gran, els altres quatre socis van abandonar la societat, perquè ja en tenien prou cadascú amb el seu propi negoci. El besavi Francesc va continuar amb els telers i es va anar obrint mercat. L’hi ajudava el seu fill, Emili Bonals Ambròs, que des de petit ja feinejava i remenava pels telers i aviat s’hi va començar a interessar.

L'avi, Emili Bonals Ambròs

 
Abans de la guerra civil, el 1936, l’avi Emili es va traslladar a Sant Llorenç de Morunys i hi va comprar un edifici que havia sigut una granja de porcs, perquè pel costat hi baixava un torrent i, com que era enginyós de mena, amb algun treballador van desviar l’aigua i van construir un canal de fusta penjat, com un aqüeducte dels romans; i amb la força de l’aigua feien anar una roda grossa —com la dels vaixells del Mississippí— que produïa energia per fer funcionar els telers... el dia que baixava aigua, és clar! Els dies que no en baixava, no podien treballar. 

Fàbrica de sant Llorenç, amb el canal de l'aigua (1930)

Sant Llorenç. Transport propi (1934)

Telers a Sant Llorenç (1930)

Els problemes a Sant Llorenç van ser diversos: les avaries amb el canal i les condicions adverses de treball i la guerra fins que al final, van resultar inassolibles. En acabar la guerra, quan l’avi va tornar d’Andorra on havia fugit, a Sant Llorenç hi va trobar la fàbrica cremada. De les màquines de fer bitlles i rodets no en quedava res i els telers estaven força fets malbé. Va veure que era impossible continuar, perquè era un lloc mal comunicat i els avantatges de fer-se l’energia tampoc valien prou la pena. Per això van decidir tornar a Balsareny.

Fàbrica del carrer de la Mel (1940)

Fàbrica del carrer de la Mel (1950)

Fàbrica del carrer de la Mel (1955)

 

A Balsareny van comprar el terreny on encara són ara, al carrer de la Mel número 7. L’avi Emili hi va construir una nau i un hort que ajudava la subsistència familiar. Acabada la guerra, l’avi hi va posar dotze telers de garrot estrets, que s’espatllaven molt, i feien un teixit de 80 cm d’amplada. En aquells temps, hi havia moltes restriccions de corrent; i què va fer per solucionar-ho? Enginyós com era, va comprar al País Basc un motor de vaixell que anava amb un sol pistó, a 500 revolucions i s’engegava amb una maneta. L’Emili nét també recorda que abans d’aquest motor feien l’energia amb un tractor que el feia anar un nano de 13 anys; el posaven a la porta i per la sortida del darrere del tractor, que és on hi havia la transmissió per fer anar la màquina de batre, hi van instal·lar una corretja amb unes politges que anava cap als embarrats dels telers. Quan els telers anaven, s’havia de donar gas perquè el tractor s’amorrava. D’idees i d’enginys no en vulgueu més! També tenien uns dipòsits d’uralita per refrigerar el motor del vaixell.

Mostraris de teixits (1950)

 
El fill de l’avi Emili, Ricard Bonals Carreté, va continuar amb la nau del seu pare. Ell era pèrit mercantil i es va dedicar més a la gestió de l’empresa. Més endavant, l’avi Emili, el Ricard i el seu fill Emili van fer obres a la nau; el caràcter emprenedor del jove va convèncer el pare per treure’s els telers vells de llançadora i substituir-los per uns de més moderns, els telers Picañol. L’Emili, quan tenia 17 anys, se’n va anar al nord de Bèlgica, a la part flamenca, amb contramestres de diferents fàbriques —de l’Ametlla de Merola, d’Artés, del País Basc, de València, de Santa Eulàlia de Puigoriol i ell de Balsareny.

Picat del dibuix de lligament del teixit

 
Després de l’estada i l’aprenentatge amb els telers d’últim model, va tornar amb idees revolucionàries del món tèxtil; allà van veure una fàbrica de teixits que semblava una de cotxes, amb un muntatge impressionant i, de seguida, va convèncer el pare per comprar dos telers del model Picañol. Així que, tot i que l’empresa que ell menava era menuda, aquells dos telers els van permetre fer uns 200 m de teixit diari. Allò era espectacular i el pare es va engrescar. Al cap de poc van comprar tres telers més; més endavant uns altres tres, i així van anar augmentant fins a tenir-ne 14.

Picat perquè el llegeixi el teler

 
La tecnologia en el món de la maquinària avançava molt ràpid i fins l’any 2016 es van passar la vida canviant màquines i treballant amb els nous telers. Si no s’haguessin agafat al carro de modernitzar l’empresa segur que haurien  tancat com van fer tants altres. Ja veiem, doncs, que l’actualització de la maquinària segons exigia la producció tèxtil no els va espantar mai: l’Emili ens explica que el seu pare sempre va posar una fe cega en les idees noves que ell li suggeria. 

 

L’empresa Tèxtil Balsareny SL té la seva història i els documents que en donen fe. Tenen mostraris dels anys 40, amb els teixits que feien i venien. L’avi ja en venia per tota la Península. En aquells anys ja feien teixits llisos; uns altres en què l’ordit era d’un color i la trama d’un altre, i el tema del teixit Vichy de quadrets. Als anys 1960 va aparèixer la moda B.B, una tendència que va venir de la mà de l’actriu Brigitte Bardot, que en una visita a París duia un vestit teixit que va tenir molt èxit: “va rebentar”. La moda canviava i els teixits també, ningú es podia quedar enrere! 

Roba del vestit Brigitte Bardot, París

 

Cap als anys 80, a través d’un contacte, el Ricard i l’Emili van començar un negoci paral·lel. El Ricard portava “retalls de roba” de París, Milà, Londres... i deia que “allò era la moda”. L’Emili ho analitzava i amb els fils que tenien al país i les combinacions en creava els models de teixit. Una forma senzilla però difícil d’elaborar i molt creativa. S’ho passaven bé i treballaven molt. El “Pronto moda” era la moda casual del moment, que va irrompre amb molta força i calia anar molt de pressa per competir al mercat amb els teixits més innovadors. La durada del “Pronto moda” va ser curta, fins a principis dels anys 90, abans dles Jocs Olímpics de Barcelona. Aquests anys a la fàbrica els va anar molt bé per rellançar-se i fer calaix, perquè els telers ara no duren quaranta anys com abans: la tecnologia continua avançant molt i cada vegada van més ràpids i tenen més prestacions i, per tant, l’empresari actual ha d’invertir en la renovació de les màquines o el mercat li passarà pel damunt.

Telers (1987)

Telers (1995)

Peces de teixit Vichy

 
El teixit Vichy de quadrets no l’han deixat de fer mai: sempre ha estat la seva base. Als anys 70 hi havia 45 empreses que hi competien; ells van resistir i els altres van plegar. Van millorar el teixit Vichy i el van anar adaptant a la demanda del mercat; primer era de cotó 100%, després de polièster i cotó, fins que van treure una altra qualitat superior, que és la que fabriquen ara mateix per al teixit d’uniformes arreu del país. Avui dia, la competència se centra en unes poques empreses: dues o tres que porten el teixit de la Xina, i un altre fabricant d’aquí del país, que li fan la roba uns tercers i sembla que l’estrenyen molt pels preus; i la fàbrica de Balsareny, que continua treballant en la seva línia i creu que la qualitat-preu que ofereix és molt bona i els clients ho valoren.

Magatzem (2010)

Magatzem (2010)

 

Ara mateix, Tèxtil Balsareny SL continua amb la producció de teixits per als uniformes de les escoles i també col·labora en un projecte amb el Joan Ramon Comerma, fill de l’Ametlla de Merola que s’ha especialitzat en proveïment d’hostaleria d’alta gamma i dirigeix l’empresa CSTY. L’Emili dissenya la textura dels teixits i els fabrica, i el Joan Ramon és el creador d’aquest nou mercat. A partir del treball conjunt serveixen jaquetes i pantalons per a cuiners, davantals, vestuari  per a personal de cuina, de sala i de recepció. Els models són d’alta qualitat i amb molt de disseny. Serveixen en el camp de la restauració: per a Ferran Adrià, per al Celler de Can Roca... i per als Campionats del món de pastisseria amb xocolata —World Chocolate Master—, que el passat octubre de 2022 es va celebrar a París i el va guanyar el vigatà Lluc Crusellas. En aquest campionat hi participen des de fa cinc anys i vesteixen tots els participants, i també el jurat. També envien equips i proveïment variat per al sector de l’hostaleria als Estats Units, al Japó, a Mèxic, a Austràlia i a diversos països d’Europa. I ara mateix treballen per al millor restaurant de Dubai, on els va agradar molt el seu producte.

Emili Bonals Junyent al seu despatx

 

La veritat és que l’Emili és un empresari de soca i arrel: ho va viure a la família, li va agradar el negoci des de petit i la modernització i l’avenç de la tecnologia no el va espantar; al contrari, sempre s’hi va avenir.  És creatiu, empàtic i ha sabut convertir la fàbrica en la seva passió. La història familiar l’ha marcat però el seu llegat innovador i de resistència és igual d’apassionant. L’Emili ha comprat màquines, però també n’ha dissenyat. A la fàbrica hi ha fet un grapat d’invents i adaptacions perquè tot funcionés al mil·límetre. El seu cap és un departament de creació, tècnica, progressió, disseny i cultura en general; no li passa res desapercebut i la seva capacitat d’entrega i dinamisme tampoc se l’acaba! Gràcies, Emili, per tot el que ens has ensenyat i per l’amabilitat amb què ens has mostrat una història més del nostre poble. Negoci de quarta generació, un esforç i una dedicació constant!
 
Lluïsa Coma / Comissió Memòria de Balsareny
Fotos: Arxiu Tèxtil Balsareny SL