“Au va, vells, a casa”, a mig camí de l’hospital

PUNTA DE BRAU
 

 
Són les set del matí, el primer llustre del dia ha entelat el vidre de la finestra de l’estança i estic davant de la meva màquina d’escriure. Amb goig, malgrat les meves cataractes, em disposo a fer la meva reflexió per compartir amb tots vosaltres.
 
La columna del Toni Romero (diari El Punt Avui) titulada “Fer negoci amb la gent gran” em dona peu per rebobinar vers un temps enrere i recordar aquella dita que havia escoltat explicar per boca dels meus pares. «Tot caminant un pare i un fill vers un hospital, s’aturen en un punt i, tot asseient-se en un banc, el pare diu al fill: “Aquí mateix jo descansava quan hi portava el meu pare”. “Ei!” –va dir el fill en escoltar-lo–. “Anem cap a casa, que no vull pas que els meus fills m’hi portin a mi”. Tal faràs, tal trobaràs!».
 
«Ha passat a la història que per una casa hi passin generacions d’una mateixa família. La del baby boom va ser la primera que va estudiar, es va formar i va marxar de casa massivament. La figura de l’hereu és viva, però més per recollir un llegat que per fer-se càrrec dels pares quan envelleixen. És així, també, perquè no hi ha economia familiar solvent si només treballa un membre. I si són dos, qui cuida els avis? D’aquí sorgeix la necessitat de dotar el sistema públic de recursos per assistir la gent gran. Volem arribar a vells, la investigació ens hi ajuda i és urgent que la funció de la pediatria en la infantesa tingui una rèplica en la geriatria quan s’afronta l’últim tram de la vida, cada vegada amb edats més avançades que comporten dependències físiques i cognitives. L’asimetria, però, és absoluta i dolorosa. No es qüestiona la dotació de les unitats de pediatria, però pel que fa a la vellesa els dèficits són ingents i dolorosos...».
 
Resumint la columna, en Toni Romero ens ve a dir que tenim més que mai la necessitat, degut als preus exagerats de les residències, de tenir els nostres vells a casa.
 
Josep Gudayol i Puig