Cal ser valents i posar-hi mà

CINC MINUTS

‘Quan l’infern és la feina’ és el títol que m’ha sorprès més i m’agrada poder-hi reflexionar amb tots vosaltres.
 
“L’home feia tres anys que treballava sense fer mai vacances, deu hores cada dia, sis dies a la setmana, per 700 euros mensuals. Explotació laboral pura i dura, sense contracte, en un bar de Terrassa. Va acabar amb la detenció de l’amo de l’establiment després que una trucada anònima alertés la policia. Uns dies abans, la mateixa història per al treballador d’un petit supermercat, però amb condicions encara més dures: catorze hores al dia, sense cap dia de festa, i havent-se d’encarregar ell de tota la feina, cobrant només entre 200 i 400 euros mensuals. El seu calvari durava nou mesos i hi van posar fi una inspecció rutinària i la detenció del propietari.” (Irene Caselles, diari El Punt Avui)
 
Aquests casos sovintegen principalment amb persones immigrants i sense papers, sobretot noies, que han d’acollir-se a uns contractes en pràctiques que surten de la universitat: tota una explotació i un aprofitament de persones sense cap mena de sentit humanitari.
 
Tal com dic més amunt, els casos m’han sorprès perquè en anys molt anteriors es van viure molts d’aquests afers, però sens dubte aleshores es tractava d’un sentit molt diferent, ja que la qualitat de vida no era com la d’avui dia.
 
Jo mateix vaig ser-ne protagonista en aquells anys. Sí, també em va tocar fer deu hores diàries cobrant 800 pessetes setmanals i de vacances res de res, però avui corren uns altres temps: cal, doncs, que entre tots hi posem mà.
 
Josep Gudayol i Puig