Pep Cañellas, passió per l’excursionisme (1)

ELS NOSTRES ESPORTISTES
 

 
El Pep Cañellas, com quasi tots coneixem, té dues passions, la medicina i l’excursionisme. En aquesta entrevista ens hem centrat en l’activitat física i cultural que practica des de fa molts i molts anys. D’entrada, ens aclareix que no confonguem l’excursionisme amb un esport.
 
—Pep, et volíem entrevistar com a un excursionista bregat de Balsareny perquè des del moment zero ja hem entès que tens un concepte molt precís del mot.
 
—Sí, sí, per a mi l’excursionisme és curiositat per conèixer llocs, costums, gent, història i, també, per donar-la a conèixer. L’entenc de la mateixa manera com va néixer el Centre Excursionista de Catalunya, fa més de 100 anys, un centre de cultura i coneixement del territori. Hem de pensar que el CEC té uns arxius fotogràfics extraordinaris de la cultura del Pirineu. La seva gent van redescobrir molts racons on van arribar caminant, van parlar amb la gent d’aquelles contrades, van restaurar ermites i altres monuments o edificis i els van documentar. Van fer un treball molt precís de recuperació històrica. Un excursionista tenia al cap propostes culturals, natura i muntanya. I així em vaig fer jo i m’hi identifico: curiositat i coneixement. Per a mi, l’excursionisme no és un esport, perquè sí que requereix d’una activitat física, però no va acompanyada d’una competició.
 
—Ens ha quedat clar i ens agrada aquesta precisió. Ens expliques, doncs, com et vas iniciar en l’excursionisme?
 
—Quan era petit “anava a la muntanya” amb la família, sobretot amb el meu tiet Pere, i sortíem a buscar bolets, a caçar i anàvem a alguna font. Recordo que fent tombs pel bosc jo ja arreplegava fòssils, em fixava en coves, d’on venia l’aigua d’una font... La família de la mare vivia a pagès, a les muntanyes dels Montllats, i sempre vaig estar molt en contacte amb la natura: els camps, els boscos, els rierols. Cap als 10-11 anys, recordo petites excursions de la mà del mestre Llorenç Soldevila i una acampada cap a Bagà. Als 18 anys, el 1975 concretament,  vaig entrar al Centre Excursionista de Terrassa i, de seguida, em vaig interessar a fer cursos d’espeleologia i escalada. Amb gent que en sabia molt, vam conèixer coves i avencs plegats. Vam aprendre a baixar amb seguretat i utilitzar cordes i escales per endinsar-nos en racons meravellosos. A sota terra hi ha tot un altre món! Amb l’escalada al revés, cordes, mosquetons, pitons, tascons, martell... i paret amunt. Ah, i el casc sempre inclòs, tant per les profunditats com per les alçades! També fèiem excursions a la muntanya, sortides amb esquis de muntanya. Al Centre Excursionista de Terrassa hi havia molta activitat.

 
—I l’ascensió cap als cims més alts que tant t’han agradat i, a vegades, fet patir?
 
—L’any 77, al mateix Centre Excursionista jo ja era “el gran” de la colleta i vam preparar-nos per anar a pujar al Montblanc i al Cerví amb el Kiko i el Rafa. Els Alps ja ens cridaven i ja no ens aturaríem.
 
—Més endavant fas altres cims encara més agosarats...
 
—Sí, però no tant per fer cims d’alçada sinó per la curiositat de què parlàvem, de conèixer altres països, cultures, ajudar gent diversa, servir la part mèdica en el mateix grup d’expedició... 

 
—Sabem que hi ha moltes muntanyes als teus peus, cap i cor. Quines  en destacaries?
 
S’ho rumia, comença a dir noms: Huascaran, Aconcagua, Makalu, Lenin, K2, Illampú,... i s’atura.
 
—Per les colles i els llocs em quedo amb tres: el K2, a la serralada de l’ Himàlaia, amb la colla de Terrassa; el Cho Oyu, al Tibet, amb el Centre Excursionista de Berga; i l’Illampú, a la serralada oriental dels Andes (Bolívia), amb la gent de Balsareny, amb “els nanos”. Tal com he dit, el viatge, el país, la cultura, la gent, el trekking, el cim i la colla de gent fan el tot.

 
—Has anomenat “els nanos”. A l’expedició a l’Illampú, tu eres “el guia, el gran” perquè hi havia gent molt jove.
 
—I tant! Hi vam anar amb el David Artigas, el Toni García, el Josep Bonals, el Manel Mingo, que era el més petit, i jo. Les famílies em van posar tota la confiança i va anar molt bé. Aquests joves feien muntanya  i ens vam engrescar i preparar l’expedició a l’Illampú. Eren joves, tenien molta resistència i vam fer muntanya i territori. Un mes a fora, a Bolívia, coneixent la cultura del país i uns indrets fantàstics, com les mines de sal de Cerro Rico, al Potosí. Crec que van créixer personalment, sobretot el Manel, que era el més jove (Riu). Les famílies van fer dir una missa i tot!”
 
Fem una aturada de la muntanya i parlem d’aquesta confiança que li van donar les famílies, i puntualitza:
 
—Per a mi, són dues coses diferents “el poder” i “l’autoritat”. El poder te’l donen i l’exerceixes; l’autoritat te la guanyes. Un policia té un poder que exerceix més o menys bé. Un metge, per exemple, pot exercir un poder, “pren-te això” o una autoritat “crec que t’aniria bé prendre’ t...” I les famílies d’aquesta colla de nois em van donar la confiança i, si feia falta, l’autoritat (Riu). Per al Centre Excursionista Balsareny també va ser una activitat amb caràcter!

 
—La muntanya ofereix excel·lències però també perills, oi?
 
—Sí, la muntanya exigeix respecte i seguretat.
 
—Ens pots parlar de moments espectaculars i de dificultats?
 
—Vaig gaudir molt del Cho Oyu. Estàs sol dalt d’un 8.000. Puges lent, camines per una planúria de neu, bufes i al cel, primer veus una punteta de l’Everest, que després va guanyant perfil. Estàs caminant per un espai com un mató immens i l’Everest s’apropa. Increïble!
       Amb el tema de passar-ho malament, potser, l’Elbrús, la muntanya més alta d’Europa. Va caure un company de l’expedició, el Kiko, i en vam trobar un altre, l’Edu Sánchez, de Barcelona, que ja hi havia deixat la vida a la neu. Vam fer la desescalada amb els esquís a l’esquena, es va fer de nit, feia molt fred pel temporal; tot això a 4.700 m. i no vèiem res. Vam baixar i baixar fins que, per sort, vam veure una llumeta; un company ens feia senyals des del refugi i ens vam reorientar. Va ser difícil.
       A l’ Aconcagua també vam tenir dificultats, a la pujada vam passar deu dies en una recer a la neu, un espai molt petit que vam buidar de neu degut a un temporal molt gran. El novè dia ja teníem congelació als dits de la mà. La baixada va ser duríssima, els dits se m’havien tornat blaus, no tenia tacte, tenia els peus inflats... Vam passar 23 dies sense veure ningú i quan vam arribar a baix, a Puente del Inca, vam trobar l’exèrcit traient gent. És clar, “dos tios per la muntanya” amb la tempesta de neu que afectava tota la vall, no era gens important! Aquesta vegada sí que va ser supervivència pura. Jo vaig patir congelació als dits de la mà, semblaven de suro. A base de temps vam recuperar-nos de les lesions. 

 
—Tot i així, s’hi torna.
 
—Sí, sí, hi tornes.
 
—Saber abandonar i no fer un cim també és important.
 
—Sí, cal saber desdir-te quan veus que si continues, no tornes. A vegades, ho tens a tocar, però s’ha de baixar; la foscor, el mal temps, el cansament, són factors que impedeixen arribar. En alguna ocasió, ja has fet la part més difícil de l’ascensió, veus que els lloms que queden són fàcils, però cal saber renunciar.
 
I no tot són grans cims, per al Pep: les travesses, els corriols, “les caminades” formen part del seu ventall d’il·lusió i benestar. La conversa continua i ens endinsem en l’arribada de metge a Balsareny i la seva passió per l’excursionisme al poble, així que continuarem aquest segon capítol en el Sarment del mes de setembre.
       El Pep tindrà feina a escriure les seves memòries perquè és una persona que la seva curiositat, dedicació, entrega, professionalitat i humanisme l’han carregat d’experiències de vida fantàstiques. I com que està disposat a continuar sent present i útil en diversos llocs i tasques, la seva plenitud encara l’anirà completant.
       Gràcies Pep, continuem al setembre.
 
Entrevisten: Lluïsa Coma / Alfred Selgas
Fotos: Kiko Zamora / Pep Cañellas / Arxiu Cañellas