Les plantacions a la Resclosa dels Manresans

RACONS DEL BAGES

Diversos verns (al costat de l’aigua) i un pollancre (al darrera) plantats l’any passat

 
Ha passat més d’un any de la finalització de les obres de la Resclosa dels Manresans, que van comportar una certa alteració del bosc de ribera del seu voltant. Tot i que les conseqüències ecològiques es van minimitzar força, sí que alguns verns i altres arbres i arbustos es van eliminar o escapçar. Per solucionar-ho, a la primavera de 2021 s’hi van plantar nous arbres.
 
Ara, al cap d’un any llarg, podem dir que molts d’aquests arbres, la majoria dels que es van plantar, han arrelat i han anat creixent. Recordem que la vegetació es va malmetre a banda i banda de la resclosa (la banda dreta és la de sota del castell i l’esquerra és la que hi ha sota els plans del Vilar).

Un dels nous verns que més ha crescut a la riba dreta de la Resclosa

 

La banda dreta és la que es pot travessar a peu, per un corriol al costat del riu, que passa per sota dels pilars coronats (o dames coiffées) i on comença ben bé la síquia (km.0). Aquest pas va quedar al descobert de vegetació en uns 100 metres, però s’hi van plantar una trentena d’arbres, dels quals estan creixent bé uns 15 verns (Alnus glutinosa) i 5 pollancres negres (Populus nigra). La majoria dels verns han crescut entre 1 i 2 metres, i algun ja passa dels 3 metres d’alçada. Els verns, el primer any ja van florir i van fer fruit (unes petites pinyes, negres quan són madures) i aquesta primavera han tornat a tenir flor i ja es veu la pinyeta. Els pollancres no han crescut tant, però també passen del metre d’alçada. La majoria de verns que han prosperat estan a ran de riu, i els pollancres no ben bé tant (són més enrere), perquè els primers necessiten més aigua.

Herbes que han anat creixent al marge del camí, vora l’aigua, sobretot el canyís

 

La banda esquerra és força inaccessible; no hi ha un camí ben marcat per arribar-hi i al darrere hi ha uns camps de cereals. Durant les obres s’hi va fer un camí ample per passar-hi els camions des del Vilar, però, com és lògic, es va tornar a tapar i es va restaurar la zona. Allà hi havia molts negundos (Acer negundo) que es van tallar (no tots), però no eren tan importants, perquè són arbres de fora (originaris d’Amèrica del Nord) i aquí es consideren una espècie invasora. En el seu lloc s’hi van plantar més d’una cinquantena d’arbres autòctons, la majoria verns també, que han anant creixent força.

Fruits dels nous verns, en forma de pinya negra

 

Per acabar, cal dir que el sotabosc es va recuperant de forma natural: de moment hi han anat creixent moltes herbes, que han colonitzat la zona afectada.  Entre les espècies herbàcies, destaca sobretot el canyís, que ha actuat com a espècie oportunista, és a dir, com que tota una zona va quedar “lliure” perquè es va eliminar el sotabosc, i necessita viure ran de l’aigua, doncs s’ha anat estenent i ocupant molt més tros que abans. A la banda dreta, tot passant pel camí, se’n pot veure força i, a la banda esquerra del riu, hi destaca tota una barrera de canyís al costat de l’aigua. Altres oportunistes han estat les lianes, com la llambrusca, que és com la parra (planta de vinya) però silvestre; la podem identificar perquè les seves fulles són pàmpols com els de la vinya; també hi trobem vidalba, lligabosc i heura. A totes aquestes lianes els van bé les condicions actuals perquè, tot i que al voltant no hi tenen encara ni arbres ni arbusts per enfilar-se, també s’enfilen bé pel canyís i altres herbes. Més herbes també han aprofitat aquest espai, com espunyideres i joncs. Totes elles són molt altes.
 
Alguns arbustos que havien quedat anul·lats han fet rebrots, com oms i arços blancs; és possible que més endavant molts hi neixin espontàniament. Així mateix, altres arbustos, que van quedar escapçats i sense arbres a sobre, ara s’estan desenvolupant molt més, com el sanguinyol i el roldor.

Un dels pollancres plantats

 

La reforestació de tota la zona, encara que no sigui una àrea gaire gran, és important perquè protegeix de l’erosió, deguda sobretot a les pluges, que podria malmetre el camí de pas.
 
Text i fotos: Isidre Prat