Rosa M. Bonals, un toc pastisser amb el precedent dels pares

ENTREVISTA
 

Bon dia Balsareny, són dos quarts de set del matí i en aquest febrer propi de temps hivernal aquesta finestra oberta es complau a tenir una xerradeta des de la nostra pastisseria, amb qui la regeix, Rosa Maria Bonals i Picas, qui ens diu: “Vaig néixer a Balsareny l’any 1959, vaig estudiar a l’escola de les monges Dominiques d’ací de Balsareny i després vaig fer el batxillerat a l’Institut Lluís de Peguera de Manresa”.
 
— Pregunta obligada: ens podries explicar quins van ésser els orígens de la Pastisseria Bonals? Quin any va començar i qui en va ser el promotor?
 
— A mitjans del segle passat a Balsareny hi havia dues pastisseries: la de la família Camprubí, al carrer de la Creu, i a cal Reculta, al carrer Vell. El meu pare, el Jacint Bonals, havia treballat durant set anys en una pastisseria de Barcelona, feina que va deixar en casar-se i establir-se a Balsareny. Quan van tancar cal Reculta fou quan ell i la meva mare van decidir obrir el negoci. Corria l’any 1956. Parlem d’una època molt diferent a l’actual, amb mitjans molt precaris, amb dificultat per aconseguir l’energia per fer funcionar la màquina, i la refrigeració es basava únicament en el fred dels blocs de gel que setmanalment portava el Masplà a domicili.
 
— Recordes si abans del vostre establiment, en el lloc actual on us trobeu, hi havia hagut algun altre tipus de comerç?
 
— En el mateix local ells mateixos, abans d’obrir la pastisseria, s’havien dedicat a la venda d’ous i licors i repartien llet per les cases. Però més antigament hi havia una botiga de queviures regentada pels avis del meu pare, negoci que va ser incautat en esclatar la guerra de 1936. Per aquest motiu el local va ser convertit en una cooperativa obrera. Com a curiositat us diré que l’àvia del meu pare no sabia llegir i per apuntar-se els deutes dels clients usava una sèrie de símbols, (rodones, ratlles, espirals) amb els quals s’identificava una persona amb recursos. També dir que el seu marit anava amb el carro a comprar els productes a la ciutat de Manresa; diu que hi trigava quatre hores a l’anar i quatre de tornar. Deia que un cop les rodes del carro eren ficades a les roderes la mula ja marxava sola i ell podia posar-se a dormir durant els dos trajectes, cosa aquesta que no feia tan pesat el fet d’anar a comprar.
 
— Recordes quin va ser el primer pastisset que es va poder comprar aquí?
 
— Ens sembla recordar que els primers pastissets que havien posat a la venda van ser, en arribant la Pasqua, les conegudes i tradicionals mones de Pasqua.
 
— Com ha estat el negoci a la Pastisseria?
 
— L’establiment sempre ha estat de caire familiar. Els primers, el Jacint i l’Antònia Maria, i a poc a poc els fills ens hi vàrem anar incorporant, i finalment vaig ser jo qui se’n va fer càrrec, actualment amb l’ajuda del Jordi i mantenint així el mateix esperit de negoci familiar, treballant molt per procurar servir als nostres clients, però sense ganes d’expansió.
 
— Voldríeu afegir quelcom més sobre els hàbits de menjar pastissos?
 
— El consum de pastissos ha anat canviant, com tot, amb els canvis socials i els hàbits que ha experimentat la població. Abans les famílies eren molt més nombroses i en general no acostumaven a consumir dolços habitualment, però sí que se celebraven molt les festes religioses. Actualment les famílies ja no són tan nombroses, però potser el consum de pastissos és més freqüent i les tradicions continuen celebrant-se. També us he de dir que hi ha més exigència en la qualitat, la variació i la diversitat del producte. Nosaltres continuem fent el producte artesà i amb la forma i els mètodes tradicionals.
 
Fins aquí, aquestes explicacions d’un producte molt dolç i amb la garantia que és de casa nostra i que procedeix d’uns avantpassats que han deixat un bon llegat familiar. Gràcies, Rosa Maria! Gràcies, Jordi!
 
Josep Gudayol i Puig
Fotos: Jordi Grané