A Jordi Comellas, petit comiat a un bon amic

Jordi Comellas a Barcelona el 1977

Aquests dies s’haurà escrit molt de tu, t’han recordat moltes persones, i t’han plorat també molt. Jo només volia dedicar-te uns petits mots, recordant, ja no la faceta professional, tan important per a tu, ni les anècdotes d’infància, perquè jo no et coneixia, sinó els petits moments de joventut que vam compartir.
 
Vas ser la primera persona de Balsareny, desprès del meu company, que vaig conèixer. La teva mare i el meu sogre havien sigut molt amics de joves.  Com que vivies a Barcelona, va ser fàcil; i els sopars a casa vostra, divertits i engrescadors. Jo tenia disset anys, vosaltres éreu més grans, però amb la força de les il·lusions, de ser joves i idealistes. En temps convulsos, sobretot a ciutat, on sovintejaven els atacs feixistes, a mitjans periodístics i a persones. Temps difícils per a la informació i per a la cultura del país. Temps de pintades a les parets del poble, amb amenaces directes. Temps on tot sembla, ara a anys vista, més senzill, però no ho era. Sopars de cap d’any, amb pizzes, passejades pels encants a buscar “tresors”, el meu primer Sant Jordi en una Rambla plena de flors i llibres en la nostra llengua, tu sempre amb la teva companya.
 
Quan vau decidir marxar a Manresa, va ser una sorpresa, i la feina i la vida ens va anar allunyant; ens vam veure menys i va haver-hi una època on només teníem notícies per tercers. Fins fa uns anys, que ens vam tornar a retrobar gràcies al Centre Excursionista, vam començar a reprendre una relació que mai es va tallar i, ja els últims anys, a les sortides “A cent cap als cent”, de “iaios” que en deia jo, ens ho passàvem d’allò més bé, amb autocar i tot! Sempre, a l’hora de dinar, amb l’entrepà a la mà, acabaves dient, “podríem acabar les excursions amb paella!”. El teu humor, que sempre fins al final t’ha acompanyat.
 
Sopars a casa d’amics molt propers, cinemes a la fresca, que t’encantaven, amb sopars a casa, amb el caos d’estiu i de nens que és casa meva, però sempre de bon humor. Els sopars d’estiu al carrer Vell, que sempre hi venies... Et vas fer soci del Casino, i anàvem a veure el Barça, amb cerveseta, i tu amb la teva aigua amb gas. Compartíem aficions de “mercadillos”; havies baixat a ciutat, al mercat de “tot a 1 euro”, troballes de salers d’ocells o llibres rars. Intercanviàvem llibres infantils que ens portaves, i punts de llibre, per novel·la negra que jo et deixava. ”Nòrdica no, que no m’agrada gaire”. T’agradava la Donna Leon, l’elegància italiana.
 
Durant el confinament, teníem converses per whatsapp, i ens enviàvem fotos dels terrats, dels objectes de fusta que tallaves; i quan va acabar, vam reprendre els vermuts i sopars,  sobretot a l’aire lliure. I jo t’enviava fotos dels ànecs dels parcs de ciutat, i tu reies, i m’enviaves fotos de marmotes i altres animals que havies vist. A l’abril li vas fer un emotiu vídeo al Lluís, pel seu aniversari, i t’ho vam agrair molt!
 
Aquest estiu volíem anar d’excursió, i amb tanta calor, vam acabar al Parc de l’Agulla, i vam estar fent un granissat, mirant el llac. Encara hem tingut temps de fer paelles al Casino, i calamars de vermut, i pizzes a la plaça, intentant apurar el temps i converses en comú. De la joventut a la maduresa…
 
Aquests dies, s’ha dit molt, i jo ho repetiré: eres un bon home. Allà on siguis, vola alt: aquí sempre hi haurà algú que et recordarà.
 
Maribel Andreu
 

La bandera del Casino, per recordar-te

Caminada a Badia del Vallès, 2017